https://vimeo.com/172315571
Primera part de la sortida de Dimecres.
diumenge, 26 de juny del 2016
divendres, 17 de juny del 2016
dijous, 16 de juny del 2016
dimecres, 15 de juny del 2016
Volta al Montgrony 2016
Campelles, Ripolles. Primavera 2016.
-Quan va arribar no ho teniem clar, un noi de ciutat enmig de les vaques?
-El cicliste pixapins li deien!
-Fred, pluja, fang, sots, camp a traves, rocs, filats...
-Qui ho vol aixo?
-Va començar a sortir amb la bicicleta ell solet, tossut com una mula en poder fer ciclisme per aquestes contrades. Cop rere cop, rampot rere rampot, camp a traves, cim rere cim, poc a poc es va cortir en el ciclisme mes salvatge de les altes muntanyes.
-Va coneixer el Dani, i van començar a sortir. El va ensenyar a pujar per camps de vaca, a saltar filats, a portar tija telescopica, a pujar 20 km...Fins que un dia sense adonar-se ja tenia una nova colla.
-Si, ja ho pots ben dir, el dia que va convidar als seus amics a fer una ruta facil i mimosa plena de trialeres imposibles, llargues pujadas, fang, boira...Aquell dia vem saber que ja no marxaria!
...
Diumenge 12 de Juny. Hem quedat en pujar a veure al nostre amic Bernat per fer la volta amb bici al Montgrony.
Per diverses raons, finalment nomes pugem el Pepitu i un servidor. Ens trobem a dos quarts de vuit a la c-16, per tal de juntar bicis i pujar amb un sol cotxe. Arribem a casa del Bernat a les 8.45. Anem be per sortir a les nou (o aixo creiem en aquell moment). La ruta son 30 km, i sortin a les 9 com a molt tornem a la una, una bona hora per cuinar i dinar.
A les nou en punt arriben dos amics del Bernat en bicicleta per acompanyar-nos una estona. Un te que tornar aviat a casa i "nomes" fara un puja i baixa a la cuvill, l'altre el retrovarem mes tard, tots dos pujaran la cuvill ja que la ruta pensada pel Bernat la troben massa facil.
Comencem a pedalar i agafem una pista, no puja molt, es deixa fer, el que passa es que per les nostres costums de la costa es moooolt llarga, 5,5km, en canvi per la gent de muntanya es curta. Jo ja agafo posicions en el sollado i en poso comode, ja que presenteixo que m'hi estare força estona.
Despres de la pujada, un breu descans en forma de baixada per pista que no arriba al quilometre i llavors agafem el trencall que puja a la cuvill, al refugi. Es una pujada final curta pero amb tres rampots considerables, pot recordar un estil de "les tres maries" quan tornem de can coll.
Superats el tres durs repechons, be, jo al mig de l'ultim tinc que possar peu a terra, la pista planeja fins arribar al refugi. Alla, enmig del camp el Marc i l'Albert (els amics que ens han acompanyat) s'enfilen camp a traves. El Pepitu i jo no veiem cami, ells riuen i diuen que si, clar que si, el Bernat tambe comença a veure camins asequibles camp a traves.
Nosaltres tres continuem per la pista fins arribar a un prat on agafem un cami estil corriolenc de baixada.
Una cosa que encara no he explicat, es que feia un dia rufol, es va aixecar emboirat i no acabava de marxar. Aixo feia que hi hagues molta humitat ambiental. La falta de vent que asseques el terreny i la temperatura moderada van fer que ens trovessim el terreny molt moll, a voltes un autentic fangar.
Els ciclistes de la zona no ho trobavem especialment malament, deien que era força habitual.
El Bernat baixa la tija, s'ha acostumat a la tija hidraulica, segons explica et canvia la vida. El Pepitu no ho fa perque li agrade treure el cul enfora, i jo no ho faig peque despres costa molt trobar el punt de comoditat al tornar a pujar la tija.
Tot i que el terreny esta moll i enfangat, el Bernat baixa amb força solvencia, el Pepitu darrera va fent força tros, amb molta voluntat, tot i que al no estar habituat al terreny fa molts peus a terra.
Jo provo la primera rampa avall sobre la gespa, te força pendent i la gespa esta mullada, amb lo que a la primer curva veig que no puc controlar la bici i baixo a peu. M'agafa una pajara mental, i entre gespa mullada, pendents, arrels relliscoses, pedres humides, molsa i fang acabo baixant gairabe tot a peu, cabrejat amb les circunstancies i amb mi mateix. Llastima perque amb altres circunstancies hagues estat una trialera factible i divertida.
Vaig be Cirere, de moment una llarga pujada, boira, i com a premi una baixada enfangada.
Despres de la baixada, per fi una pista per recuperar la ment i les cames. Sempre que pujo a pedalar amb el Bernat per aqui acabo dessitjant que arribi la pista! Llavors tornem a agafar un nou corriol amb pasos tecnics que mante força la cota tot i que va pujant i baixant. Esta mes o menys amb les mateixes condicions dolentes que el primer, encara estem envoltats de boira, i el terreny no et deixa marge d'error. Tot i aixi, hi posso mes voluntat i faig mes tros en bici que abans.
De nou sortim a una pista i avall fins arribar al bonic santuari del Montgrony. Un oasis enmig de les visicituts adverses. Hi ha un bar/restaurant i tot i arribar justets d'hora ens donen de esmorçar. Generos, aqui no s'estila el minimalisme urbanita ni hosties consagrades, treuen el embutit que ells volen, aixo si, a quantitas industrials, treuen la fusta amb les llonganises i bulls sencers i un ganivet perque tu mateix mengis fins que vulguis.
Amb tota la comedia del fang hem perdut força temps, son les 11:40 quan arrivem al Santuari, desde les nou, i nomes portem 15km! Ay que s'ens passara l'arroç per dinar!!!
Retrovem al Albert al Santuari, ja ha fet feina ell. Ens mira extranyat com devorem l'esmorçar, no dona credit a que es pugui sortir en bicicleta i esmorçar, deu ser la mateixa cara que fem el Pepitu i jo quan veiem com s'enfilen pels prats amunt, no donem credit.
Sortim del Santuari, agafem una trialera complicadeta. L'entrada es de ciencia ficcio, un esglao de pedra molt alt seguit de tres curves tancadisimes de 180 graus. Expliquen que el noi que ha marxat ho fa tot, l'Albert no fa l'esglao d'entrada, pero la resta si. Deu n'hi do!
Per sort el terreny aqui esta mes exposat al sol, no hi ha boira i aixo fa que estigui sec. De fet menys l'entrada i les curves inicials faig bastans trossos i en puja l'anim fins a conseguir divertir-me amb la bici i tot. En canvi, en una de les curves tancades el Pepitu cau, no es fa mal, pero li agafa a ell ara la pajara mental i baixa força tros caminat. Aqui no li va trobar el punt. Massa pedra.
La trialera acaba en una pista que va mantenint el nivell, ara puja, ara baixa. Fins que arribem a les trampes, primer una pujada corriolenca molt tiesa amunt que a sobre esta enfangada. Albert puja amb algun peu, Bernat baixa algun cop pero torna a provar, Pepitu 50%, i jo que començo anar petat de tant pujar i baixar de la bici ni ho provo. Segon, una baixada trialera de pedras entretinguda i maca fins i tot si no fos perque acaba en el que es coneix com a "mal pas". Malament si els mateixos ciclistes de la zona que fan cosses increibles com pujar prats amunt o baixar pedregars diuen d'un punt que es mal pas. Per definir-ho be podrien dir que pensesiu en pujar cami de carena amunt, o trialera de la guardia urbana. Doncs ja teniu una idea de que es fer el mal pas.
Per l'Albert va ser el primer punt del dia a caminar, pero jo vaig acabar derrotat i malmes, ja portava mig mati caminat!
Despres del malpas ja sortim aprop de la Baell, i alla agafem pista amb lleugera pujada, carrer entença, pero que al meu mal estat en fa pujar a platillo, ahi, trabajando duro en la sentina!
A mitja pista trobem una cruilla, el Albert ens deixa perque torna a pujar muntanya amunt per anar a buscar un corriol, se li ha fet curta a ell la sortida de fireta que em fer. Nosaltres continuem per la pista, que ja es la tornada final fins a Campelles.
Finalment arrivem a casa del Bernat a les tres i pico, bufff, tardisim per fer nomes 30 km. Desnivell de veritat segons Bernat 1000 i pocs metres, a mi l'Strava en diu 1700.
El Bernat per compensar la duressa de la jormada ens mima a tuti plen, cervessas, aperitiu, dutxa, rentabicis, paella, cafe...Tot un mon de plaers per tal de que tornem i no sortim aterrits d'aquelles contrades, je je je.
Agrair a la Monica i el Bernat la sempre generosa hospitalitat.
Destacar, que el ciclisme de montanya en aquelles contradas ja de prepirineu, es molt dur. Res a veure amb la displaença i beneficiencia del nostre estimat prelitoral. Les pujadas son molt mes llargues del que estem acostumats, les trialeres tecniques, corriols de flow no hi han, son senders de vaques plens de sots. En fi, es un ciclisme, que com be deia el Pepitu, no et permet esta a mitjes tintes, no pots estar a mig gas o a mitja forma, has de estar al 100% i ser un "machote". Com a mostre d'aixo, dir que de tots els poblets del voltant, nomes hi trobariem 7 ó 8 persones que habituañment practiquin ciclisme de montnya.
Ours categorie per mi.
-Quan va arribar no ho teniem clar, un noi de ciutat enmig de les vaques?
-El cicliste pixapins li deien!
-Fred, pluja, fang, sots, camp a traves, rocs, filats...
-Qui ho vol aixo?
-Va començar a sortir amb la bicicleta ell solet, tossut com una mula en poder fer ciclisme per aquestes contrades. Cop rere cop, rampot rere rampot, camp a traves, cim rere cim, poc a poc es va cortir en el ciclisme mes salvatge de les altes muntanyes.
-Va coneixer el Dani, i van començar a sortir. El va ensenyar a pujar per camps de vaca, a saltar filats, a portar tija telescopica, a pujar 20 km...Fins que un dia sense adonar-se ja tenia una nova colla.
-Si, ja ho pots ben dir, el dia que va convidar als seus amics a fer una ruta facil i mimosa plena de trialeres imposibles, llargues pujadas, fang, boira...Aquell dia vem saber que ja no marxaria!
...
Diumenge 12 de Juny. Hem quedat en pujar a veure al nostre amic Bernat per fer la volta amb bici al Montgrony.
Per diverses raons, finalment nomes pugem el Pepitu i un servidor. Ens trobem a dos quarts de vuit a la c-16, per tal de juntar bicis i pujar amb un sol cotxe. Arribem a casa del Bernat a les 8.45. Anem be per sortir a les nou (o aixo creiem en aquell moment). La ruta son 30 km, i sortin a les 9 com a molt tornem a la una, una bona hora per cuinar i dinar.
A les nou en punt arriben dos amics del Bernat en bicicleta per acompanyar-nos una estona. Un te que tornar aviat a casa i "nomes" fara un puja i baixa a la cuvill, l'altre el retrovarem mes tard, tots dos pujaran la cuvill ja que la ruta pensada pel Bernat la troben massa facil.
Comencem a pedalar i agafem una pista, no puja molt, es deixa fer, el que passa es que per les nostres costums de la costa es moooolt llarga, 5,5km, en canvi per la gent de muntanya es curta. Jo ja agafo posicions en el sollado i en poso comode, ja que presenteixo que m'hi estare força estona.
Despres de la pujada, un breu descans en forma de baixada per pista que no arriba al quilometre i llavors agafem el trencall que puja a la cuvill, al refugi. Es una pujada final curta pero amb tres rampots considerables, pot recordar un estil de "les tres maries" quan tornem de can coll.
Superats el tres durs repechons, be, jo al mig de l'ultim tinc que possar peu a terra, la pista planeja fins arribar al refugi. Alla, enmig del camp el Marc i l'Albert (els amics que ens han acompanyat) s'enfilen camp a traves. El Pepitu i jo no veiem cami, ells riuen i diuen que si, clar que si, el Bernat tambe comença a veure camins asequibles camp a traves.
Nosaltres tres continuem per la pista fins arribar a un prat on agafem un cami estil corriolenc de baixada.
Una cosa que encara no he explicat, es que feia un dia rufol, es va aixecar emboirat i no acabava de marxar. Aixo feia que hi hagues molta humitat ambiental. La falta de vent que asseques el terreny i la temperatura moderada van fer que ens trovessim el terreny molt moll, a voltes un autentic fangar.
Els ciclistes de la zona no ho trobavem especialment malament, deien que era força habitual.
El Bernat baixa la tija, s'ha acostumat a la tija hidraulica, segons explica et canvia la vida. El Pepitu no ho fa perque li agrade treure el cul enfora, i jo no ho faig peque despres costa molt trobar el punt de comoditat al tornar a pujar la tija.
Tot i que el terreny esta moll i enfangat, el Bernat baixa amb força solvencia, el Pepitu darrera va fent força tros, amb molta voluntat, tot i que al no estar habituat al terreny fa molts peus a terra.
Jo provo la primera rampa avall sobre la gespa, te força pendent i la gespa esta mullada, amb lo que a la primer curva veig que no puc controlar la bici i baixo a peu. M'agafa una pajara mental, i entre gespa mullada, pendents, arrels relliscoses, pedres humides, molsa i fang acabo baixant gairabe tot a peu, cabrejat amb les circunstancies i amb mi mateix. Llastima perque amb altres circunstancies hagues estat una trialera factible i divertida.
Vaig be Cirere, de moment una llarga pujada, boira, i com a premi una baixada enfangada.
Despres de la baixada, per fi una pista per recuperar la ment i les cames. Sempre que pujo a pedalar amb el Bernat per aqui acabo dessitjant que arribi la pista! Llavors tornem a agafar un nou corriol amb pasos tecnics que mante força la cota tot i que va pujant i baixant. Esta mes o menys amb les mateixes condicions dolentes que el primer, encara estem envoltats de boira, i el terreny no et deixa marge d'error. Tot i aixi, hi posso mes voluntat i faig mes tros en bici que abans.
De nou sortim a una pista i avall fins arribar al bonic santuari del Montgrony. Un oasis enmig de les visicituts adverses. Hi ha un bar/restaurant i tot i arribar justets d'hora ens donen de esmorçar. Generos, aqui no s'estila el minimalisme urbanita ni hosties consagrades, treuen el embutit que ells volen, aixo si, a quantitas industrials, treuen la fusta amb les llonganises i bulls sencers i un ganivet perque tu mateix mengis fins que vulguis.
Amb tota la comedia del fang hem perdut força temps, son les 11:40 quan arrivem al Santuari, desde les nou, i nomes portem 15km! Ay que s'ens passara l'arroç per dinar!!!
Retrovem al Albert al Santuari, ja ha fet feina ell. Ens mira extranyat com devorem l'esmorçar, no dona credit a que es pugui sortir en bicicleta i esmorçar, deu ser la mateixa cara que fem el Pepitu i jo quan veiem com s'enfilen pels prats amunt, no donem credit.
Sortim del Santuari, agafem una trialera complicadeta. L'entrada es de ciencia ficcio, un esglao de pedra molt alt seguit de tres curves tancadisimes de 180 graus. Expliquen que el noi que ha marxat ho fa tot, l'Albert no fa l'esglao d'entrada, pero la resta si. Deu n'hi do!
Per sort el terreny aqui esta mes exposat al sol, no hi ha boira i aixo fa que estigui sec. De fet menys l'entrada i les curves inicials faig bastans trossos i en puja l'anim fins a conseguir divertir-me amb la bici i tot. En canvi, en una de les curves tancades el Pepitu cau, no es fa mal, pero li agafa a ell ara la pajara mental i baixa força tros caminat. Aqui no li va trobar el punt. Massa pedra.
La trialera acaba en una pista que va mantenint el nivell, ara puja, ara baixa. Fins que arribem a les trampes, primer una pujada corriolenca molt tiesa amunt que a sobre esta enfangada. Albert puja amb algun peu, Bernat baixa algun cop pero torna a provar, Pepitu 50%, i jo que començo anar petat de tant pujar i baixar de la bici ni ho provo. Segon, una baixada trialera de pedras entretinguda i maca fins i tot si no fos perque acaba en el que es coneix com a "mal pas". Malament si els mateixos ciclistes de la zona que fan cosses increibles com pujar prats amunt o baixar pedregars diuen d'un punt que es mal pas. Per definir-ho be podrien dir que pensesiu en pujar cami de carena amunt, o trialera de la guardia urbana. Doncs ja teniu una idea de que es fer el mal pas.
Per l'Albert va ser el primer punt del dia a caminar, pero jo vaig acabar derrotat i malmes, ja portava mig mati caminat!
Despres del malpas ja sortim aprop de la Baell, i alla agafem pista amb lleugera pujada, carrer entença, pero que al meu mal estat en fa pujar a platillo, ahi, trabajando duro en la sentina!
A mitja pista trobem una cruilla, el Albert ens deixa perque torna a pujar muntanya amunt per anar a buscar un corriol, se li ha fet curta a ell la sortida de fireta que em fer. Nosaltres continuem per la pista, que ja es la tornada final fins a Campelles.
Finalment arrivem a casa del Bernat a les tres i pico, bufff, tardisim per fer nomes 30 km. Desnivell de veritat segons Bernat 1000 i pocs metres, a mi l'Strava en diu 1700.
El Bernat per compensar la duressa de la jormada ens mima a tuti plen, cervessas, aperitiu, dutxa, rentabicis, paella, cafe...Tot un mon de plaers per tal de que tornem i no sortim aterrits d'aquelles contrades, je je je.
Agrair a la Monica i el Bernat la sempre generosa hospitalitat.
Destacar, que el ciclisme de montanya en aquelles contradas ja de prepirineu, es molt dur. Res a veure amb la displaença i beneficiencia del nostre estimat prelitoral. Les pujadas son molt mes llargues del que estem acostumats, les trialeres tecniques, corriols de flow no hi han, son senders de vaques plens de sots. En fi, es un ciclisme, que com be deia el Pepitu, no et permet esta a mitjes tintes, no pots estar a mig gas o a mitja forma, has de estar al 100% i ser un "machote". Com a mostre d'aixo, dir que de tots els poblets del voltant, nomes hi trobariem 7 ó 8 persones que habituañment practiquin ciclisme de montnya.
Ours categorie per mi.
dimarts, 14 de juny del 2016
dilluns, 13 de juny del 2016
diumenge, 12 de juny del 2016
dijous, 9 de juny del 2016
1els que es paren directa
dimecres, 1 de juny del 2016
Per cert, el video es del caminet que hi ha desde can coll direccio can cata, enlloc de fer la pista, doncs es la part final quan ja surts del corriol i enllaças de nou amb la pista...amb saltet inclos!
Mateix problema que abans de llum i d'enfocar malament.
Seguirem provant, diumenge mes!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)