Darrerament, estic vivín una seria d'aconteixements molt tristos en el meu entorn familiar i laboral, situacions que com están properas a la edat que jo ting et fan reflexionar força, i sobre tot, tocar de peus a terra, i utilitzan una frase del meu cunyat (Al que estimo com si fos un dels meus germans) que está patín especialment, la runa que aixecan las bombas que cauan al meu costat ja m'están tocán...., i aixó em fa reflexionar força, i utilitzan un altre frase, a la meva edat ja se el que no seré, i no puc evitar pensar aquellas coses que ja se que no faré, aquells riscos que ja se que no correré, aquellas aventuras que només somniaré, i en aquest entorn, qualsevol atac proper i concretament a la meva salut, es una amenaça de quelcom que se que m'acabará pasan, que se que tart o dora m'acabará afectan, las malaltías están ara, més a la vora que mai, jo que trevallo amb estadísticas de vida, ho se, i així ho diuen, he traspasat la barrera dels 50 i una pólissa de vida val un colló, tots sabem per que, i de vegadas sembla com si estés esperán l'embat decisiu.
Així, que cada sortida en bici que no faig, es una sortida que ja no faré, cada aventura que no porti endavant, la perdré, els velers que ara em miro de lluny cada vegada s'allunyan més, totas las conversas que no he tingut amb el meu fill, ja no las tindré, tots els moments que m'he perdut amb els meus amics, no els recuperaré, i veig com es deterioran molts somnis (Alguns d'ells estupids, pero somnis meus) fins que s'esbaeixin en el aire.
"Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts.... "aixó es del Lluis Llach, a mi m'agradaría ser com a minim el de la foto, peró no tan sol, mai tan sol,
