Sortideta 26 - 6 - 18

Feia temps, molt temps que no tocaba la mountain bike, que jo recordi l'últim cop va ser l'any passat, dia en el que em vaig fotre una òstia de collons, i no la òstia en la que em vaig trencar la mà.
I no és pas que no hagués sortit per respecte o por, sino perque estava una mica fart del terreny que tenim aquí dalt. Ja ho sabeu, pujades interminables, duríssimes, trencades, per acabar baixant per corriols perduts, impossibles, bruts, o per anar a buscar corriols que han destrossat amb les tales...

Si que hi ha alguns llocs per enmarcar, amb flow i divertits, però es clar, sempre fer lo mateix acaba avorrint. Però des de Campelles pràcticament res.

Per tant m'he dedicat aquest temps a pedalar per carretera, rutes relativament curtes però exigents, sempre rondant els 1000m de desnivell en pocs kilòmetres.

Avui, però m'he decidit a agafar la mtb per fi, sense cap objectiu més que arribar al refugi de la Cubil.

He sortit direcció al cementiri per donar-hi la volta i ecalfar una mica, volia pujar per la pista directa sense fer la volta pel refugi de Prats. Al poc de començar, la pista ja presenta un desnivell de més del 10%, i tot i prendrem-ho en calma, pulsacions disparades de seguida, i la suor comença a caure pel front, les gotes van caient sobre el GPS, morirà ofegat el pobre!, en 5 minuts de pujada ja tenia les ulleres molles, quant en carretera quasi mai em passa.

Descarto una variant per corriol assequible de pujada perque ja estava patint prou. I arribo a un tros planer per fi, un 6%, jajajaja. Es cert que l'escalfament ha sigut una caca, i que per afrontar aquestes rampes cal escalfar més. Per tant potser el criteri de patiment avui no era bo...

En fi, segueixo i arribo al primer collet, oh sorpresa, estàn talant el bosc, i just en una zona on hi havia un trosset de corriol preciós. Em temo el pitjor...però no m'hi fico perque hi ha gent treballant...segueixo per la pista i 3 troncs enormes barren el pas, el cabreig va en augment, un tipus enorme i quadrat em pregunta amb un accent de l'est si puc passar, que cachondo el tio! Si, volant! no et fot...
Li dic que si i salto els troncs, segueixo, però ja em volten pel cap els cabrejos de sempre al veure com es carreguen el bosc, estic a punt de donar mitja volta i a pendre pel sac...en fi, segueixo per veure com a mínim l'entrada del corriol com està, i efectivament la cosa no pinta bé, probablement se l'hagin carregat per sempre...

Afronto 600m que no baixen del 16%, terreny sec i relliscós, cor disparat, cames ok. Arribo al següent collet i un tros de descans fins Prat de Jou, allà paro un moment a disfrutar de les vistes. I enfilo l'últim tram de pujada, amb dos rampes molt exigents, vaig doblegat sobre la bici, procurant no perdre tracció ni direcció. Per fi arribo a la zona del refugi de la Cubil, on la pista ja es planera fins Coll Pan, continuo una mica més vejam si arribo a 10km de recorregut, però on mor la pista/camí em quedo amb 9 i pico...

Bec aigua, ajusto la direcció de la bici, i avall per on he vingut, vaig pensant que hauré de passar altre cop per la zona de la tala, i decideixo agafar un caminot en el que hauré de caminar i quasi desgrimpar, aixi evito el cabreig de veure les destrosses. Peu a terra aqui, peu a terra allà....i per fer tant de temps que no tocaba terra encara he baixat prou dignament on es podia circular, arribo al refugi de prats, agafo un altre corriol que jo mateix vaig desbrossar i arranjar, però ja està molt perdut i brut evidentment, el faig amb desgana i incòmode per lo dificil de circular-hi amb fluidesa, caldrà netejar-lo altre cop...o no.

Arribo a la pista de prats i vaig cap al poble, al davant del bar, como no, l'alcalde i un regidor, si, l'alcalde de "això és riquesa!" Penso de parar i demanar-li explicacions pel tema de les tales, però perque? Ja sé la resposta i la seva actitud, i aquests són els que van fent accions de turisme a la Vall de Ribes i creant plataformes per activar el turisme! Imbècils, si s'estàn carregant lo únic que el turisme ve a veure aquí, les muntanyes i boscos! D'aquí uns anys tal com ho estàn fent aqui no hi viuràn ni les rates.

I arribo a casa amb 1.30 aprox, 16km i 550m de desnivell.

Per una banda m'han vingut ganes de fer més MTB, i per altre no...aqui no. Veurem quin costat guanya.


Una abraçada per tots!

Trail Hunter – Patagonia

5 DE FEBRER, RODEM?

Vam quedar tard, la nostra intenció era esperar per veure si el Salva podia sortir, com sempre dic, si surt, són bones notícies, malauradament no va ser el cas així que cap a les 9,30 em trobo amb l' Albert i decidim anar a rodar al riu Llobregat, amb la idea d'arrivar a Can Castellví, peró fa vent, molt de vent, i només començar a rodar ens adonem que això no serà fàcil. 

Quan vam arribar al riu, el vent ens venia completament de cara i es va fer dur rodar, vaig arribar a pensar que era millor pujar la Sargantana que rodar  amb aquestes condicions!. Anàvem cap a Molins, on a més es va ennuvolar, la pista estava plena de fang aixi que vam decidir parar a esmorzar,  eren les 11,25 hores, trobem un "Xinès" confortable i esmorzem amb l'esperança que el vent ens portarà "en volandas" de tornada. Mentre parlo amb el Capità per telèfon, veig que l'Albert està consultant Meteocat per assegurar-se que el vent no canviarà, prudent el tiu :-)) i així va ser, de tornada tot és més tranquil, vam rodar relativament ràpid, canviant de riba per fer una mica diferent el camí, la veritat, molt agradable.

Quan vam arribar a Plaça d'Espanya em vaig acomiadar de l'Albert i vaig pujar a rentar la bici, i de tornada, al carrer Tarragona vaig estar a res de donar-me una hòstia, un puto cop de vent gairebé em fa caure a terra, com odio el vent!!.

Com entreno em sembla que va haver de servir, en qualsevol cas, agrair a l'Albert la seva companyia i conversa, últimament he sortit moltes vegades sol i em va semblar genial sortir en companyia d'un amic.

29 de gener, diumenge de bici i fang, molt de fang

Reportatge recuperat Irati 2006

https://vimeo.com/199581075

Retrobament amb el Mountain Bike

El dia 5 de Gener vaig tornar a agafar la bici de Muntanya. Vam quedar a un horari potable per les temperatures que hi ha a Ribes al matí, enlloc de les 8 o 8.30 vam quedar a les 9.30, horari que vaig aconseguir gràcies a la gentilesa dels companys de ruta. Tot i així, el termòmetre a les afores de Ribes va bixar dels 0 graus.
Inevitable doncs que les mans es congelessin tot i la meva quimera de trobar la combinació de guants més apropiada per evitar aquest fet. Pel que fa als peus ja he trobat la solució, uns mitjons gruixuts de llana de merino, que com a mínim eviten la congelació dels peus, arribes a notar el fred, però no arriba al punt de "congelació".
Bé, com que sortir de Ribes sempre implica pujar, el fred va passar relativament aviat. No com quan surto desde Campelles en carretera, que sempre anem avall i arribem a Ribes congelats i costa molt arrencar.
Com quasi sempre pujades infernals, on acostumat a fer carretera em va costar molt trobar el cop de pedal, i quan afegeixes les rodes de 29 això encara costa més. Perque les 29 no són el sant grial, NO, quan pujes a poc a poc i en pendent, costen molt més de moure que unes 26, PUNTO.
Bé, primera baixadeta i disfrutant, per remuntar per un corriol i posterior pista fins una de les baixades més espectaculars de la zona, des del refugi de Ribes Altes fins Ribes, on a la segona part, el corriol te molt de flow i es pot córrer molt, tant que l'Albert un dels companys es va sorprende que anava enganxat a ell. La veritat que vaig disfrutar moltíssim.
Arribats a Ribes altre cop només portàvem 15 kilòmetres, i vam fer un bucle. Pujada terrorífica directe als Fortins per baixar la trialera del mateix nom. I aquí és on em vaig adonar de un fet remarcable, ja que vaig fer la trialera a 0 peus, fita que no havia aconseguit mai.
El parèntesi de MTB serveix per fer un reset mental i allò que abans et semblava impossible o molt difícil, fins i tot generant por de caure, ja no és tant difícil i t'adones que concentrat i fent el que toca es pot fer sense major dificultat.
Content per la millora en descensos acabava la ruta. I ho vam celebrar fent una cervesa!!! Ohhhhhhh!!!
I cap a casa a descansar que al vespre calía estar despert i atent per la tasca que m'havien encarregat.

...I FELIÇ 2017, 26 DE DESEMBRE I 3 DE GENER

La setmana del 9 de desembre en la qual havia de gaudir de les vacances, la grip em va arribar de ple, i a més com no la tenia des de  feia temps, obsequiant-me el diumenge 11 amb una lumbalgia, així que el diumenge següent vaig optar per anar a nedar i probar-me, tocava  recuperar l’energia que havia desaparegut  durant la meva convalescència. 

El següent diumenge Nadal, entre mig vaig anar dos dies a la piscina, així que la primera proba amb la mtb va ser per Sant Esteve, sortida domèstica, és a dir per Montjuïc, esprement al màxim els senders, trialeres, pujades i baixades, bon resultat, fet una merda però amb certa dignitat, la prova de foc estava reservada per ahir 3 de gener, una companya i amiga de la Zurich, provinent del món de l’excursionisme i la bici de carretera i amb algunes sortides èpiques, (Camí de Santiago, dues triathlons completes soleta, i capaç de posar-se les alforges i tocar el dos a fer una ruta en bici pel Pirineu tota sola i dormint al ras), m’havia convidat a sortir, doncs una mica per culpa meva,  allá per l’any 2007,  va anar a parar  al món de la bici , així que, cap a Plaça Mireia optant per el clasic, Numáncia, carretera i Aigües, després i ja amb ella  pujada a Sant Pere Martir per darrere, Merendero Cremat, deixar els Okupes i anar a buscar la trialera del Palmer, que vem deixar de costat per anar cap a la carretera de Molins, carretera fins la ladera per tornar a  la Plaça Mireia de nou (Entrant per el final de la pujada de la Cova ), la noia en questió puja molt i molt be, encara que crec que baixa   com quasi totes les dones, aixó si,  s’atreveix amb tots els corriols i no posa gaires peus amb les parts més tecniques, i a la carretera, baixant, em perdía, a la ladera va caminar molt poser li passava factura la primera part de la sortida, encara que a tenir en compte que havia accedit a la cita pujant per la Font de la Beca una bona sortida amb una noia de 56 tacos i amb un fisic semblant al de la companya de l Albert, dura com una pedra.

Nota: A qui li pugui interesar, al tanto amb les cases del final de Mas Guimbau, a la primera després del repechón intens d’asfalt  hi ha un pit bull molt fill de puta, es va tirar de cap contra la tanca sense bordar i quasi mossega la ma de la meva companya, gran ensurt, mentre que la tanca está cedint i ja deixa un espai, si no ho arreglen, aquest malparit farà mal a algú.