diumenge, 30 de desembre del 2012
dimarts, 25 de desembre del 2012
Sopar Cap D'Any
Companys, si voleu anar caminat fins a Ca La Carme, com mana la tradicio, tindriem que troban-se cap a las 7, deixar el coche a Las Aigues i txino txano. ruta a escollir, pero no pas per en Berni ja ja ja, arribar cap a las 9 a Vi-la Joana. Total les sugerencias seran benvingudes.
PD. Algu no rebra aquest any l'amic invisible.
PD. Algu no rebra aquest any l'amic invisible.
diumenge, 23 de desembre del 2012
dimarts, 18 de desembre del 2012
Bon Nadal!!!
Aquest any la meva felicitacio es , una mica diferent. pero el mateix espirit
http://www.jibjab.com/view/oHgtQpzas3ScIrbPH0SH
http://www.jibjab.com/view/oHgtQpzas3ScIrbPH0SH
dilluns, 17 de desembre del 2012
Cabreres 2012. La nocturna hivernal.
Aquesta crònica no comença el diumenge 16, día de la sortida, comença el diumenge anterior quan estavem en plena onada de fred. Vaig pujar al corredor a passejar i a les dotze del migdia encara hi havia tolls d'aigüa glaçats! El dilluns vaig passar molt de fred amb la moto per baixar a treballar, i el dimarts igual, amb el que vaig anar a veure al Salva per dir-li que si no millorava molt no pujava al cabreres...lamentablement el divendres el termometre va pujar gairabé deu graus i la meva excusa del fred polar se n'anava a norris.
Entrentingut amb les caboires térmiques anava passant la semana i el dissabte quedem amb la colla a mig camí, en una benzinera abans del Figaro, una G A L P !!!!! Quedem a dos quarts de nou, i entre que surto deu minuts tard i que m'equivoco de benzinera trobo a la colla (Bernat, Palmer, Pepitu i Salva) a les nou. Arrivem a santa Maria del Corco a les 9:30, cafeto ràpid i a pedalar.
La temperatura és fresca però respectuosa amb les extremitats, es a dir, no apareix la horrible sensació de puntes de dits glaçats. Sortim del poble i anem pujant pel prat de les vaques en busca del caminet de pedres. Les pedres rellisquen un munt, i quan no hi ha pedres hi ha fang, així doncs la pujada resulta mooolt distreta, i entre riures i patinades anem pujant. El tram de baixada fins arribar a camí principal de les llosses també conve anar amb compte, la bici s'aguanta bé en la traçada però no val a badar. Al arribar a les llosses trovem que han tirar formigo en les escletxes i esgraons que hi havien entre les plaques de pedra, àra es més fàcil pujar pel camí i deu ser més avorrit baixar. A perdut encant ciclista. Cantonigros, de moment anem bé i gaudint de la jornada. Remontem per pistes fangoses fins guanyar la pista principal on "la canalla no perdona", després agafem el trencall cap a Tavertet i rodem amb soltura per la pista dels tobogans fins arrivar al poble on parem a esmorçar. Són les dotze, esmorzem comentant la jugada, realitzem el ritual del mirador i reprenem la marxa sobre la una. Tot i no haver esmorçat gaire noto la panxa refatota i les primeres rampes son un petit calvari, el Bernat també esbufega al meu costat i el Salva es pregunta que collons fan los mejores en el sollado, mentrestant els Joseps obren camí cent metros per davant nostre xerrant sobre el fantàstic món del autònoms. Vaig fent la goma entre ells i el sollado tota la pujada, i finalment arrivem a la granja on comença la divertida baixada a Rupit...divertida i cabrona, primer tram tot ple de fulles que posen dels nervis, no saps ni veus on hi ha forats i que passara amb la roda, tots acavem patint algun ensurt. Desprès el tram de pedres esta molt humit i tampoc ofereix sensació de tranquilitat. Personalment faig una baixada de més a menys, els diferents sustos en fan encongir-me.
Poc a poc i anar fen arrivem al espectacular, meravellos, fantàstic i mundialment conegut (sobret tot per els autocars rusos) mirador de Rupit, amb el seu pont, les casetes, el campanar...i como no, els seus meandres!
Amb els ulls plorosos i el cor encongit de l'emoció deixem el mirador enrera i continuem baixant fins la carretera...
Fins aquí la crònica d'una agradable jornada ciclista, el que vendria a ser mitja crònica de la volta habitual al Cabrerés. Arà comença una nova crònica, la crònica d'una jornada plena de desproposits encadenats i que esdevenen en un petit gran embolic del que vem sortir gràcies a la providencia i, fins arà, al operatiu de rescat més gran emprat pel collserola team.
El Bernat havía estat fen investigacions de rutes i variants per la zona amb l'STRAVA, fins arà havia trobat coses molt interesants pel pirineu o mataró. Ens proposa fer una tornada alternativa desde Rupit, la tornada de la pedalada oficila del Cabreres 2012. Ens sembla bé a tots i enfilem la carretera amunt deixant enrera la variant de la granja que agafavem sempre. Al arrivar a la cruïlla de la carretera on es bifurca cap a Cantonigros o bé cap a Olot i sant Esteve d'en Bas agafem la direcció Olot per sorpresa general, aixó vol dir que anem en direcció opossada al nostre destí. Al poc de rodar per la carretera ens endinsem per una urbanització, unes rampes asfaltades però rampes, començan a castigar les nostres cames. després agafem un camí d'aquells macos i anem fent. De cop ens enfilem per una trialera amb detalls tècnics que fam possar el peu a terra, el camí es farrogos, molt maco, però dificil de pujar i això fa que avancem molt lentament. El Salva comença a sentir molesties a les cames de caminar, el Palmer molesties al peu de caminar i a poc a poc el temps avança i ens adonem que no tenim gaire marge de llum solar, són les quatre de la tarda i estem crestejant per unes valls desconegudes...en una hora començarà a fer-se fosc mooolt ràpidament.
Al final d'aquesta pujada tècnica les forçes comencen a flaquejar molt, es veuen nous estadis i nivells de dolor i escenes "walking dead". El Pepitu es suma a la festa dels incidents trencant la sola de les sabates, caldrà molt loctite per reparar això!
El Bernat comença a estar neguitos, disimula, ens intenta animar dient que ja estem apunt d'arrivar a una pista, a la carretera, que ja falta poc per la baixada i arrivar als cotxes. El seu llenguatje verbal es encoratjador, el corporal transmet nervis...Tic tac, tic tac, les cinc i la llum solar es redueix a una fina franja taronja en l'hotitzó....tic tac, el camí va remontant valls i tornant a baixar cap a noves...l'ultim tram de corriol el fem realment a les fosques, es veu les siluetes de les coses però no la traçada a seguir, estem nerviosos, anem fen amb calma i acabem la trialera en la part més tècnica caminat. Per fi arrivem a una pista, ja es fosc, són les sis i es perillos endinsar-se per dins del bosc. El Bernat diu que seguint la pista arrivem a una carretera, ja no hi han més corriols. Remomtem una vall i a la dreta es veu la vall oberta on hem de baixar, les llums de Vic a l'horitzó ens animen una mica, sembla ser que anem bé. El camí aquí sembla entrar en un bucle, petit descans+repechon+corva...i tornem-hi. A més, arriva un punt que la pista es va endinsant cap al bosc, a l'esquerra, deixant a la dreta la vall oberta on tenim que acabar. Estem cada vegada més cansats i nerviosos, hem veig trucant al 112, i amb això de la crisis arà fan pagar els rescats!!!
Arrivem a una cruïlla i arà sí que anem en direcció correcte (després de consultar mapes al mobil i als retols del camí il.luminats amb el mobil del Pepitu), arrivem al costat d'una masia i de cop unes llums ens enlluernan, un COTXE!!!! Quan el veig no ho penso i m'avanço cap a ell per tallar-li el pas, estic desesperat, el senyor al principi desconfia, normal, però en veure que erem uns pobres inocents perduts a la montanya es relaxa i baixa del cotxe per comentar la jugada. Ell coneix com sortir a la carretera...i es en direcció contraria de per on diu el STRAVA del Bernat (que no es partidari d'abandonar la ruta), mentres decidim que fer apareix un segon cotxe ALELULLA!!!!!!!!! El cunyat del primer cotxe que coneix bé la zona. Al final anirem a la carretera per on ells coneixem, un cotxe davant obrint camí, nosaltres al mig i el segon cotxe tancant el grup...i aixi amb escolta arrivem en un moment a la carretera ja que el cami és una pista però asfaltada i gairabé tot baixada menys algun repechon que fem a muerte treient forces de la adrenalina que portem a sobre. Al arribar a la carretera s'ofereixen per continuar escoltant-nos fins l'Esquirol, no portem llums de cap mena i la carretera a les fosques es perillossa. Continuem baixant a bon ritme, plat gran, fins el poble on ens despedim d'ells donant-los un milió de gràcies...ens han salvat la vida.
Al arribar al cotxe ens surt el cansament de cop, els nervis i l'estress acumulat, són les set tocades. Ens canviem i anem un moment al bar a fer un cafe ràpid per calmar-nos una mica i poder conduir en condicions.
D'aqui unes semanes riurem, al sopar de nadal, però ahir a les sis de la tarda les cares eren ben seriotes!!!
Entrentingut amb les caboires térmiques anava passant la semana i el dissabte quedem amb la colla a mig camí, en una benzinera abans del Figaro, una G A L P !!!!! Quedem a dos quarts de nou, i entre que surto deu minuts tard i que m'equivoco de benzinera trobo a la colla (Bernat, Palmer, Pepitu i Salva) a les nou. Arrivem a santa Maria del Corco a les 9:30, cafeto ràpid i a pedalar.
La temperatura és fresca però respectuosa amb les extremitats, es a dir, no apareix la horrible sensació de puntes de dits glaçats. Sortim del poble i anem pujant pel prat de les vaques en busca del caminet de pedres. Les pedres rellisquen un munt, i quan no hi ha pedres hi ha fang, així doncs la pujada resulta mooolt distreta, i entre riures i patinades anem pujant. El tram de baixada fins arribar a camí principal de les llosses també conve anar amb compte, la bici s'aguanta bé en la traçada però no val a badar. Al arribar a les llosses trovem que han tirar formigo en les escletxes i esgraons que hi havien entre les plaques de pedra, àra es més fàcil pujar pel camí i deu ser més avorrit baixar. A perdut encant ciclista. Cantonigros, de moment anem bé i gaudint de la jornada. Remontem per pistes fangoses fins guanyar la pista principal on "la canalla no perdona", després agafem el trencall cap a Tavertet i rodem amb soltura per la pista dels tobogans fins arrivar al poble on parem a esmorçar. Són les dotze, esmorzem comentant la jugada, realitzem el ritual del mirador i reprenem la marxa sobre la una. Tot i no haver esmorçat gaire noto la panxa refatota i les primeres rampes son un petit calvari, el Bernat també esbufega al meu costat i el Salva es pregunta que collons fan los mejores en el sollado, mentrestant els Joseps obren camí cent metros per davant nostre xerrant sobre el fantàstic món del autònoms. Vaig fent la goma entre ells i el sollado tota la pujada, i finalment arrivem a la granja on comença la divertida baixada a Rupit...divertida i cabrona, primer tram tot ple de fulles que posen dels nervis, no saps ni veus on hi ha forats i que passara amb la roda, tots acavem patint algun ensurt. Desprès el tram de pedres esta molt humit i tampoc ofereix sensació de tranquilitat. Personalment faig una baixada de més a menys, els diferents sustos en fan encongir-me.
Poc a poc i anar fen arrivem al espectacular, meravellos, fantàstic i mundialment conegut (sobret tot per els autocars rusos) mirador de Rupit, amb el seu pont, les casetes, el campanar...i como no, els seus meandres!
Amb els ulls plorosos i el cor encongit de l'emoció deixem el mirador enrera i continuem baixant fins la carretera...
Fins aquí la crònica d'una agradable jornada ciclista, el que vendria a ser mitja crònica de la volta habitual al Cabrerés. Arà comença una nova crònica, la crònica d'una jornada plena de desproposits encadenats i que esdevenen en un petit gran embolic del que vem sortir gràcies a la providencia i, fins arà, al operatiu de rescat més gran emprat pel collserola team.
El Bernat havía estat fen investigacions de rutes i variants per la zona amb l'STRAVA, fins arà havia trobat coses molt interesants pel pirineu o mataró. Ens proposa fer una tornada alternativa desde Rupit, la tornada de la pedalada oficila del Cabreres 2012. Ens sembla bé a tots i enfilem la carretera amunt deixant enrera la variant de la granja que agafavem sempre. Al arrivar a la cruïlla de la carretera on es bifurca cap a Cantonigros o bé cap a Olot i sant Esteve d'en Bas agafem la direcció Olot per sorpresa general, aixó vol dir que anem en direcció opossada al nostre destí. Al poc de rodar per la carretera ens endinsem per una urbanització, unes rampes asfaltades però rampes, començan a castigar les nostres cames. després agafem un camí d'aquells macos i anem fent. De cop ens enfilem per una trialera amb detalls tècnics que fam possar el peu a terra, el camí es farrogos, molt maco, però dificil de pujar i això fa que avancem molt lentament. El Salva comença a sentir molesties a les cames de caminar, el Palmer molesties al peu de caminar i a poc a poc el temps avança i ens adonem que no tenim gaire marge de llum solar, són les quatre de la tarda i estem crestejant per unes valls desconegudes...en una hora començarà a fer-se fosc mooolt ràpidament.
Al final d'aquesta pujada tècnica les forçes comencen a flaquejar molt, es veuen nous estadis i nivells de dolor i escenes "walking dead". El Pepitu es suma a la festa dels incidents trencant la sola de les sabates, caldrà molt loctite per reparar això!
El Bernat comença a estar neguitos, disimula, ens intenta animar dient que ja estem apunt d'arrivar a una pista, a la carretera, que ja falta poc per la baixada i arrivar als cotxes. El seu llenguatje verbal es encoratjador, el corporal transmet nervis...Tic tac, tic tac, les cinc i la llum solar es redueix a una fina franja taronja en l'hotitzó....tic tac, el camí va remontant valls i tornant a baixar cap a noves...l'ultim tram de corriol el fem realment a les fosques, es veu les siluetes de les coses però no la traçada a seguir, estem nerviosos, anem fen amb calma i acabem la trialera en la part més tècnica caminat. Per fi arrivem a una pista, ja es fosc, són les sis i es perillos endinsar-se per dins del bosc. El Bernat diu que seguint la pista arrivem a una carretera, ja no hi han més corriols. Remomtem una vall i a la dreta es veu la vall oberta on hem de baixar, les llums de Vic a l'horitzó ens animen una mica, sembla ser que anem bé. El camí aquí sembla entrar en un bucle, petit descans+repechon+corva...i tornem-hi. A més, arriva un punt que la pista es va endinsant cap al bosc, a l'esquerra, deixant a la dreta la vall oberta on tenim que acabar. Estem cada vegada més cansats i nerviosos, hem veig trucant al 112, i amb això de la crisis arà fan pagar els rescats!!!
Arrivem a una cruïlla i arà sí que anem en direcció correcte (després de consultar mapes al mobil i als retols del camí il.luminats amb el mobil del Pepitu), arrivem al costat d'una masia i de cop unes llums ens enlluernan, un COTXE!!!! Quan el veig no ho penso i m'avanço cap a ell per tallar-li el pas, estic desesperat, el senyor al principi desconfia, normal, però en veure que erem uns pobres inocents perduts a la montanya es relaxa i baixa del cotxe per comentar la jugada. Ell coneix com sortir a la carretera...i es en direcció contraria de per on diu el STRAVA del Bernat (que no es partidari d'abandonar la ruta), mentres decidim que fer apareix un segon cotxe ALELULLA!!!!!!!!! El cunyat del primer cotxe que coneix bé la zona. Al final anirem a la carretera per on ells coneixem, un cotxe davant obrint camí, nosaltres al mig i el segon cotxe tancant el grup...i aixi amb escolta arrivem en un moment a la carretera ja que el cami és una pista però asfaltada i gairabé tot baixada menys algun repechon que fem a muerte treient forces de la adrenalina que portem a sobre. Al arribar a la carretera s'ofereixen per continuar escoltant-nos fins l'Esquirol, no portem llums de cap mena i la carretera a les fosques es perillossa. Continuem baixant a bon ritme, plat gran, fins el poble on ens despedim d'ells donant-los un milió de gràcies...ens han salvat la vida.
Al arribar al cotxe ens surt el cansament de cop, els nervis i l'estress acumulat, són les set tocades. Ens canviem i anem un moment al bar a fer un cafe ràpid per calmar-nos una mica i poder conduir en condicions.
D'aqui unes semanes riurem, al sopar de nadal, però ahir a les sis de la tarda les cares eren ben seriotes!!!
UN 16 DE DESEMBRE PEL NORD DEL CABRERÈS.
Serè concís perquè d'aquesta entrada tots som partíceps i tots tenim molt a dir d'una llarga, llarga ruta, en quilòmetres i en horari... perquè hi han sortides que les recordarem sempre, sobretot perque les vivències que comporten, malgrat que tenim anys i experiència, sempre et fan apendre i et fan valorar el respecte que cal tenir a la mare natura.
Les circunstàncies adverses d'importància succeeïxen perquè hi han factors, que tu pots controlar o no, que s'activen plegats i cal agraïr molt que aquest cop els problemes físics i tècnics foren mínims (alguna rampa i una sabata mig trencada).
Estic orgullós i emocionat del comportament de tots els Collserola-Team presents. De la ruta i el seu entorn: salvatge i deshabitat, a cavall del Cabrerès i la Vall d'en Bas només diré que m'agradaria repetir-la perquè aquests indrets els vull gaudir amb tots els sentits.
Hi han esdeveniments que es guanyen dins el temps afegit: un pot ser molt bó però la punta de sort juga molt.
Fins aviat.
dilluns, 10 de desembre del 2012
CAP DE SETMANA PEL PIRINEU DE LLEIDA.
Aquesta setmana he abandonat la estimada Collserola per anar amb tota la família pel Pirineu.
M'he allotjat a València d'Àneu i dissabte al matí vaig esquiar a Espot, la penúltima estació catalana que em faltava conèixer (ara sols falta Tavascan), per la tarda, i després d'intentar dinar a Ca la Pastora d'Ísil tal com em va aconsellar en Salva vam agafar la pista rural que d'Alòs d'Ísil ens porta a Bonabé i més enllà Montgarri. Havia neu i roderes i volia probar les virtuts electròniques del Evoque en terrenys difícils i que tinc que dir no em va fallar cap moment.
El que va fallar va ser el Terrano que venia de cara. Conduia el meu fill Guillem i com ja haviem fet abans amb altres vehícles de cara el vaig fer parar i apropar-se a la cuneta perquè el que baixava no tingués dificultats al baixar la pista. El Terrain Reponse del Evoque m'ajudava a circular sense perdre tracció en cap moment. Aquest cop el que baixava no va pendre precaucions i sense aminorar la marxa va voler pujar un petit esglaó massa aprop del meu cotxe, no ho va aconseguir i va topar una mica al lateral de plàstic... en definitiva parte sotazero.
El conductor, veí d'Ísil, no semblava expert i va quedar enganxat a la neu: tothom a ajudar (havien uns pares amb pales al costat construïnt un castell de neu preciós amb els seus fills) i arranca i cap avall. Després de la experiència allà mateix vem fer maniobra per baixar cap a la civilització: nosaltres cap problema.
Un bon dinar amb escudella i bon vi a Esterri va fer oblidar l'incidència.
Diumenge amb dia preciós, pujada a La Bonaïgua i esquiada històrica per Baquèira, una neu, un cel i un paissatge increïbles després de la ventada. Molts catalans per l'accés del Port i gent de tot arreu per la Vall d'Arán (inclosos Nachos, Borjas, Faustos, Alvaros, etc.). Vaig portar els meus fills fins la zona mes llunyana de l'estació i la Montse ens va esperar a un bar-refugi a la zona de l'Orri on quan vam anar a recollir-la, a les 13 hores. Havia Moët i delicatessen a dojo (la fauna que allí es reunia era interessant) i la tentació em va dur a demanar una copa de Champagne per compartir amb tota la família per la que vaig pagar 9.5€... el xarrup anava a 1€ jajaja!. Això és negoci perquè havien cubiteres amb ampolles arreu!
Tornada a La Peülla i després a l'hotel i cap a casa (tres hores cinc minuts per pujar divendres a la tarda i quatre hores tres quarts per tornar diumenge tarda-vespre.
Nota: si diumenge tenim Cabrerès jo tinc el Freelander disponible.
dijous, 6 de desembre del 2012
Dijous 6 de Desembre.
Aquest dijous l'amic Bernat ha pujat a Mataró a gaudir dels bonics corriols que envolten la bonica capital del maresme. Sobre les nou arriva a casa i a dos quarts de deu comencem a pedalar en busca de la riera d'Argentona. Avui enlloc de fer el bucle inicial de corriols pujem directes per la riera, a un ritme tranquil i sota un vent gelat que fa que dessitjem la primera pujada per tal d'escalfar una mica el cos. Arrivem sota el pont de l'autopista i pujem pel corriol que vem fer tots el día que veu pujar, el que porta adalt a San Carles. Abans d'arrivar agafem una variant, una trialera força divertida que ens torna a baixar a mitja pujada, però val la pena. Tornem a remontar per on abans, aquesta vegada fins san Carles, i remuntem per l'antic descens de LLinars en busca del Dragon Khan. Al pujar faig un mal gesto i sento una estrebada a la cama, a més, la bici fa un mal gest i començo a escoltar un clik-clik metàlic, acabo de trencar un radi. Parem, el Bernat el treu i continuem fins adalt, estem suant i ja no tenim fred. Baixem per la variant nova, el terreny esta molt bé, compactat, i la bici s'agafa de meravella. El tros del mig, el tubo, és genial, mai em cansaré de repetir-ho. Arrivem a Dosrius a les dotze i ens aturem per esmorçar. Reprenem la marxa a la una.
Després d'esquivar en les ultimes ocasions "la pujada" avui sortim amb desició cap al CITA, una dura i exigent pujada que comença amb uns repechons molt durs a l'inici (com els de la Sargantana) i després d'un petit descans tornen a venir més repechons durs. En fí, és una pujada desagradable, amb massa "chicha" que diria el Pepitu, però és la manera de pujar directes de Dosrius adalt la zona de can Brugera. Després de la dura pujada conectem amb la sortida que conec de dos hores de corriols. Mereix esment una preciosa baixada en corriols que hi ha al costat de can Brugera i que no té rés a envejar al Dragon Khan. La proxima vegada que pujeu tots farem aquesta tornada que mereix molt la pena.
En resum, després de una semana i pico sense fer una sortida amb cara i ulls ja que personalment aquest fred que patim a mí em frena moltissim avui per fí he tornat a fer una sortida decent, amb chicha, de 39 divertits km. També a estat una bonica retrobada amb els corriols mataronins, ja que desde que treballo pels matins no sortia per aquí, es a dir, desde setembre que no tastava el "flow" maresmeny.
Després d'esquivar en les ultimes ocasions "la pujada" avui sortim amb desició cap al CITA, una dura i exigent pujada que comença amb uns repechons molt durs a l'inici (com els de la Sargantana) i després d'un petit descans tornen a venir més repechons durs. En fí, és una pujada desagradable, amb massa "chicha" que diria el Pepitu, però és la manera de pujar directes de Dosrius adalt la zona de can Brugera. Després de la dura pujada conectem amb la sortida que conec de dos hores de corriols. Mereix esment una preciosa baixada en corriols que hi ha al costat de can Brugera i que no té rés a envejar al Dragon Khan. La proxima vegada que pujeu tots farem aquesta tornada que mereix molt la pena.
En resum, després de una semana i pico sense fer una sortida amb cara i ulls ja que personalment aquest fred que patim a mí em frena moltissim avui per fí he tornat a fer una sortida decent, amb chicha, de 39 divertits km. També a estat una bonica retrobada amb els corriols mataronins, ja que desde que treballo pels matins no sortia per aquí, es a dir, desde setembre que no tastava el "flow" maresmeny.
diumenge, 2 de desembre del 2012
Diumenge 2 de Desembre. Fred polar.
Avui fà un día d'aquells tipics de ple hivern, de gener o febrer. D'aquells dies que el fred es cola per molta roba que portis i es clava en els ossos. D'aquells dies que costa un enooorme esforç sortir de l'escalfor del llit. D'aquells dies que es congelen els dits del peus i de les mans amb aquella horrible sensació de cremor. D'aquells dies que agraden als nòrdics de la colla (Salva i Bernat) i que anul.len als tuaregs (Jose i Eduard).
M'aixeco tard sense gens de ganes d'agafar la bici, paralitzat pel fred que tinc. De fet medito seriosament pujar a esmorçar amb cotxe, però a l'ultim moment carrego la bici, amb disfreso amb tota la roba que trobo per casa i marxo amb retard cap a la plaça Borras. Pel camí m'asebento de problemas mecanics del Salva i quedo amb la colla directament a vilajoana. Aparco el cotxe i al sortit per descarregar la bici el fred em rep amb una clatellada. Començo a pujar i a l'alçada del funicular estic a punt de donar mitja volta i anar a buscar el refugi del cotxe i la seva calefacció. Tinc fred i no ho soporto, vaig amb samarreta interior de merino, maillot, jaqueta gruixuda, paravents, mitjons gruixuts, bosses de plàstic als peus (es cutre però no trobava els peucs i alguna cosa havia de fer), guants de hivern de carrer, braga al coll i gorro de llana...i tot i així no entro en calor, el cos no reacciona i no agafo una bona temperatura per fer esport. Arrivo a vallvidrera i baixo per la carretera fins vilajoana i ca la Carme. El Salva, l'Albert i el Pepitu encara no han arrivat, ho fan als deu minuts degut als problemes del Salva, té les rodes frenadotes perque s'ha quedat sense pastilles de fre.
Esmorçar llarg de forquilla i tenedor, dos horetes, per entrar en temperatura. Dos cigalons després sortim de nou a l'exterior. De nou bofetada de temperatura, baixem fins la carretera i pugem amb calma pel camí de la llanega, baixem fins les aigües i rodem fins el mortirolo, baixem i al final del tros de sorra hi ha una variant nova i divertida per baixar fins el parc cervantes. Al sortir del parc hem despedeixo del companys i m'atanço al cotxe.
Al final un dia pessim ciclisticament parlant, pocs kilómetres i de nula qualitat, però he vist als amics i hem esmorçat amb la colla. Haure de sortir entre semana a recuperar els km perduts, ja ja ja.
M'aixeco tard sense gens de ganes d'agafar la bici, paralitzat pel fred que tinc. De fet medito seriosament pujar a esmorçar amb cotxe, però a l'ultim moment carrego la bici, amb disfreso amb tota la roba que trobo per casa i marxo amb retard cap a la plaça Borras. Pel camí m'asebento de problemas mecanics del Salva i quedo amb la colla directament a vilajoana. Aparco el cotxe i al sortit per descarregar la bici el fred em rep amb una clatellada. Començo a pujar i a l'alçada del funicular estic a punt de donar mitja volta i anar a buscar el refugi del cotxe i la seva calefacció. Tinc fred i no ho soporto, vaig amb samarreta interior de merino, maillot, jaqueta gruixuda, paravents, mitjons gruixuts, bosses de plàstic als peus (es cutre però no trobava els peucs i alguna cosa havia de fer), guants de hivern de carrer, braga al coll i gorro de llana...i tot i així no entro en calor, el cos no reacciona i no agafo una bona temperatura per fer esport. Arrivo a vallvidrera i baixo per la carretera fins vilajoana i ca la Carme. El Salva, l'Albert i el Pepitu encara no han arrivat, ho fan als deu minuts degut als problemes del Salva, té les rodes frenadotes perque s'ha quedat sense pastilles de fre.
Esmorçar llarg de forquilla i tenedor, dos horetes, per entrar en temperatura. Dos cigalons després sortim de nou a l'exterior. De nou bofetada de temperatura, baixem fins la carretera i pugem amb calma pel camí de la llanega, baixem fins les aigües i rodem fins el mortirolo, baixem i al final del tros de sorra hi ha una variant nova i divertida per baixar fins el parc cervantes. Al sortir del parc hem despedeixo del companys i m'atanço al cotxe.
Al final un dia pessim ciclisticament parlant, pocs kilómetres i de nula qualitat, però he vist als amics i hem esmorçat amb la colla. Haure de sortir entre semana a recuperar els km perduts, ja ja ja.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)