Hola nens i nenes del cap dret, ja torno a ser per aquestes contrades. El passat dissabte vaig tenir una sortideta curiosa si més no, aquí us deixo la crònica.
Estem en una casa rural al poble de Rasillo de Cameros, a la Rioja, entre Logronyo i Burgos, una zona molt maca i muntanyosa amb bona pinta per la practica del btt. A la colla de la Miren hi han dos nois que fan btt, els vaig proposar de portar les bicis per poder fer algun passeig per la zona. De camí cap a la casa la Miren va trobar forçes rutes per la zona, de 14, 20, 30, 50, 60 km de tots tipus vaja.
Sortim al matí a fer una primera incursiò per la zona per tal de reconeixer el terreny i veure les possibilitats. Anem els dos companys, un nen de 7 anys i jo, començem a pedalar per el poble pujant cap a dalt per trepitjar la montanya i veure que tal, el primer carrer s'enfila força i el nen comença a patir, una bici dels adults no canvia, el cable està fluix. Arrivem a dalt del poble i trobem una pista que puja, baixa un cotxe i preguntem, 10km de pujada, massa per el nen i busquem una alternativa. El poble es atravessat per un GR93 i l'agafem direcció Nieva de Cameros, un corriol maco i divertit, fàcil on tots disfrutem, al final del corriol puntxada multiple, un dels companys es clava quatre punxes, dos davant i dos darrera, així que ja tenim festival de partxes, l'altre company cansat de que la bici no canvii decideix toquetejar i acaba treien el tope del cable i desfilant-lo, no te remei i tinc que trucar al cap de taller en plan emergencia perque el pobre pugui tornar a la casa. Fixem el canvi en un pinyo mitja i sortim a la carretera local que porta cap el poble, una pujada de 3km que deixa al nen valdat. Total, 10 km en dos hores, més temps de mecànica que de pedalar, i jo que patia per la superV que està velleta i resulta que era la bici més "moderna".
Fins aquí una ridicula jornada ciclista i una divertida jornada d'aventures i descobriments...peró els aconteixements no haviem acabat i encara faltavem moltes sorpreses per acabar el dia.
Quan vem arrivar a la casa ens vem dutxar, prepara una arroç i dinar com a senyors amb tota la gent. Després del cafe i quan estava agafant el son estirat al sol ve un dels nois i em proposa de tornar a sortir, l'altre s'apunta perque mentre feiem la paella ha pogut arreglar el canvi. Hosties, aquesta gent vol guerra! En canvio de roba i tornem a sortir...
Tornem a enfilar el poble amunt i aquesta vegada com que no portem al nen agafem la pista que puja 10 km, con dos coj.... Al matí haviem fet un tanteig de les forces i em vaig equivocar i confiar a la tarda, error. El noi del canvi al matí anava pendent del canvi, a més, es un diesel d'aquells que no tels acaves mai. L'altre noi ja s'el veia més fort al matí, però anava pendent del seu fill i no vaig poder mesurar ven bé les seves forçes, que eren moltes (de fet era el més fort del tres). Total, que me dieron pal pelo.
Al inici de la pujada vaig voler aguantar el ritme de cabeza, el noi del canvi es cuidava del sollado i anavem tantejat les forçes als moltissims repechons, la pujada es de l'estil de l'Arrau, o de la Mola, d'aquelles llargues i repetitives que no s'acaben mai. Al poc de començar i com que estava forçant el ritme sense escalfar en vaig fer una estrevada a la cama i a cada pedalada sentia la tipica puntxada de dolor, però no podia parar ni tornar enrera, l'honor del collserola team estava en joc, ja ja ja. El que si vaig tenir que fer es baixar al sollado, cosa que va a aprofitar el noi del canvi per marxar cap adalt i deixar-me aquells 10 metres enrera que tant l'hi agraden i domina el Jose, amb el gantxo, suant la paella que m'acavava de fotre una horeta abans. Al final de la pujada arrivem a una antena, les vistes deuen ser maques, però hi ha boira i no es veu una merda. Aquí discutim que fer, si tornar cap a la casa per el mateix lloc o intentar rodejar la montanya següent a la de la antena i tornar per un altre lloc. Decidim la segona opció i baixem per una pista predegosa estil Begues, una merda, vaig l'ultim amb els meus pneumatics cicloturístics d'Islandia i la meva antiquada suspensio de 6cm! Al acavar de baixar remontada amb tobogans, com fer les crestes del Abodi, fins que arrivem a un cim i divisem una carretera al fons i una pista en direcció el poble. Baixem i arrivem a una tanca de vaques, i de cop el camí es perd i ni rastre de la pista ni de la carretera, acavem perduts enmig del "monte" com diuen allà. Baixem camp a través fins divisar una granja i un cami de pastoreig que sembla que va cap a la granja, estem salvats, ja en veis fent nit sota un arbre. A la granja trobem una pista i finalment arrivem de nou al poble i a la casa. Aquesta vegada 21 km en tres horetes, això ja està millor.
dijous, 30 d’agost del 2012
dimarts, 28 d’agost del 2012
Un Futbolista diferent?.
diumenge, 26 d’agost del 2012
Inesperada
Avui he sortit amb la bici i tenin en compte que ahir a la nit li deia al Duke que no comptes amb mi per sortir, que tenia molta son, eran les 2 de la nit, i estic mig de vacances,es pot dir que ha estat una sortida inesperada.Inesperada i rara.
Tot va començar a la platja de Montgat, esperan unas sardinas a un chiringuito. El Jose va rebre una comunicacio de l'Albert per sortir i deseguida es va apuntar, jo, com ja he explicat vaig dir que nones.
Pero aquest mati m'he despertat a les nou i despres de enviar un mail per saber on eran, he agafat la bici i he marxat cap als ferrocatas, que una cosa es tenir voluntat per sortir i un altre esta disposat a pujar pedalant.Feia una temperatura molt bona i al arribar a Pl. Catalunya, sorpresa.Estan cambiant les vies i el trajecte nomes arriba fins a Provença i despres autobus fins a Sarria on ja es pot agafar el tren.
Pujo pedalant fins Sarria i alli decideixo anar tirant.Tenia que trobar al compis a Vila Joana.No fent cas al dimoni que m'enpenyia a agafar el Funicular he anat fent a un ritme terible, si heu vist la pujada per el Tiro Pichon de la Volta, us podeu fer una ideia. Ja Ja Ja.
Arribo a Vallvidrera pensant que ells estarian no ja esmorçan sino fent el Vermut i m'acosto fins a la Budellera per fer la baixada de tota la vida.Ha estat molt divertida i solitaria.
Arribo a Vila Joana i trobo al Albert i a Jose,borratxos, esperan per esmorçar.Bon tiberi, rises i despres pujada per el Pantano, que esta tot sec i fastigos per la quantitat de pols a tot el cami.Aconseguixo pedalar'ho tot malgrat estar fet una merda i al arribar a dalt ,despres de Can LLevallol, tirem cap a Vallvidrera.Ells baixan per el Turo D'en Cors i jo per carretera, Aigues cap a Esplugues i baxada clasica cap a la Diagonal.Arribada a casa tot discutin sobre" lo divino i la humano"
Una sortida sença masa historia, pero per a mi una propina inesperada ja que no pensaba fer res.
Desitjo que s'acabi la calor els Diumenges i tots plegats tornem a rodar, per Collserola, el Maresme o per on sigui.
Tot va començar a la platja de Montgat, esperan unas sardinas a un chiringuito. El Jose va rebre una comunicacio de l'Albert per sortir i deseguida es va apuntar, jo, com ja he explicat vaig dir que nones.
Pero aquest mati m'he despertat a les nou i despres de enviar un mail per saber on eran, he agafat la bici i he marxat cap als ferrocatas, que una cosa es tenir voluntat per sortir i un altre esta disposat a pujar pedalant.Feia una temperatura molt bona i al arribar a Pl. Catalunya, sorpresa.Estan cambiant les vies i el trajecte nomes arriba fins a Provença i despres autobus fins a Sarria on ja es pot agafar el tren.
Pujo pedalant fins Sarria i alli decideixo anar tirant.Tenia que trobar al compis a Vila Joana.No fent cas al dimoni que m'enpenyia a agafar el Funicular he anat fent a un ritme terible, si heu vist la pujada per el Tiro Pichon de la Volta, us podeu fer una ideia. Ja Ja Ja.
Arribo a Vallvidrera pensant que ells estarian no ja esmorçan sino fent el Vermut i m'acosto fins a la Budellera per fer la baixada de tota la vida.Ha estat molt divertida i solitaria.
Arribo a Vila Joana i trobo al Albert i a Jose,borratxos, esperan per esmorçar.Bon tiberi, rises i despres pujada per el Pantano, que esta tot sec i fastigos per la quantitat de pols a tot el cami.Aconseguixo pedalar'ho tot malgrat estar fet una merda i al arribar a dalt ,despres de Can LLevallol, tirem cap a Vallvidrera.Ells baixan per el Turo D'en Cors i jo per carretera, Aigues cap a Esplugues i baxada clasica cap a la Diagonal.Arribada a casa tot discutin sobre" lo divino i la humano"
Una sortida sença masa historia, pero per a mi una propina inesperada ja que no pensaba fer res.
Desitjo que s'acabi la calor els Diumenges i tots plegats tornem a rodar, per Collserola, el Maresme o per on sigui.
dilluns, 20 d’agost del 2012
diumenge, 19 d’agost del 2012
Diumenge 19 d'Agost. Collserola-team junior
Aquest diumenge hem sortit a voltar per els bonics corriols maresmenys la representació junior del collserola team, la canalla, les joves promeses del mountain bike: Bernat, Josep del Palmer i un servidor.
A dos quarts de nou trucaven a la porta, descarreguem les bicis i a pedalar, doncs no, a esmorzar primer que s'han d'agafar forces i el Josep ha vingut en dejù. Aixi doncs, es pren unes torrades i un tros de coca resec i en marxa, que ens agafara tota la calor!
Començem a pedalar a les 9 en direcció la benzinera, anem tranquils xerrant xino xano. Començen les primeres rampes per anar a buscar el corriol "ladera maresmenya" i el Palmer es mostra fort, el Bernat arrosega un refredat "agresiu" i esta mermat de facultats (això vol dir que enlloc de anar com una moto gp "nomes" tira com una moto 2, vamos que estaba ahí). Comença el corriol i comença el festival, a veure com s'ho passa el Josep per aquestes contrades que no coneix. Disfrutem molt del corriol, i el Palmer no ho fa gens malament, tot i que aquesta fortalessa pujant per pista no es trasllada a les pujades més tècniques dels corriols, ja ja ja. El Berni comença a suar de valent i per tant comença lliurar-se dels microbis mocosos, tot i que està patint, avui haura de pagar un plus per guanyar-se el "flow".
La ladera finalitza en una pista que més o menys va paralela a la de la riera però per dalt de la muntanya (aixi t'estalvies les olors a gasoil de les males combustions del cotxes, ja ja ja). Desde aquesta pista surten molts corriols, hi han moltissimes possibilitats que encara desconec, però si que se una que fem amb l'Albert que està força bé, comença pujant de valent per corriols sorrencs, amb repechons putes, sona bé oi? De tant en tant arriba algun petit descans que anomeno "baixada" per tal de mantenir la moral de la tropa elevada, ràpidament s'adonen de la enganyifa i m'engegen a pastar fang. Cal mencionar que el Bernat a pesar del refredat està darrera meu ben engatxat no sigui cas que em perdi, això sí, tossint com un tisic a punt de passar a millor vida, pero a roda, es el que tenent els millors, ja ja ja. Al final de la pujada s'arriba a Can Brugera, on també hi han moltes possibilitats, i agafem una baixada (aquesta vegada dura més de 30 segons, ja ja ja) que no té rés a envejar al dragon khan, aquesta és més corriol entre arbres i peraltes i deixar correr la bici per la sorra, ja et pararà el peralte. Sembla que el Bernat ha revifat del refredat i disfruta com un berro de la baixada, ha valgut la pena tant patiment a les pujades! El Josep ha caminat algun tram puntual, però ha pedalat força i s'ha defensat amb dignitat en un terreny nou per ell, sorrenc i desconegut, en el que costa unes cuantes sortides agafar confiança.
Després de la baixada queden un parell de remontades fortes i les seves respectives baixadetes, però són les 11 i començem a tenir ganota, estem a mig camí entre mataró i dosrius i decidim baixar a la riera i remontar a dosrius a esmorçar, després ja farem més corriols. Arribem al bar dels megatxupitos a dos quarts de dotze, la calor comença apretar de valent i ens "aberronchem" sobre la font a remullar-nos. Esmorçem i reprenem la marxa direcció riera però fent la variant "ratera", això és, un corriol que va en la mateixa direcció per dins del bosc, un corriol molt petit i revirat que va remontant amb algun repechon cabró, al final del mateix s'arriva a una casa on surt una baixada no molt llarga però molt divertida que torna a deixar-nos a la riera. Es una variant més dura que fer la riera, sí, però també és més divertit i agrait. Arrivem un altre cop a la riera, són la una i la calor cau a plom sobre les nostres espatlles, així doncs decidim deixar la part de corriols que ens faltava fer al matí per un altre dia i enfilar a "plato" riera avall cap a casa i...una dutxa rapideta per treure la pols, banyador i cap a la platja a remullar-nos, nomes faltava la paella tu! tot i que paella no però canyeta de birra al txiringuito no ha faltat. Ja que sembla ser que degut a la SUPERMEGABRUTALSIDERALEXCEPCIONALMENTEPOTENTE onada de calor que ha d'afectar-nos aquest dilluns s'ha sospes la sortida amb l'Albert per Altafulla, hem tingut que pendre un banyet a Mataró, ja ens haviem fer a l'idea de bici-platja.
Conyes a banda, avui ha fet molta calor, sobretot a partir de les once, però tot i aixi m'esperava més, personalment vaig passar més calor diumenge passat quan va pujar el Bernat a fer el dragon khan, vaig acabar amb mal de cap i tot de la calor, avui no.
Al final han sortit 35 km, no està malament per no haber fer tota la part de corriols.
A dos quarts de nou trucaven a la porta, descarreguem les bicis i a pedalar, doncs no, a esmorzar primer que s'han d'agafar forces i el Josep ha vingut en dejù. Aixi doncs, es pren unes torrades i un tros de coca resec i en marxa, que ens agafara tota la calor!
Començem a pedalar a les 9 en direcció la benzinera, anem tranquils xerrant xino xano. Començen les primeres rampes per anar a buscar el corriol "ladera maresmenya" i el Palmer es mostra fort, el Bernat arrosega un refredat "agresiu" i esta mermat de facultats (això vol dir que enlloc de anar com una moto gp "nomes" tira com una moto 2, vamos que estaba ahí). Comença el corriol i comença el festival, a veure com s'ho passa el Josep per aquestes contrades que no coneix. Disfrutem molt del corriol, i el Palmer no ho fa gens malament, tot i que aquesta fortalessa pujant per pista no es trasllada a les pujades més tècniques dels corriols, ja ja ja. El Berni comença a suar de valent i per tant comença lliurar-se dels microbis mocosos, tot i que està patint, avui haura de pagar un plus per guanyar-se el "flow".
La ladera finalitza en una pista que més o menys va paralela a la de la riera però per dalt de la muntanya (aixi t'estalvies les olors a gasoil de les males combustions del cotxes, ja ja ja). Desde aquesta pista surten molts corriols, hi han moltissimes possibilitats que encara desconec, però si que se una que fem amb l'Albert que està força bé, comença pujant de valent per corriols sorrencs, amb repechons putes, sona bé oi? De tant en tant arriba algun petit descans que anomeno "baixada" per tal de mantenir la moral de la tropa elevada, ràpidament s'adonen de la enganyifa i m'engegen a pastar fang. Cal mencionar que el Bernat a pesar del refredat està darrera meu ben engatxat no sigui cas que em perdi, això sí, tossint com un tisic a punt de passar a millor vida, pero a roda, es el que tenent els millors, ja ja ja. Al final de la pujada s'arriba a Can Brugera, on també hi han moltes possibilitats, i agafem una baixada (aquesta vegada dura més de 30 segons, ja ja ja) que no té rés a envejar al dragon khan, aquesta és més corriol entre arbres i peraltes i deixar correr la bici per la sorra, ja et pararà el peralte. Sembla que el Bernat ha revifat del refredat i disfruta com un berro de la baixada, ha valgut la pena tant patiment a les pujades! El Josep ha caminat algun tram puntual, però ha pedalat força i s'ha defensat amb dignitat en un terreny nou per ell, sorrenc i desconegut, en el que costa unes cuantes sortides agafar confiança.
Després de la baixada queden un parell de remontades fortes i les seves respectives baixadetes, però són les 11 i començem a tenir ganota, estem a mig camí entre mataró i dosrius i decidim baixar a la riera i remontar a dosrius a esmorçar, després ja farem més corriols. Arribem al bar dels megatxupitos a dos quarts de dotze, la calor comença apretar de valent i ens "aberronchem" sobre la font a remullar-nos. Esmorçem i reprenem la marxa direcció riera però fent la variant "ratera", això és, un corriol que va en la mateixa direcció per dins del bosc, un corriol molt petit i revirat que va remontant amb algun repechon cabró, al final del mateix s'arriva a una casa on surt una baixada no molt llarga però molt divertida que torna a deixar-nos a la riera. Es una variant més dura que fer la riera, sí, però també és més divertit i agrait. Arrivem un altre cop a la riera, són la una i la calor cau a plom sobre les nostres espatlles, així doncs decidim deixar la part de corriols que ens faltava fer al matí per un altre dia i enfilar a "plato" riera avall cap a casa i...una dutxa rapideta per treure la pols, banyador i cap a la platja a remullar-nos, nomes faltava la paella tu! tot i que paella no però canyeta de birra al txiringuito no ha faltat. Ja que sembla ser que degut a la SUPERMEGABRUTALSIDERALEXCEPCIONALMENTEPOTENTE onada de calor que ha d'afectar-nos aquest dilluns s'ha sospes la sortida amb l'Albert per Altafulla, hem tingut que pendre un banyet a Mataró, ja ens haviem fer a l'idea de bici-platja.
Conyes a banda, avui ha fet molta calor, sobretot a partir de les once, però tot i aixi m'esperava més, personalment vaig passar més calor diumenge passat quan va pujar el Bernat a fer el dragon khan, vaig acabar amb mal de cap i tot de la calor, avui no.
Al final han sortit 35 km, no està malament per no haber fer tota la part de corriols.
dissabte, 18 d’agost del 2012
Target Point
dimecres, 15 d’agost del 2012
Jodido Paseo
Dimecres 15.08.2012
Avui al mati he tingut la ocurrencia de fer-li cas al Jose per sortir a donar una volta en bici.Com ahir a la nit varem sortir a sopar decidiem que hens trobariam a les 9.Proposta per acostr-se fins Santa Creu ja que pensabem que seria el unic lloc obert.Trobada a la placetai acollonits per la calor que ja feia a aquella hora decidim cambiar de plans i anar a rodar per la costa sense desti,nomes fins alla on les cames ens portesin.Primer tram del recorregut molt agradable, aquests moments de calma on deixas rodar la bici sense fer massa esforç, amb la companya de algu que sempre a estat al teu costat desde la teva primera pressa de consciencia es una de las coses per las que val la pena viure, malgrat el mon de merda que hens rodeja.
Be despres de aquesta disgresio sentimental torna a la ruta feta, que per altra banda no tenia cap altre punt de interes que no fos la contemplacio de la mar i tambe de algun que altre espectacle que la mare natura et regala amb forma de dona.El sol picaba de valent i nomes el ventet que corria feia una mica agradable la passejada.Ariben fins a Ocata i decidim anar a un bareto de Masnou a esmorçar.Ja durant l'esmorçar la calda es feia insoportable, pero lo pitjor a estat la tornada.El Sol carregant sobre les espatlles semblava un ferro roent i per afegir tralla lo unic que hens ajudaba , l'aire, era lo que hens feia patir, ja que la Garbinada,el Jose ho va sentir ahir a Tv3, bufaba de cara hi ha estat un autentic calvari a l'hora de pedalar.Feia molt temps que rodant no ho passaba tant malament i la visio a l'horitzo de Montjuich no ajudaba gaire.Acalorats, cansats i deshidratas hem anat fent via ,jo rosegan-me, el Duke amb mes prestancia, pero tambe patint, i tota la estona el puto vent de cara que no deixaba que paresis de pedalar perque et frenaba completament, fins i tot a les petites baixades et paraba.
No ha estat una sortida mitica pero de debo que tinc que tornar molt enrera per recorda una sensacio de impotencia tan gran com la d'avui.Hosti pero si era Badalona, al costat del mar i tot pla, pero la sensacio per mi era la de puxar a Larrau.
He arribat a casa rebentat i el meu pensament ha estat; JODIDO PASEO!!!
Avui al mati he tingut la ocurrencia de fer-li cas al Jose per sortir a donar una volta en bici.Com ahir a la nit varem sortir a sopar decidiem que hens trobariam a les 9.Proposta per acostr-se fins Santa Creu ja que pensabem que seria el unic lloc obert.Trobada a la placetai acollonits per la calor que ja feia a aquella hora decidim cambiar de plans i anar a rodar per la costa sense desti,nomes fins alla on les cames ens portesin.Primer tram del recorregut molt agradable, aquests moments de calma on deixas rodar la bici sense fer massa esforç, amb la companya de algu que sempre a estat al teu costat desde la teva primera pressa de consciencia es una de las coses per las que val la pena viure, malgrat el mon de merda que hens rodeja.
Be despres de aquesta disgresio sentimental torna a la ruta feta, que per altra banda no tenia cap altre punt de interes que no fos la contemplacio de la mar i tambe de algun que altre espectacle que la mare natura et regala amb forma de dona.El sol picaba de valent i nomes el ventet que corria feia una mica agradable la passejada.Ariben fins a Ocata i decidim anar a un bareto de Masnou a esmorçar.Ja durant l'esmorçar la calda es feia insoportable, pero lo pitjor a estat la tornada.El Sol carregant sobre les espatlles semblava un ferro roent i per afegir tralla lo unic que hens ajudaba , l'aire, era lo que hens feia patir, ja que la Garbinada,el Jose ho va sentir ahir a Tv3, bufaba de cara hi ha estat un autentic calvari a l'hora de pedalar.Feia molt temps que rodant no ho passaba tant malament i la visio a l'horitzo de Montjuich no ajudaba gaire.Acalorats, cansats i deshidratas hem anat fent via ,jo rosegan-me, el Duke amb mes prestancia, pero tambe patint, i tota la estona el puto vent de cara que no deixaba que paresis de pedalar perque et frenaba completament, fins i tot a les petites baixades et paraba.
No ha estat una sortida mitica pero de debo que tinc que tornar molt enrera per recorda una sensacio de impotencia tan gran com la d'avui.Hosti pero si era Badalona, al costat del mar i tot pla, pero la sensacio per mi era la de puxar a Larrau.
He arribat a casa rebentat i el meu pensament ha estat; JODIDO PASEO!!!
diumenge, 12 d’agost del 2012
Diuenge 12 d'Agost. Dragon khan
Aquest diumenge la colla està de vacançes i jo no disposso de cotxe per baixar a collserola, per tant, el Bernat puja a fer uns corriols per Mataró.
Quedem a dos quarts de nou, descarreguem i començem a pedalar cap a la benzinera, avui surto "con los mejores" i toca pujar al punt d'inici en bici, rés de cotxe. Començem obrim boca amb el bucle de la ladera que vem fer tots plegats fa dos setmanes, però aquesta vegada la versió extensa (la curta son 25m i la llarga 45m), les dos versions acaben avall de la riera, al costat de l'autopista on es poden olorar les males combustions automovilístiques. Una vegada en la riera el mateix camí que amb la colla fins sant carles, començem passant per sota el tunel i pujem per el corriol quequo, continuem per la trialereta que comença amb aquella doble ese empinada, sortida a la pista sorrenca on algu no ha pogut girar amb la sorra, (sembla que a la colla només el Salva se li donen bé les corves amb "zorres", ja ja ja), corriolet de pujada artificial dels avis, la masia i lal pista de sant carles, amb el seu fantàstic corriolet d'entrada a la urbanització i la ràpidisima pisteta de baixada fins la pedrera.
El ritme fins sant carles ha estat alegre, no arribem a ser "pros" però deu n'hi do el ritmillo, el Bernat està fortissim, i evidenment sense parar ni a pixar fins sant Carles. Aixi doncs, decidim pujar per pista a buscar el dragon khan, es dur, avui cau el sol a plom, però com a mínim et permet pedalar a ritme i no necesitas la frescura i el cop de ronyo que requereix pujar per l'antic descens de llinars. Baixem el dragon khan, arà ja sabeu com es i no cal que m'adorni describin les seves maravelles, només que esta molt sorrenc i una mica d'aigua no li aniria gens malament. Arribem a Dosrius i esmorçem en el bar dels megatxupitos. La idea era remontar per el CITA i enllaçar amb els corriols de dalt fins mataró, però per un moment l'opció riera avall i banyet en la platja agafa força...clar que sortit amb els millors es el que té, el Bernat s'ençigala ràpidament i decidim tornar pels corriols. Sortim de dosrrius i anem a cercar la riera, però enlloc de agafar-la remomten per una pujada fins un corriol que va fent per el bosc, precios, després baixem fins la riera i allà decidim tornar a remontar per una pista que no coneixem però el gps diu que ens deixa als corriols, si, ens deixa, però pujant tieso! gairabé pitjor que el CITA. Aquí començo a fer figa i aquesta pujada em deixa tocat, el Bernat està esplendit, tot i que la calor infernal també el castiga i "le da lo suyo". Arribem adalt i enllaçem amb uns corriols, a voltes baixant amb el flow maresmeny, a voltes cabrons amb els repechons sorrencs, com deia el Pepitu: "aqui no regalen rés..." Si vols flow a les baixades te l'has de guanyar...suant com un porc suor, sang i llagrimes!!!
Acabem els bucles a la pista del matí, on surt la ladera, i l'hi faig una retallada de corriols al Bernat, sí, estic demanat l'hora, em bull el cap de la calor que fa, i les cames ja no em responen, estic baldat. Fem un ultim pim-pam per acabar baixant el ultim corriolet del dia i així acabar amb bon gust de boca. Aquesta tornada no es tant dura com la del CITA (que fa tots els corriols) però és bastant més dura que tornar per la riera, es una tornada gaier!
Al final 37 km, semblem pocs, però les cames no podem més, el recorregut es pujar o baixar, rés de passejar per idiliques pistes. Es com sortir per la banda de Sant Just, pocs km però durs.
Al
Quedem a dos quarts de nou, descarreguem i començem a pedalar cap a la benzinera, avui surto "con los mejores" i toca pujar al punt d'inici en bici, rés de cotxe. Començem obrim boca amb el bucle de la ladera que vem fer tots plegats fa dos setmanes, però aquesta vegada la versió extensa (la curta son 25m i la llarga 45m), les dos versions acaben avall de la riera, al costat de l'autopista on es poden olorar les males combustions automovilístiques. Una vegada en la riera el mateix camí que amb la colla fins sant carles, començem passant per sota el tunel i pujem per el corriol quequo, continuem per la trialereta que comença amb aquella doble ese empinada, sortida a la pista sorrenca on algu no ha pogut girar amb la sorra, (sembla que a la colla només el Salva se li donen bé les corves amb "zorres", ja ja ja), corriolet de pujada artificial dels avis, la masia i lal pista de sant carles, amb el seu fantàstic corriolet d'entrada a la urbanització i la ràpidisima pisteta de baixada fins la pedrera.
El ritme fins sant carles ha estat alegre, no arribem a ser "pros" però deu n'hi do el ritmillo, el Bernat està fortissim, i evidenment sense parar ni a pixar fins sant Carles. Aixi doncs, decidim pujar per pista a buscar el dragon khan, es dur, avui cau el sol a plom, però com a mínim et permet pedalar a ritme i no necesitas la frescura i el cop de ronyo que requereix pujar per l'antic descens de llinars. Baixem el dragon khan, arà ja sabeu com es i no cal que m'adorni describin les seves maravelles, només que esta molt sorrenc i una mica d'aigua no li aniria gens malament. Arribem a Dosrius i esmorçem en el bar dels megatxupitos. La idea era remontar per el CITA i enllaçar amb els corriols de dalt fins mataró, però per un moment l'opció riera avall i banyet en la platja agafa força...clar que sortit amb els millors es el que té, el Bernat s'ençigala ràpidament i decidim tornar pels corriols. Sortim de dosrrius i anem a cercar la riera, però enlloc de agafar-la remomten per una pujada fins un corriol que va fent per el bosc, precios, després baixem fins la riera i allà decidim tornar a remontar per una pista que no coneixem però el gps diu que ens deixa als corriols, si, ens deixa, però pujant tieso! gairabé pitjor que el CITA. Aquí començo a fer figa i aquesta pujada em deixa tocat, el Bernat està esplendit, tot i que la calor infernal també el castiga i "le da lo suyo". Arribem adalt i enllaçem amb uns corriols, a voltes baixant amb el flow maresmeny, a voltes cabrons amb els repechons sorrencs, com deia el Pepitu: "aqui no regalen rés..." Si vols flow a les baixades te l'has de guanyar...suant com un porc suor, sang i llagrimes!!!
Acabem els bucles a la pista del matí, on surt la ladera, i l'hi faig una retallada de corriols al Bernat, sí, estic demanat l'hora, em bull el cap de la calor que fa, i les cames ja no em responen, estic baldat. Fem un ultim pim-pam per acabar baixant el ultim corriolet del dia i així acabar amb bon gust de boca. Aquesta tornada no es tant dura com la del CITA (que fa tots els corriols) però és bastant més dura que tornar per la riera, es una tornada gaier!
Al final 37 km, semblem pocs, però les cames no podem més, el recorregut es pujar o baixar, rés de passejar per idiliques pistes. Es com sortir per la banda de Sant Just, pocs km però durs.
Al
dijous, 9 d’agost del 2012
dilluns, 6 d’agost del 2012
DIA 20, DILLUNS A COMARRUGA?
El altre día parlán amb el Albert li vaig comentar que habiem parlat de pujar a Comarruga i repetir final a la platja com la úlitma vegada, amb un esmorçar al que ens acompanyaría el Pepitu, ho fem?
Sento de cor que el Pepitu no ens pugui acompanyar a la sortida, amb la perspectiva del temps, aquesta foto ara es veu del tot incompleta...
Sento de cor que el Pepitu no ens pugui acompanyar a la sortida, amb la perspectiva del temps, aquesta foto ara es veu del tot incompleta...
diumenge, 5 d’agost del 2012
Com cada any aquest cap de semana tocaba un clàssic de l'estiu (es curios com ens agraden els clàssics a la colla alhora que detestem els camins de sempre i estem fars de passar per segons quins enllaços, però també es curios el que costa asimilar els canvis al grup i sortir de la monotonia, en fi, deixem estar les caboires i continuem amb la crónica)...LA NOCTURNA!
Quedem a les 19h a la rotonda prat de la riba, on la corachan. Arribo i trobo al Jose i Salva esperant, baixo la cresta del jardinet i darrera meu un senyor intenta fer freeraid i acaba fen estil lliure amb aterrada contra el ciment. Si hagues estat de la colla haguessin rigut de valent, sent un desconegut els riures anavem per dins, que dolentots de mena que sóm...Al poc arriba el Bernat que li ha fotut un palet al Pepitu pujant pel corte ingles, marcant territori. Així doncs ja estem tots i podem començar a pedalar cap a la montanya. Pujem fins la plaça borras i enfilem a bon ritme la carretera amunt, vaig tensan el ritme per veure la gent i como no, allà estavem el Jose i el Bernat pujant sense problemes i tranquilament A RODA!!! Arrivem a les aigües i parem per acabar de concretar la ruta. Decidim anar directes al merendero cremat i no fer bucles "laderencs" per anar-hi per tal d'estalviar temps. Així doncs continuem per la carretera fins vallvidrera, agafem la pista de darrera i inclòs fem un can llavallol, el Berni va ençigalat amb tant canvi de bicicleta i baixa una mica descontrolat, pasada la font i amb el canvi de pendent se li trava la cadena i provoca una montonera, el Pepitu veu aquella carn jove i tendre, aquell cos musculat i no es pot estar i "se aberroncha contra el rocaje!" en aquest cas contra el Berni. Risas i cap amunt.
Agafem el camí clàssic i de sempre (aquells odiosos enllaços que deiem) desde el merendero cremat fins els okupas i els contain'iders. A la sargantana agafem la pista de davant que porta on el cotxe abandonat, l'idea es baixar per la variant de la font del ferro que pujem ultimament. Deixo correr la bici al costat del Jose en el camí del cotxe i anem aixecant un nùvol de pols, el terreny necesita una bona pluja urgentment. Continuem fins la carretera i disfruto molt deixant correr la bici, creuem la carretera i baixem el primer tros de camí que es pista fins el corriol. Baixant aquest tros prens consciència de lo dur que es pujar-ho, té molta pendent i encara que es pista es d'aquelles molt trallades que només té una petita traçada ben marcada, i si surts de la mateixa estas venut. El corriol està molt divertit, i també prens consciència de que es molt dur de pujar. De nou a la pisteta d'abaix que porta a la carretera o a la font del ferro. Agafem direcció carretera i el Bernat fa una exhibició de forma jugant amb el Jose i un servidor en els repechons més durs de ciment fins la carretera, arà en deixo agafar, arà marxo, i tot amb aquella facilitat dels campions.
Un cop estem tots a la carretera recuperem l'alé i continuem, son vora les nou i tenim taula a dos quarts. L'idea es baixar per un corriol que surt just al creuar la carretera i baixa fins la riera de can castellvi, però resulta que han pasat la maquina i el corriol arà es una bonica pista on algun día que la gent estigui despistada pujarem per allà, té bona pinta per fer-ho i que el Jose disfruti com un canalla mentres el Berni juga amb nosaltres. Arrivem abaix i fem els raiers entre riures, un altre clàssic. Remontem fins la carretera i enlloc de baixar a buscar els troncs per pujar, probem l'aventura d'una pista que puja adalt i no coneixem. Surt desde el pont de la rierada, al costat de la cadena i surt adalt on agafem la trialera que baixa a la rierada i per tant al costat de la caseta blava. La pujada comença amb unas eses i una pendent acceptable, es deixa fer molt bé, continua amb unes placides rectes i un suau desnivell, anem pensant que es massa maco i no pot ser, en qualsevol moment apareix un rampage. Doncs no, la pista continua fins una cadena, hi han unes cases i aquí s'empina una mica més però encara es deixa fer bé, i ràpidament es guanya la placeta on comença la trialera. Hem fet una bona descuberta per pujar-hi, ja ens ho havia dit el Palmer que estava molt bé.
La esquinita, a sopar! El primer es hidratar-se, i per això les primeres cerveses "s'evapòren" al instant. Sopem correctament (l'esquinita està bé però no es el ticket, ja ja ja) i començan les paraules majors, ja es ben fosc i cal fer servir les llums, tots estem tranquils menys el Pepitu que mostra certs dubtes envers el seu nou llum. Baixem ràpid però amb precaució fins can Busquets, de moment els llums funcionen bé, inclós el del Pepitu. A can Busquets enfilem la trialera amunt, variant dreta segons pujem i que ens portara fins la pista del cotxe abandonat i la sargantana. Si la trialera es difícil de pujar de dia i amb llum solar us podeu imaginar de nit i amb llums artificils. Caminem sovint, però també es cert que pedalem molt. El Jose va davant obrint pas i netejan el camí de teranyines, es el que té portar l'auténtica LUPINE i no l'imitació xina. Aquesta trialera es tancada i s'escoltan els nostres crits de huy hay contra els esbarcers, collons a Mataró no en tenim d'això! Arrivem a la pista i tenim l'opció de continuar per trialera o bé agafar la pista amunt, decidim continuar per la pista ja que de nit la trialera es preveu complicadeta. La pista es més fàcil pero puja igual o més que la trialera i les primeres rampes són fortetes, esbufegem de valent. Per fi arrivem a la sargantana, la llum del Pepitu comença a baixar d'intensitat, es el seu punt feble, l'autonomia. En els containers decidim baixar per la pista enlloc de la carretera i a mig camí enredem al Salva per baixar per la trialera de mas pins, on el fede feià trial en aquells vells temps que sortiem amb el Santi...La trialera es mostra canviada per la nit, sort que la coneixem de memoria i sabem la traçada perqué les ombres enganyem molt i no es pot apreciar l'autèntica caiguda als esglaons de pedra. En aquest punt la llum del Pepitu va morir definitivament i el pobre va anar una mica de cul a la trialera fins que el vem poder il.luminar amb els nostres llums, aquí va pendre consciència de l'error i que aquest llum no està fet per sortir normalment per la muntanya, si no més aviat està dissenyat com a llum de suport per la ciutat i per ser vist.
Acabem la trialera, sortim a la pista i remontem fins vallvidrera, el Jose apreta, està gaudint com mai de la nocturna amb la LUPINE. Baixem per carretera fins les aigües, veiem els clàssics porcs senglars de cada any i agafem el camí del carroç fins avall, al sortir a la carretera trobem un cotxe dels mossos que renyen al Salva per la nostra actitud, pobres, no saben el que es fan, renyar al mestre dels renyadors!!! Ràpidament el Salva desplega tota la seva ironia per replicar i enfotren-se del mossos...hum, sermonets a mí!
Arrivem a la plaça Borras i ens despedim aquí que tinc el cotxe aparcat. Són dos quarts de dues, no està malament. Una bonica sortida farcida de detallets diferents a altres nocturnes.
P.D: com que no hi havia ningu a les 8 a la pergola, he pujat 15 vegades al castell i he tornat cap a casa a escriure la crònica.
Quedem a les 19h a la rotonda prat de la riba, on la corachan. Arribo i trobo al Jose i Salva esperant, baixo la cresta del jardinet i darrera meu un senyor intenta fer freeraid i acaba fen estil lliure amb aterrada contra el ciment. Si hagues estat de la colla haguessin rigut de valent, sent un desconegut els riures anavem per dins, que dolentots de mena que sóm...Al poc arriba el Bernat que li ha fotut un palet al Pepitu pujant pel corte ingles, marcant territori. Així doncs ja estem tots i podem començar a pedalar cap a la montanya. Pujem fins la plaça borras i enfilem a bon ritme la carretera amunt, vaig tensan el ritme per veure la gent i como no, allà estavem el Jose i el Bernat pujant sense problemes i tranquilament A RODA!!! Arrivem a les aigües i parem per acabar de concretar la ruta. Decidim anar directes al merendero cremat i no fer bucles "laderencs" per anar-hi per tal d'estalviar temps. Així doncs continuem per la carretera fins vallvidrera, agafem la pista de darrera i inclòs fem un can llavallol, el Berni va ençigalat amb tant canvi de bicicleta i baixa una mica descontrolat, pasada la font i amb el canvi de pendent se li trava la cadena i provoca una montonera, el Pepitu veu aquella carn jove i tendre, aquell cos musculat i no es pot estar i "se aberroncha contra el rocaje!" en aquest cas contra el Berni. Risas i cap amunt.
Agafem el camí clàssic i de sempre (aquells odiosos enllaços que deiem) desde el merendero cremat fins els okupas i els contain'iders. A la sargantana agafem la pista de davant que porta on el cotxe abandonat, l'idea es baixar per la variant de la font del ferro que pujem ultimament. Deixo correr la bici al costat del Jose en el camí del cotxe i anem aixecant un nùvol de pols, el terreny necesita una bona pluja urgentment. Continuem fins la carretera i disfruto molt deixant correr la bici, creuem la carretera i baixem el primer tros de camí que es pista fins el corriol. Baixant aquest tros prens consciència de lo dur que es pujar-ho, té molta pendent i encara que es pista es d'aquelles molt trallades que només té una petita traçada ben marcada, i si surts de la mateixa estas venut. El corriol està molt divertit, i també prens consciència de que es molt dur de pujar. De nou a la pisteta d'abaix que porta a la carretera o a la font del ferro. Agafem direcció carretera i el Bernat fa una exhibició de forma jugant amb el Jose i un servidor en els repechons més durs de ciment fins la carretera, arà en deixo agafar, arà marxo, i tot amb aquella facilitat dels campions.
Un cop estem tots a la carretera recuperem l'alé i continuem, son vora les nou i tenim taula a dos quarts. L'idea es baixar per un corriol que surt just al creuar la carretera i baixa fins la riera de can castellvi, però resulta que han pasat la maquina i el corriol arà es una bonica pista on algun día que la gent estigui despistada pujarem per allà, té bona pinta per fer-ho i que el Jose disfruti com un canalla mentres el Berni juga amb nosaltres. Arrivem abaix i fem els raiers entre riures, un altre clàssic. Remontem fins la carretera i enlloc de baixar a buscar els troncs per pujar, probem l'aventura d'una pista que puja adalt i no coneixem. Surt desde el pont de la rierada, al costat de la cadena i surt adalt on agafem la trialera que baixa a la rierada i per tant al costat de la caseta blava. La pujada comença amb unas eses i una pendent acceptable, es deixa fer molt bé, continua amb unes placides rectes i un suau desnivell, anem pensant que es massa maco i no pot ser, en qualsevol moment apareix un rampage. Doncs no, la pista continua fins una cadena, hi han unes cases i aquí s'empina una mica més però encara es deixa fer bé, i ràpidament es guanya la placeta on comença la trialera. Hem fet una bona descuberta per pujar-hi, ja ens ho havia dit el Palmer que estava molt bé.
La esquinita, a sopar! El primer es hidratar-se, i per això les primeres cerveses "s'evapòren" al instant. Sopem correctament (l'esquinita està bé però no es el ticket, ja ja ja) i començan les paraules majors, ja es ben fosc i cal fer servir les llums, tots estem tranquils menys el Pepitu que mostra certs dubtes envers el seu nou llum. Baixem ràpid però amb precaució fins can Busquets, de moment els llums funcionen bé, inclós el del Pepitu. A can Busquets enfilem la trialera amunt, variant dreta segons pujem i que ens portara fins la pista del cotxe abandonat i la sargantana. Si la trialera es difícil de pujar de dia i amb llum solar us podeu imaginar de nit i amb llums artificils. Caminem sovint, però també es cert que pedalem molt. El Jose va davant obrint pas i netejan el camí de teranyines, es el que té portar l'auténtica LUPINE i no l'imitació xina. Aquesta trialera es tancada i s'escoltan els nostres crits de huy hay contra els esbarcers, collons a Mataró no en tenim d'això! Arrivem a la pista i tenim l'opció de continuar per trialera o bé agafar la pista amunt, decidim continuar per la pista ja que de nit la trialera es preveu complicadeta. La pista es més fàcil pero puja igual o més que la trialera i les primeres rampes són fortetes, esbufegem de valent. Per fi arrivem a la sargantana, la llum del Pepitu comença a baixar d'intensitat, es el seu punt feble, l'autonomia. En els containers decidim baixar per la pista enlloc de la carretera i a mig camí enredem al Salva per baixar per la trialera de mas pins, on el fede feià trial en aquells vells temps que sortiem amb el Santi...La trialera es mostra canviada per la nit, sort que la coneixem de memoria i sabem la traçada perqué les ombres enganyem molt i no es pot apreciar l'autèntica caiguda als esglaons de pedra. En aquest punt la llum del Pepitu va morir definitivament i el pobre va anar una mica de cul a la trialera fins que el vem poder il.luminar amb els nostres llums, aquí va pendre consciència de l'error i que aquest llum no està fet per sortir normalment per la muntanya, si no més aviat està dissenyat com a llum de suport per la ciutat i per ser vist.
Acabem la trialera, sortim a la pista i remontem fins vallvidrera, el Jose apreta, està gaudint com mai de la nocturna amb la LUPINE. Baixem per carretera fins les aigües, veiem els clàssics porcs senglars de cada any i agafem el camí del carroç fins avall, al sortir a la carretera trobem un cotxe dels mossos que renyen al Salva per la nostra actitud, pobres, no saben el que es fan, renyar al mestre dels renyadors!!! Ràpidament el Salva desplega tota la seva ironia per replicar i enfotren-se del mossos...hum, sermonets a mí!
Arrivem a la plaça Borras i ens despedim aquí que tinc el cotxe aparcat. Són dos quarts de dues, no està malament. Una bonica sortida farcida de detallets diferents a altres nocturnes.
P.D: com que no hi havia ningu a les 8 a la pergola, he pujat 15 vegades al castell i he tornat cap a casa a escriure la crònica.
dijous, 2 d’agost del 2012
Un Sopar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)