Poquet a Poquet

El dia de hoy se me presentaba con dos sentimientos contarios, por un lado es cierto que ultimamente no me apetece salir tanto en bici, y que busco cualquier escusa para no hacerlo. Si a esto sumamos la ilusion que tengo con mi coche nuevo y las posibilidades que me ofrece, esta claro que me complica lo de las salidas en bici. Pero por otro lado me niego a dejar de compartir con vosotros esos momentos de bicicleta que tanto significan para mi, bueno de bicileta y de mesa, porque lo de los desayunos tambien influye eh? Pero esta mañana, pasando frio, cabreado porque el viaducto me ha jodido, que torpe tios, y despues que no andaba "ni pa atras" me ha vuelto a quedar claro que aun asi, disfruto como un enano. Dejare un ejemplo; Cuando hemos empezado a subir por "el bon rotllo" he recibido un mensaje de Eva que me preguntaba como estaba. Mi respuesta ha sido; Jodido, pero feliz.

Delibes i el ciclisme

Una historia ciclista

Collserola...

Moots Rigormootis riding Collserola II (Barcelona) 08-11-2010 from Colorado on Vimeo.

PREHISTÒRICA 2010

Aquest passat dilluns vaig anar a Probike a buscar les noves pastilles pels frens de disc, vaig anar a primera hora de la tarda i serà l'atzar o la crisi però no havia ningú.

Al marxar vaig recollir algun tríptic que vaig considerar interessant i un d'ells feia referència a aquesta mítica pedalada, crec que algú de vosaltres la coneix.

Vaig entrar a la web i vaig fixar-me amb les fotografies i vídeos penjats de altres edicions: hi han corriols magnífics (www.larocaenbike.com)

No té res a veure però us poso una fotografia que vaig fer aquest estiu en petit mercat en un poble al centre de Borneo: les bosses contenen una serp de considerables dimensions desviscerada i tallada a trossos, era apta pels consum humà i la venien, com també una tortuga viva dins un sac de teixit opac, d'una manera clandestina.

Salut i bon cop de pedal!

A proposito de "SUSAN"tidad

Tots contents que ha arribat el "Papa"

Un diumenge qualsevol

Ja fa un temps que vaig escriure el relat que podeu, si voleu, llegir a continuació, adjunto unes fotos del dia en qüestió també.


Un diumenge qualsevol.

Diumenge, 6 de la tarda. Muntanya o carretera? La intuïció finalment em decanta per la bicicleta de rodes fines i pes ploma, i la ruta? L'única forma de sortir ràpid de la ciutat sense fer muntanya, és per la carretera N340 direcció Molins de Rei, visc a Sants, i qualsevol altre dia no se'm hauria ocorregut prendre aquesta ruta ni aquesta carretera degut al trànsit i congestió que pateix aquesta via.

Enfilo carrer de Sants i surto de Barcelona per la Travessera, i ben aviat ja estic travessant Sant Just i Esplugues, el cel està força tapat, fa una mica de resol i fins i tot cauen gotes de pluja, però la motivació és gran i les ganes de pedalar també. Poc a poc cauen els kilometres i em planto a Sant Feliu de Llobregat sense practicament haver-me creuat amb cap vehícle, durant el tram de carril bici que hi ha als poligons entre Esplugues i Sant Feliu, fins i tot puc esquivar els bassals envaint el carril d'aparcament ja que no trobo ni un sol cotxe.

L'objectiu del dia és arribar al Tibidabo desde Molins de Rei, 15 kilometres de pujada amb un agrait descans en descens de 2 kilometres enmig passat Santa Creu d'Olorda. La pujada comença tot just haver deixat enrera el nucli urbà de Molins, no és cap coll de muntanya espectacular ni mític, però la seva relativa llargada i el meu estat de forma lamentable poden fer que es converteixi en un petit repte. De seguida em trobo movent el plat de 39 dents amb un pinyo de 27, encara no he ni començat a pujar com aquell qui diu que ja només em queda un pinyó per posar. Mantinc aquesta combinació de transmissió tant com puc per si de cas faig figa i necessito tota la traca d'escalador, he dit escalador?. Pausadament van passant els kilometres i els revolts, la pau i tranquilitat és total i em sento ben sol només acompanyat pel suau soroll de la transmissió i el lliscament dels pneumàtics amb l'asfalt, si, i la meva respiració rítmica i sorollosa. Darrera una corba em trobo un cotxe enclastat contra el guardarail, els seus ocupants dempeu a fora no mostren cap senyal de preocupació, així que jo tampoc i continuo la meva ascensió muntanya amunt.
Es l'hora baixa i el sol penetra entre els arbres creant una atmosfera èpica, de pel.licula, per un moment m'imagino formant part d'una escapada al mateix Tourmalet en l'etapa decisiva del Tour de França i sense voler accelero i pujo el ritme, fins i tot miro enrera a veure si ve algú per darrera perseguint-me, però la realitat és la que és, ni estic al Tour de França, ni vaig escapat, vaig sol i patint, i encara em queden ben bé 10 kilometres de pujada, així que afluixo, xino-xano, glop d'aigua i cap amunt. Aquests deliris deuen ser provocats per la falta d'irrigació sanguinea al cervell, per mi que el cos en aquestes situacions d'esforç dedica tota la sang a les cames i als pulmons, en aquests moments el cap només serveix per mantenir la línea, el ritme de les pedalades i la respiració, qualsevol altre activitat és inútil, no serveix per res...

Passat Santa Creu d'Olorda, la carretera canvia de vessant i durant un parell de kilometres hi ha un agradable descens que acaba un kilometre abans del Turó d'en Cors, i d'aqui altre cop descens fins la carretera de Vallvidrera, on m'incorporo i arribo al nucli urbà d'aquesta població, poso el pinyó del 29 per afrontar la rampa més dura del recorregut, la que dona la volta a la plaça de Vallvidrera, davant el Funicular. Passada aquesta curta rampa, la pujada segueix constant i ja és questió de posar un ritme i acabar a la plaça del Tibidabo. És un classic acostar-se al mirador de Barcelona quan arribes al Tibidabo, no hi descobreixo res nou, bé si, cada cop es veuen menys grues de cosntrucció.

Així que em poso el paravent, ara ja fa una miqueta de fresqueta, i torno enrera, ep!, stop! Un ciclista surt d'un “xiringuito” amb un gelat, quina bona idea, sino recordo malament porto alguna moneda solta, efectivament, de la bosseta del tronchacadenes rescato 1 euro, i li pregunto a la senyora de la paradeta quin gelat em pot oferir per 1 euro, i la seva resposta em fa pensar que faig molt mala cara, perque em diu, - és igual, agafa el que vulguis si el necessites, i un altre dia ja m'el pagaràs-. Això és senyal que més d'un ciclista ha passat per la paradeta amb una bona “pajara”. Agraït pel seu gest, poc abundant avui en dia, compro el gelat que el meu pressupost em permet, m'assento en un banc amb una fantastica vista a la Torre de Collserola, un parell de turistes em miren encuriosits, devoro el magnific gelat, em cordo bé el paravent, quatre pedalades per agafar velocitat i ja soc baixant per la Rabassada cap a casa.