dimecres, 29 de maig del 2013
The Escape
No deixeu passar la oportunitat de veure aquest vídeo. A pantalla completa i amb una cervesa a la mà.
Personalment em fa recordar tots els grans moments viscuts gràcies a la bicicleta i a aquells que compartiu la mateixa afició. Els llocs que m'ha permès descobrir, explorar, patir. Les persones que he trobat i conegut.
diumenge, 26 de maig del 2013
Diumenge 26 de Maig
Avui no hi havia quorum per baixar a Barcelona, per diferents motius no sortia ningu que jo sapiges. Així que he sortit a gaudir una mica dels corriols i mantenir l'estat fisic.
He fet la ruta dels corrils, són dos horetes mes o menys i 21 km. Tot i que a mig recorregut, al arribar a can Bruguera he variat la ruta. Buscava baixar per l'arqueoleg, una trialera del Albert, però el seu sistema de camuflatge es prou bó i no le sabuda trobar, així que he baixat per la hawaina i al final he acabat arribant a casa (sense 6 km de pujada Berni!) amb 26km.
Aquesta semana tambe vaig sortir dilluns que era la 2º pascua, vaig sortir de casa directe i pel camí més suau (Agell) cap el castell de Burriac, i aquesta vegada si vaig poder pujar fina adalt, clar que amb el Palmer vem arribar amb 31km i jo només vaig fer 8,5 fins el castell. Clar que els rampots del final no tels treu ningú i són durissims encara que estiguis fresc. Baixada trialera per la font picant i cap a casa amb 17km i un castell conquerit.
Dimecres vaig quedar amb el Palmer. Quedar amb éll és fer un ciclisme totalment diferent del habitual, és fer estil carretera amb bici de muntanya, es a dir, rodar a tota pastilla sempre, pla, pujada i baixada. Màxim rendiment, màxima velocitat, màxima distància i mínim temps. Vem rodar a tota pastilla pel besos amunt fins montcada, allà enllacem amb els anuncis i sortim per can Cata, baixem fins can Coll i berenem una coca cola amb un croissant. Fins aquí desde el bar del Josep 25km una hora i mitja. Desprès remontem per un clàssic, can Borell i sant Medir, on a mitja pujada vaig pagar el preu del ritme alt de la sortida i vaig petar, que llaaarga es fa sant Medir quan vas fos!
Total del día, 41 km a una mitjana de 16. Buff.
En fí, a veure si reagrupem la colla i diumenge que ve sortim plegats tres o quatre.
He fet la ruta dels corrils, són dos horetes mes o menys i 21 km. Tot i que a mig recorregut, al arribar a can Bruguera he variat la ruta. Buscava baixar per l'arqueoleg, una trialera del Albert, però el seu sistema de camuflatge es prou bó i no le sabuda trobar, així que he baixat per la hawaina i al final he acabat arribant a casa (sense 6 km de pujada Berni!) amb 26km.
Aquesta semana tambe vaig sortir dilluns que era la 2º pascua, vaig sortir de casa directe i pel camí més suau (Agell) cap el castell de Burriac, i aquesta vegada si vaig poder pujar fina adalt, clar que amb el Palmer vem arribar amb 31km i jo només vaig fer 8,5 fins el castell. Clar que els rampots del final no tels treu ningú i són durissims encara que estiguis fresc. Baixada trialera per la font picant i cap a casa amb 17km i un castell conquerit.
Dimecres vaig quedar amb el Palmer. Quedar amb éll és fer un ciclisme totalment diferent del habitual, és fer estil carretera amb bici de muntanya, es a dir, rodar a tota pastilla sempre, pla, pujada i baixada. Màxim rendiment, màxima velocitat, màxima distància i mínim temps. Vem rodar a tota pastilla pel besos amunt fins montcada, allà enllacem amb els anuncis i sortim per can Cata, baixem fins can Coll i berenem una coca cola amb un croissant. Fins aquí desde el bar del Josep 25km una hora i mitja. Desprès remontem per un clàssic, can Borell i sant Medir, on a mitja pujada vaig pagar el preu del ritme alt de la sortida i vaig petar, que llaaarga es fa sant Medir quan vas fos!
Total del día, 41 km a una mitjana de 16. Buff.
En fí, a veure si reagrupem la colla i diumenge que ve sortim plegats tres o quatre.
dijous, 23 de maig del 2013
Vicente Amigo "Roma"
He compartit aquest clip amb un tema que m'encanta del Vicente Amigo, per que reuneix tres de les coses que mes m'agraden en aquesta vida, i que combino freqüentment en la meva recuperació, la guitarra, la bici (Tot i aquest rodar tranquil), i les passejades prop del mar, a la Ribera o Ciutat Vella, el Poble Sec, el Raval o la Barceloneta, sentint el fred, la pluja tènue (Aquest diumenge passat sense anar més lluny amb la single), o el poquet sol de primavera, tant de bo ho gaudiu.
dissabte, 18 de maig del 2013
Dissabte 18 de maig. Burriac 1 - Collserola team 0
Aquest cap de semana havía de pujar a Iruña, però l'estat de la Miren no aconsella un llarg viatge amb cotxe i anar amunt-avall com una baldufa. Així doncs vaig poder quedar amb el Palmer per sortir amb la bici.
Surto de treballar i vaig al bar, esmorzo/dino i a la una i mitja pasades sortim del bar amb l'idea de rodar fins a Mataró, i el Josep tornar fins Barcelona amb bici ja que necessita rodar i fer quilómetres per preparar la transcatalunya. El que no sap encara es la sorpreseta que li tinc preparada...je je je.
Baixem pel paralel i anem a buscar el passeig marítim, rodem fins el forum i anem fent pel camí de la costa: txernòbil, badalona, montgat, masnou, premia...
Aquest passeig es molt maco, al costat del mar i planer vas fent a bon ritme, sempre que el vent ho permeti, i avui ho ha permès amb escreig, ja que bufava un fort vent (com el que van agafar un día el Salva i el Jose) però a favor! Volavem amb el plat gran a 28 km per hora i sense gaire esforç.
Així doncs, en una horeta ja portavem 25km i estavem al final del passeig, a Premia. Aquí s'agafa la nacional i amb cinc quilometres més et plantes a Mataró. Però això és massa fàcil i no te gràcia, molt millor la variant muntanyenca, la sorpresa ja està aquí.
Sortin de Premia hi ha una carretera de serveis que puja amunt suament pels horts i camps fins l'autopista. Desprès de rodar planer una mica de pujadeta per canviar el ritme. Creuem per sota l'autopista i continuem pujant pels camps per anar a sortir a una urbanització entre Premia de dalt i Cabrera. El terreny de la urbanització està ple de trampes en forma de forts repechons, no es can Caralleu però se li asembla molt!
Desprès de rodar per urbanitzacions anem a sortir a Cabrera, agafem carrer amunt i entrem en la serralada del litoral per pujar per una pista que suaument primer i despres amb repechons "sargantaneros" desprès ens apropa al castell de Burriac. S'hi pot pujar desde tres pistes que s'ajunten per la traca final. La nostra es la de nivell mig, desde Cabrera, hi ha una més suau desde Agell, i la més dura es desde Argentona (molt més dur que el muro). Ens trobem a la base del turo del castell i agafem el trencall que puja adalt, els primers metres son suaus, però gires a la dreta i de sobte s'aixeca un fort repechon amb reguerots i pedres, a més d'estar molt fort has de tenir sort i habilitat per escollir i mantenir la traçaca correcta. Jo arrivo molt just, veig que no el faré, però davant meu el Josep que va fort ataca el repechon i va gunyant metres, poc a poc, gairabé es adalt, li falten cinc metres....pam, li patina la roda amb una pedra, no pot controlar la bici ni treure el peu i cau de costat engantxat a la bici! No es fa mal (només l'orgull, gairabé ho tenia) però trenca una mica el forro del seient i un puny. Molt abans ja havía possat peu a terra, vaig ajudar al Josep i acavem de pujar caminat fins adalt per poder contemplar el castell i les vistes.
Desprès de pujar caminant dos cops és la primera vegada que ho provo en bici, he estat derrotat, però tornaré...i amb un MBH!!! (Berni i need you)
Recuperem l'alé i baixem ja que el cel torna amenaçar pluja. Es primavera i portem una semana ben propia, sol-pluja-sol, i avui estem igual, hem rodat amb sol i amb pluja. Així que baixem per la pista suau fins l'Agell (quatre casses que hi ha en una carretera local entre Argentona i Cabrera de mar) i d'allà rodem suaument amb lleugera baixada fins Mataró. Parem a la rotonda que hi ha a l'entrada de la ciutat per la nacional, portem 45km. Estic cansadot, però content perque aquesta ruta m'agrada molt. Ofereixo berenar al Palmer i una bonica estació de tren fins a Barcelona, però éll refusa l'oferta i enfila la carretera fins el passeig maritím de Premià i Barcelona...Bravo, em trec el barret, desprès del tute fotres 34 km més fins a casa. Això de la transCatalunya s'ho està prenen en serio!
Surto de treballar i vaig al bar, esmorzo/dino i a la una i mitja pasades sortim del bar amb l'idea de rodar fins a Mataró, i el Josep tornar fins Barcelona amb bici ja que necessita rodar i fer quilómetres per preparar la transcatalunya. El que no sap encara es la sorpreseta que li tinc preparada...je je je.
Baixem pel paralel i anem a buscar el passeig marítim, rodem fins el forum i anem fent pel camí de la costa: txernòbil, badalona, montgat, masnou, premia...
Aquest passeig es molt maco, al costat del mar i planer vas fent a bon ritme, sempre que el vent ho permeti, i avui ho ha permès amb escreig, ja que bufava un fort vent (com el que van agafar un día el Salva i el Jose) però a favor! Volavem amb el plat gran a 28 km per hora i sense gaire esforç.
Així doncs, en una horeta ja portavem 25km i estavem al final del passeig, a Premia. Aquí s'agafa la nacional i amb cinc quilometres més et plantes a Mataró. Però això és massa fàcil i no te gràcia, molt millor la variant muntanyenca, la sorpresa ja està aquí.
Sortin de Premia hi ha una carretera de serveis que puja amunt suament pels horts i camps fins l'autopista. Desprès de rodar planer una mica de pujadeta per canviar el ritme. Creuem per sota l'autopista i continuem pujant pels camps per anar a sortir a una urbanització entre Premia de dalt i Cabrera. El terreny de la urbanització està ple de trampes en forma de forts repechons, no es can Caralleu però se li asembla molt!
Desprès de rodar per urbanitzacions anem a sortir a Cabrera, agafem carrer amunt i entrem en la serralada del litoral per pujar per una pista que suaument primer i despres amb repechons "sargantaneros" desprès ens apropa al castell de Burriac. S'hi pot pujar desde tres pistes que s'ajunten per la traca final. La nostra es la de nivell mig, desde Cabrera, hi ha una més suau desde Agell, i la més dura es desde Argentona (molt més dur que el muro). Ens trobem a la base del turo del castell i agafem el trencall que puja adalt, els primers metres son suaus, però gires a la dreta i de sobte s'aixeca un fort repechon amb reguerots i pedres, a més d'estar molt fort has de tenir sort i habilitat per escollir i mantenir la traçaca correcta. Jo arrivo molt just, veig que no el faré, però davant meu el Josep que va fort ataca el repechon i va gunyant metres, poc a poc, gairabé es adalt, li falten cinc metres....pam, li patina la roda amb una pedra, no pot controlar la bici ni treure el peu i cau de costat engantxat a la bici! No es fa mal (només l'orgull, gairabé ho tenia) però trenca una mica el forro del seient i un puny. Molt abans ja havía possat peu a terra, vaig ajudar al Josep i acavem de pujar caminat fins adalt per poder contemplar el castell i les vistes.
Desprès de pujar caminant dos cops és la primera vegada que ho provo en bici, he estat derrotat, però tornaré...i amb un MBH!!! (Berni i need you)
Recuperem l'alé i baixem ja que el cel torna amenaçar pluja. Es primavera i portem una semana ben propia, sol-pluja-sol, i avui estem igual, hem rodat amb sol i amb pluja. Així que baixem per la pista suau fins l'Agell (quatre casses que hi ha en una carretera local entre Argentona i Cabrera de mar) i d'allà rodem suaument amb lleugera baixada fins Mataró. Parem a la rotonda que hi ha a l'entrada de la ciutat per la nacional, portem 45km. Estic cansadot, però content perque aquesta ruta m'agrada molt. Ofereixo berenar al Palmer i una bonica estació de tren fins a Barcelona, però éll refusa l'oferta i enfila la carretera fins el passeig maritím de Premià i Barcelona...Bravo, em trec el barret, desprès del tute fotres 34 km més fins a casa. Això de la transCatalunya s'ho està prenen en serio!
dimecres, 15 de maig del 2013
dilluns, 13 de maig del 2013
15-M
No, no vull parlar d'activisme o política... el que passa es que demà 15-M, un dels nostres torna a treballar, cosa que m'alegra profundament, com a mostra inequívoca de la superació del mal tràngol que ha viscut els darrers mesos.
Durant els 20 anys que fa que ens coneixem, i compartim part de les nostres vides, hem passat per moments molt bons, però també per uns quants mals tràngols. La pèrdua de la persona estimada, un càncer, una angina de pit, alguna malaltia, i d'altres problemes major i menors que tots ens hem esforçat col·lectivament en superar junt a l'amic afectat directament.
Demà, semblarà que el dia dels Sants Innocents del 2012 queda molt lluny.
I demà passat, o potser l'altre o en uns pocs dies, la quimio i la radio, seran sols un record... i vindrà un petit (petita) nou membre a portar alegria a la colla... i seguirem sortint els diumenges, i parlarem de bicicletes i de colesterol i de...
En fi, gracies a tots.
Durant els 20 anys que fa que ens coneixem, i compartim part de les nostres vides, hem passat per moments molt bons, però també per uns quants mals tràngols. La pèrdua de la persona estimada, un càncer, una angina de pit, alguna malaltia, i d'altres problemes major i menors que tots ens hem esforçat col·lectivament en superar junt a l'amic afectat directament.
Demà, semblarà que el dia dels Sants Innocents del 2012 queda molt lluny.
I demà passat, o potser l'altre o en uns pocs dies, la quimio i la radio, seran sols un record... i vindrà un petit (petita) nou membre a portar alegria a la colla... i seguirem sortint els diumenges, i parlarem de bicicletes i de colesterol i de...
En fi, gracies a tots.
diumenge, 12 de maig del 2013
Diumenge 12 de maig. Dolor bueno!
Avui arribo bé de temps i aparco a la plaça Borras, agafo la bici i pujo per la carretera fins les aigües on trobo al Albert i el Salva esperant-me. Decidim anar fins can coll, fent un completo que fa temps que no fem i esmorçar a can Olive.
Rodem tranquilament per les aigües i pugem per can Borni. Sembla que el Salva continua amb la seva trifulca amb l'Albert, ja que malgrat les queixes de mal de cap puja a bon ritme per davant del Albert.
Arrivem a la font groga i el Salva es remulla el cap, es justet per fer tot completo i comencem a retallar, no fem la baixada-remontada de sant Medir. Així doncs enfilem fins el pas del rei per anar a buscar el forat del vent. Sembla que la remullada li va bé al Salva i continua apretant en els repechons del camí...
Creuem el pont nou de la carretera i comencem a baixar per la pista per trencar als pocs metres a la esquerra per agafar l'antiga trialera/corriol que sortia de adalt dels pneumàtics i arà amb la nova pista queda tallat. El camí es divertit, fàcil alhora que ple de trampes, per tant no pots badar i has d'anar alerta tota l'estona, i també té aquells bonics repechons de pujada que fant suar la cansalada.
Arrivem sense incidencies a la corva i agafem la pista prohibida per anar a buscar la torrentera de can coll. Fa poc la vem fer amb el Bernat i més o menys se com està, canviada de quan la feiem sovint, fa anys, crec que venia el Santi, o era el Pepitu? ;-)
Arà es més tècnica que abans, pero es fa sencera. Abans només hi havia el punt del arbre com a màxima complicació, arà hi han més, però factibles. També pels pros del descens hi han rampes i salts, i la part final de la sortida es d'extasis amb l'enllaçada salt-wallride-aflorament de pedres.
Arrivem amb els ji-ji ja-ja a can coll i enfilem fins cerdanyola per un petit bucle gentilesa del Salva que va descobrir caminat amb el Jose i l'Albert un mati d'aquests tontos. Remuntem per la pista cap a Cerdanyola i en un moment donat tremquem per un corriol que ens deixa als camps i la part de darrera del restaurant. Interesant.
Portem 20km i es hora d'esmorçar i recuperar forçes. Una vegada alimentats i descansats recuperem la marxa amb el proposit de pujar per les vergonyes del Bernat (el nostres estimat amic ja no hi es rodant per aquestes terres però ha quedat la seva emprenta...vergonyes del Bernat, trialera del Bernat...)
Anem a buscar la riera i pugem per la pista xino xano fins can cata, arrivem al trencall i agafem la pista de la dreta. Pasem la pujada de la viga, tot això a bon ritme, i al poc arrivem al trencall. De nou cap a la dreta i comencem els primers repechons de la pujada, deixem la pista on conflueixen diferents baixades (abelles, i demés variants) i comencem a pujar per la part corriolenca del camí. Arrivem a les mítiques vergonyes i cal dir que arà tenen una petita trampa, quan deixes caure la bici cap al fondo hi ha un petit esgraó de pedra, cal vigilar perqué només superar-ho remontas el forat.
El camí es va enfilant i guanyant inclinació a mesura que avancem i ens apropem a la font. De nou una trampa, s'ha fet un forat en el camí i el pas s'ha tornat molt estret, el Salva i un servidor pasem amb la roda del davant bé però amb la de darrera penjant! L'Albert passa molt bé. Arrivem a la font tocadets, la part final s'enfila prou i a més té pedres i arrels.
Tenim tres opcions desde la font, continuar per la esquerra on es subdivideix amb dos corriols, el de la dreta seria el clàssic que acavaba en la pista amb aquelles eses en repechon, el de la esquerra no sé on va. Però desde la font surt un corriol a ma dreta i es per aquí que pujem. Nomes començar hi ha un fort repechon, descans i un nou repechon en curva, uf! descansillo i un tercer repechon més llarg que els altres, aquí ja se m'encen la reserva i el pulsometro es dispara, per ultim un repechon final ple de pedres i arrels que faig deixant els restos, amb el mantra estil Pepitu: una pedalada més, fins la curva, una pedalada més, a la curva paro, una pedalada més... Arrivo a 172 pulsacions, no sento les cames i ja soc a la curva, evidenment no paro i gracies a que el terreny es suavitza uns metres puc afrontar, arà sí, l'ultim esforç per fer la sortida del corriol que mor en un altre corriol. Uf, he suat sang però he aconseguit pujar-ho tot, ariibo adalt i llenço la bici esbufegant com un porc i buscant aire...al cap d'una estona arrivem els companys a peu, sembla que els ha encantat el corriol, per baixar-lo es clar!
Continuem en el nou corriol que puja suaument fins acabar sortin als "dubbies" i anem a pujar per la nova pista fins el Juaco i anar a buscar el pas de rei. Sembla que la pujada anteriro ha "tocat" el Salva, i això ho detecta rapidament l'Albert que aprofita tots els repechons del camí per tornar-li al Salva els atacs del matí. Bonica guerra aquestes ultimes sortides que es porten l'Albert i el Salva! Arà mateix les apostes estan molt obertes!
Quin mal està fent el bicing i ciclisme urba! Ho dic perque hi ha una generació de ciclistes que es regulen pel codí de circulació de cotxes, fins i tot a la muntanya, enlloc de fer-ho pel sentit comú de tota la vida. Estava pujant el repechon fort del pas del rei per l'esquerra perquè hi ha la traçada més neta, encara anava esbufegant tocat de la pujada de les vergonyes, i em trobo que baixaven tres ciclistes. El primer en diu: Ves per la dreta home. Jo no m'aparto i li contesto: ves a la merda! Pujo per on puc!
Demano als posibles lectors ciclistes una mica de sentit comú. De tota la vida ciclista el que puja té prioritat ja que està patint com un porc, el que baixa només perd l'inercia. El que puja perd la vida!
Entre atacs del Albert i ji-ji ja-ja (el Salva feia més jo-jo) arrivem de nou a la font groga on el Salva "se aberroncha contra el rocaje de la fuente" i es torna a remullar. Descansem un instant i remontem fins can Borni, baixem per la pista més arrels fins les aigües. Torno a baixar ràpid, fent amics, encara que avui no hi es el Bernat per disculpar al ciclistes! :-) Nomes trobem molt de tràfic a la pista, les arrels estan despejades.
L'Albert fa tard, així que baixa pel tieso a la ciutat, nosaltres rodem tranquilament per relaxar la musculatura per les aigües fins la carretera per on baixem.
Al final em surten 41 km que no estàn gens malament. Arà feià molt temps que el diumenge no feià tant, i el Salva i l'Albert rondaran els cinquanta. Aquesta tarda de diumenge toca una mica de "dolor bueno"
Rodem tranquilament per les aigües i pugem per can Borni. Sembla que el Salva continua amb la seva trifulca amb l'Albert, ja que malgrat les queixes de mal de cap puja a bon ritme per davant del Albert.
Arrivem a la font groga i el Salva es remulla el cap, es justet per fer tot completo i comencem a retallar, no fem la baixada-remontada de sant Medir. Així doncs enfilem fins el pas del rei per anar a buscar el forat del vent. Sembla que la remullada li va bé al Salva i continua apretant en els repechons del camí...
Creuem el pont nou de la carretera i comencem a baixar per la pista per trencar als pocs metres a la esquerra per agafar l'antiga trialera/corriol que sortia de adalt dels pneumàtics i arà amb la nova pista queda tallat. El camí es divertit, fàcil alhora que ple de trampes, per tant no pots badar i has d'anar alerta tota l'estona, i també té aquells bonics repechons de pujada que fant suar la cansalada.
Arrivem sense incidencies a la corva i agafem la pista prohibida per anar a buscar la torrentera de can coll. Fa poc la vem fer amb el Bernat i més o menys se com està, canviada de quan la feiem sovint, fa anys, crec que venia el Santi, o era el Pepitu? ;-)
Arà es més tècnica que abans, pero es fa sencera. Abans només hi havia el punt del arbre com a màxima complicació, arà hi han més, però factibles. També pels pros del descens hi han rampes i salts, i la part final de la sortida es d'extasis amb l'enllaçada salt-wallride-aflorament de pedres.
Arrivem amb els ji-ji ja-ja a can coll i enfilem fins cerdanyola per un petit bucle gentilesa del Salva que va descobrir caminat amb el Jose i l'Albert un mati d'aquests tontos. Remuntem per la pista cap a Cerdanyola i en un moment donat tremquem per un corriol que ens deixa als camps i la part de darrera del restaurant. Interesant.
Portem 20km i es hora d'esmorçar i recuperar forçes. Una vegada alimentats i descansats recuperem la marxa amb el proposit de pujar per les vergonyes del Bernat (el nostres estimat amic ja no hi es rodant per aquestes terres però ha quedat la seva emprenta...vergonyes del Bernat, trialera del Bernat...)
Anem a buscar la riera i pugem per la pista xino xano fins can cata, arrivem al trencall i agafem la pista de la dreta. Pasem la pujada de la viga, tot això a bon ritme, i al poc arrivem al trencall. De nou cap a la dreta i comencem els primers repechons de la pujada, deixem la pista on conflueixen diferents baixades (abelles, i demés variants) i comencem a pujar per la part corriolenca del camí. Arrivem a les mítiques vergonyes i cal dir que arà tenen una petita trampa, quan deixes caure la bici cap al fondo hi ha un petit esgraó de pedra, cal vigilar perqué només superar-ho remontas el forat.
El camí es va enfilant i guanyant inclinació a mesura que avancem i ens apropem a la font. De nou una trampa, s'ha fet un forat en el camí i el pas s'ha tornat molt estret, el Salva i un servidor pasem amb la roda del davant bé però amb la de darrera penjant! L'Albert passa molt bé. Arrivem a la font tocadets, la part final s'enfila prou i a més té pedres i arrels.
Tenim tres opcions desde la font, continuar per la esquerra on es subdivideix amb dos corriols, el de la dreta seria el clàssic que acavaba en la pista amb aquelles eses en repechon, el de la esquerra no sé on va. Però desde la font surt un corriol a ma dreta i es per aquí que pujem. Nomes començar hi ha un fort repechon, descans i un nou repechon en curva, uf! descansillo i un tercer repechon més llarg que els altres, aquí ja se m'encen la reserva i el pulsometro es dispara, per ultim un repechon final ple de pedres i arrels que faig deixant els restos, amb el mantra estil Pepitu: una pedalada més, fins la curva, una pedalada més, a la curva paro, una pedalada més... Arrivo a 172 pulsacions, no sento les cames i ja soc a la curva, evidenment no paro i gracies a que el terreny es suavitza uns metres puc afrontar, arà sí, l'ultim esforç per fer la sortida del corriol que mor en un altre corriol. Uf, he suat sang però he aconseguit pujar-ho tot, ariibo adalt i llenço la bici esbufegant com un porc i buscant aire...al cap d'una estona arrivem els companys a peu, sembla que els ha encantat el corriol, per baixar-lo es clar!
Continuem en el nou corriol que puja suaument fins acabar sortin als "dubbies" i anem a pujar per la nova pista fins el Juaco i anar a buscar el pas de rei. Sembla que la pujada anteriro ha "tocat" el Salva, i això ho detecta rapidament l'Albert que aprofita tots els repechons del camí per tornar-li al Salva els atacs del matí. Bonica guerra aquestes ultimes sortides que es porten l'Albert i el Salva! Arà mateix les apostes estan molt obertes!
Quin mal està fent el bicing i ciclisme urba! Ho dic perque hi ha una generació de ciclistes que es regulen pel codí de circulació de cotxes, fins i tot a la muntanya, enlloc de fer-ho pel sentit comú de tota la vida. Estava pujant el repechon fort del pas del rei per l'esquerra perquè hi ha la traçada més neta, encara anava esbufegant tocat de la pujada de les vergonyes, i em trobo que baixaven tres ciclistes. El primer en diu: Ves per la dreta home. Jo no m'aparto i li contesto: ves a la merda! Pujo per on puc!
Demano als posibles lectors ciclistes una mica de sentit comú. De tota la vida ciclista el que puja té prioritat ja que està patint com un porc, el que baixa només perd l'inercia. El que puja perd la vida!
Entre atacs del Albert i ji-ji ja-ja (el Salva feia més jo-jo) arrivem de nou a la font groga on el Salva "se aberroncha contra el rocaje de la fuente" i es torna a remullar. Descansem un instant i remontem fins can Borni, baixem per la pista més arrels fins les aigües. Torno a baixar ràpid, fent amics, encara que avui no hi es el Bernat per disculpar al ciclistes! :-) Nomes trobem molt de tràfic a la pista, les arrels estan despejades.
L'Albert fa tard, així que baixa pel tieso a la ciutat, nosaltres rodem tranquilament per relaxar la musculatura per les aigües fins la carretera per on baixem.
Al final em surten 41 km que no estàn gens malament. Arà feià molt temps que el diumenge no feià tant, i el Salva i l'Albert rondaran els cinquanta. Aquesta tarda de diumenge toca una mica de "dolor bueno"
diumenge, 5 de maig del 2013
Diumenge 5 de Maig. Come back to home!
Després de l'aventura del dissabte avui m'aixeco mandros, cansadot i sense ganes de bici però sí amb ganes de veure els amics i compartir històries. Aisi doncs agafo els bartulos i baixo a barna.
A les nou pasades trobo al Salva i l'Albert a les aigües. Sembla que no soc l'únic que no esta per grans pedalades i decidim anar a ca la Carme. Comencem rodan suaument per les aigües fins els bombers.
Al primer repechon noto la punxda de dolor a la cama i posso tot el desarollo per pujar "moliendo café" i veient la guerra desde el sollado. Davant meu sembla que el Salva vol vengar-se de la última sortida i marca un ritme fort volen deixar enrere al Albert.
Arrivem a vallvidrera i anem a buscar la Budellera, avui baixem directament per allà per anar a la Carme. No fem cap nena de bucle ni variant, amb el que arrivem a la Carme a les 10:15 i jo porto solament 10 km! Està clar que avui es día de panching i no de bicing.
Comencem a esmorçar i a riure explicant-nos anecdotes quan surt del no rés un ciclista amb el sonriure il´luminat Vilajoana que ve directament cap a nosaltres...és el Jose que seguint el procés de recuperació ha decidit pujar amb la bici a la montanya per provar que tal, veure sensacions i recuperar el vell plaer de rodar amb bicicleta per Collserola. Ha pujat amb ferrocarils fins Vallvidrera i s'ha deixat caure per la Budellera fins la Carme. Emotiva abraçada del Salva per saludar al Jose que esta molt satisfet i feliç de poder retornar a la normalitat.
Després dels ji jis ja jas que s'allergen fins les dotze tornem emocionats per la carretera per acompanyar al Jose. El ritme es super tranquil i això s'agraeix, el Salva tira suaument del Jose, l'albert vigila la retaguardia i jo pedalo al seu costat. Moment tendre i maco del grup.
Baixem fins les aigües i arrivo al cotxe amb un nou record negatiu, 14 km!!! i parant a esmorzar!!! ja ja jaja ja. Però mai he sigut tant feliç en bici com avui per veure com un company i estimat àmic es va recuperant de la seva dura prova. Bravo!
A les nou pasades trobo al Salva i l'Albert a les aigües. Sembla que no soc l'únic que no esta per grans pedalades i decidim anar a ca la Carme. Comencem rodan suaument per les aigües fins els bombers.
Al primer repechon noto la punxda de dolor a la cama i posso tot el desarollo per pujar "moliendo café" i veient la guerra desde el sollado. Davant meu sembla que el Salva vol vengar-se de la última sortida i marca un ritme fort volen deixar enrere al Albert.
Arrivem a vallvidrera i anem a buscar la Budellera, avui baixem directament per allà per anar a la Carme. No fem cap nena de bucle ni variant, amb el que arrivem a la Carme a les 10:15 i jo porto solament 10 km! Està clar que avui es día de panching i no de bicing.
Comencem a esmorçar i a riure explicant-nos anecdotes quan surt del no rés un ciclista amb el sonriure il´luminat Vilajoana que ve directament cap a nosaltres...és el Jose que seguint el procés de recuperació ha decidit pujar amb la bici a la montanya per provar que tal, veure sensacions i recuperar el vell plaer de rodar amb bicicleta per Collserola. Ha pujat amb ferrocarils fins Vallvidrera i s'ha deixat caure per la Budellera fins la Carme. Emotiva abraçada del Salva per saludar al Jose que esta molt satisfet i feliç de poder retornar a la normalitat.
Després dels ji jis ja jas que s'allergen fins les dotze tornem emocionats per la carretera per acompanyar al Jose. El ritme es super tranquil i això s'agraeix, el Salva tira suaument del Jose, l'albert vigila la retaguardia i jo pedalo al seu costat. Moment tendre i maco del grup.
Baixem fins les aigües i arrivo al cotxe amb un nou record negatiu, 14 km!!! i parant a esmorzar!!! ja ja jaja ja. Però mai he sigut tant feliç en bici com avui per veure com un company i estimat àmic es va recuperant de la seva dura prova. Bravo!
dissabte, 4 de maig del 2013
Dissabte 4 de Maig.
Avui he pujat a visitar al nostre estimat Bernat per les seves noves terres. Sembla que estigui a l'altre punta del país però no es per tant, en una hora i mitja s'arriba a Campelles. Crec que les fotos que haviem vist al blog de la casa no li fan justicia, m'agradat molt i em fa enveja de la bona.
Entre bromes surt la idea de provar la mítica Cyclo totxo, i després de un canvi de pedals i un parell d'ajustos puc fer la sortida amb la totxo. S'ha de dir que aquesta gent de Cyclo treballa molt bé, triges a poder provar la bici (hi ha més llista d'espera que per anar al Celler de Can Roca) però a canvi de l'espera proves la bici a l'alta muntanya en condicions inmillorables!
Per fer honor a les sortides pirinaiques del collserola team comencem tard, a les deu pasades. Sortim de Campelles en direcció Ribes baixant un corriol de 4km, divertit i fàcil però amb un parell de problemes, que està cobert per una catifa de fulles i no veus per on trepitjes i que les corves son molt tancades (estil font ferro de santa creu). Son les primeres impresions de una Cyclo, i 29, a les curves sembla que no hi hagi espai per girar amb unes rodes tan grans, però és més psicològic que real i després de barallar-me una estona acabo fent la meitat de les curves. No se explicar els detalls tècnics, però les sensacions baixant són molt bones, no sembla una rígida de les antigues, absorveix molt bé i no es noten sotrecs forts, ni tant solts als afloraments de pedra pels quals passa molt bé.
Arrivem a la carretera i baixem dos km fins Ribes, on anem a buscar la primera pujada del día. Aquí la Cyclo es mostra inquieta, es pujada i això vol dir que una bici rígida treu el seu caracter trepador. Per molts avanços tecnologics que fagin, la sensació de "repris" al pedalar d'una rígida mai la podra tenir un basculant. La Cyclo puja molt bé, encara que la roda gran exigeix moure-la amb més "alegria" que la 26, no et deixa marge per pujar fent "tai chi", amb el que sense adonar-te et trobes pujant a ritme (per allò d'aprofitar l'inercia) i al cap dels km passa factura, a no ser que tinguis un estat de forma MBH (mountain bike hero).
Després de la pujada per pista continuem per un corriol/ladera que va planejant, pujant i baixant. Molt maco. Llastima que acabi en una forta pujada final que acavo patejant.
Després un tros de pista pla que s'agraeix per recuperar l'aligitat a les cames i l'aire als pulmons. Baixem per un corriol curt pedregos i la facilitat de la Cyclo per baixar em continua seduint, amb aquestes rodotes tant grans es minimitzen les irreguralitats del terreny enormement i l'inercia baixant supleix amb escreix el basculant a la part posterior. I això que una de les virtuts de les Cyclo són que estan fetes a mida del cilcista, i la que provo no es de la meva mida sino del Berni.
Creuem un rierol i remontem per un altre corriol el desnivell baixat. Aquesta pujada es pedregrosa com la del corriol inicial del Cabreres, i aquí em torna a sorprende agradablement la Cyclo amb la facilitat que supera els esgraons si aconsegueixes mantenir el cop de pedal per no perdre inercia. Gairabé no t'has de preocupar de buscar traçada perque s'ho traga tot.
Arrivem a un poble, Serrat, i al horitzó veiem Campelles. Es tard, la una tocada, i només portem 12 km si fa o no fa. La volta prevista feia 39, però volem arrivar a dinar i no a sopar. Així que baixem cap a Ribes on parem a fer un petit mos i encarar l'ultima pujada del dia.
Enfilem per la collada de tosses xino xano, en fa mal la cama en una estrebada que m'he fet caminat abans però no molesta amb cadencia alta, pasara factura més endevant als repechons exigents, on no pots fer tai chi amb una 29 i has de pujar "alegre".
La pujada es dura però factible, tot i que la meitat dels repechons els tinc que fer caminant pel dolor a la cama. El Berni compleix esplendidament la pujada. Jo experimento les paraules del mestre MBH "una 29 exigeix un bon estat de forma", m'he presentat amb un estat de forma regular, un cinc pelat, i pujar amb 29 vol un notable alt o més.
Després de creuar uns quants fangars i deixar-nos la pell arrivem adalt i planejem els ultims metres per entrar al bonic poble de Campelles, on ens espera una cerveceta fresqueta al jardí. Com uns reiets.
Al final hem fet 25 km, amb força desnivell que no sé i ja dirà el Bernat. El recorregut ha tingut de tot, més corriol del que m'esperava la veritat, i he disfrutat molt de tot, companyia, bicicleta, entorn, casa...
Ja estic desitjant tornar-hi!
Entre bromes surt la idea de provar la mítica Cyclo totxo, i després de un canvi de pedals i un parell d'ajustos puc fer la sortida amb la totxo. S'ha de dir que aquesta gent de Cyclo treballa molt bé, triges a poder provar la bici (hi ha més llista d'espera que per anar al Celler de Can Roca) però a canvi de l'espera proves la bici a l'alta muntanya en condicions inmillorables!
Per fer honor a les sortides pirinaiques del collserola team comencem tard, a les deu pasades. Sortim de Campelles en direcció Ribes baixant un corriol de 4km, divertit i fàcil però amb un parell de problemes, que està cobert per una catifa de fulles i no veus per on trepitjes i que les corves son molt tancades (estil font ferro de santa creu). Son les primeres impresions de una Cyclo, i 29, a les curves sembla que no hi hagi espai per girar amb unes rodes tan grans, però és més psicològic que real i després de barallar-me una estona acabo fent la meitat de les curves. No se explicar els detalls tècnics, però les sensacions baixant són molt bones, no sembla una rígida de les antigues, absorveix molt bé i no es noten sotrecs forts, ni tant solts als afloraments de pedra pels quals passa molt bé.
Arrivem a la carretera i baixem dos km fins Ribes, on anem a buscar la primera pujada del día. Aquí la Cyclo es mostra inquieta, es pujada i això vol dir que una bici rígida treu el seu caracter trepador. Per molts avanços tecnologics que fagin, la sensació de "repris" al pedalar d'una rígida mai la podra tenir un basculant. La Cyclo puja molt bé, encara que la roda gran exigeix moure-la amb més "alegria" que la 26, no et deixa marge per pujar fent "tai chi", amb el que sense adonar-te et trobes pujant a ritme (per allò d'aprofitar l'inercia) i al cap dels km passa factura, a no ser que tinguis un estat de forma MBH (mountain bike hero).
Després de la pujada per pista continuem per un corriol/ladera que va planejant, pujant i baixant. Molt maco. Llastima que acabi en una forta pujada final que acavo patejant.
Després un tros de pista pla que s'agraeix per recuperar l'aligitat a les cames i l'aire als pulmons. Baixem per un corriol curt pedregos i la facilitat de la Cyclo per baixar em continua seduint, amb aquestes rodotes tant grans es minimitzen les irreguralitats del terreny enormement i l'inercia baixant supleix amb escreix el basculant a la part posterior. I això que una de les virtuts de les Cyclo són que estan fetes a mida del cilcista, i la que provo no es de la meva mida sino del Berni.
Creuem un rierol i remontem per un altre corriol el desnivell baixat. Aquesta pujada es pedregrosa com la del corriol inicial del Cabreres, i aquí em torna a sorprende agradablement la Cyclo amb la facilitat que supera els esgraons si aconsegueixes mantenir el cop de pedal per no perdre inercia. Gairabé no t'has de preocupar de buscar traçada perque s'ho traga tot.
Arrivem a un poble, Serrat, i al horitzó veiem Campelles. Es tard, la una tocada, i només portem 12 km si fa o no fa. La volta prevista feia 39, però volem arrivar a dinar i no a sopar. Així que baixem cap a Ribes on parem a fer un petit mos i encarar l'ultima pujada del dia.
Enfilem per la collada de tosses xino xano, en fa mal la cama en una estrebada que m'he fet caminat abans però no molesta amb cadencia alta, pasara factura més endevant als repechons exigents, on no pots fer tai chi amb una 29 i has de pujar "alegre".
La pujada es dura però factible, tot i que la meitat dels repechons els tinc que fer caminant pel dolor a la cama. El Berni compleix esplendidament la pujada. Jo experimento les paraules del mestre MBH "una 29 exigeix un bon estat de forma", m'he presentat amb un estat de forma regular, un cinc pelat, i pujar amb 29 vol un notable alt o més.
Després de creuar uns quants fangars i deixar-nos la pell arrivem adalt i planejem els ultims metres per entrar al bonic poble de Campelles, on ens espera una cerveceta fresqueta al jardí. Com uns reiets.
Al final hem fet 25 km, amb força desnivell que no sé i ja dirà el Bernat. El recorregut ha tingut de tot, més corriol del que m'esperava la veritat, i he disfrutat molt de tot, companyia, bicicleta, entorn, casa...
Ja estic desitjant tornar-hi!
dimecres, 1 de maig del 2013
Ningú entrena
Ahir va tocar fer la collada, 26 km de port, suaus però que es fan llargs, baixada per dins la vall, Toses, Fornells, Planoles, i pista cimentada fins a casa amb alguna rampa cabrona del 14% que si has apretat massa abans, passa factura.
Cada vegada que surto amb bici si m'en vaig avall, per arribar a casa he de fer una "Rabassada" per carretera o muntanya. Cal doncs tenir en ment sempre això perque sinó, dolor del malo!
Avui he anat a explorar, a pota, un corriol que baixa a Ribes per la via directa. Molt maco i molts trams ciclables, però potser masses trams estil rampage de Bombers. Potser un dia ho probo, però sol, fa més respecte que acompanyat de locus que us tireu per qualsevol lloc com vosaltres :-)
Ja tinc uns quants tracks per explorar la zona. Així que tingui una ruta definida i guapa, posem una data, enllà en l'estiu perque poguem ser-hi tots! Així hi ha temps per entrenar una miqueta.
.JPG)
Cada vegada que surto amb bici si m'en vaig avall, per arribar a casa he de fer una "Rabassada" per carretera o muntanya. Cal doncs tenir en ment sempre això perque sinó, dolor del malo!
Avui he anat a explorar, a pota, un corriol que baixa a Ribes per la via directa. Molt maco i molts trams ciclables, però potser masses trams estil rampage de Bombers. Potser un dia ho probo, però sol, fa més respecte que acompanyat de locus que us tireu per qualsevol lloc com vosaltres :-)
Ja tinc uns quants tracks per explorar la zona. Així que tingui una ruta definida i guapa, posem una data, enllà en l'estiu perque poguem ser-hi tots! Així hi ha temps per entrenar una miqueta.
.JPG)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)