S'han acabat les vacances d'estiu, i m'he adonat que la bici ha tingut per mi un especial paper rellevant en els meus recors d'aquest agost, començant per el dissabte día 4 a la nocturna, passant per Vallnord o Soldeu a Andorra, on se'm van posar les dents llargues en veure a la penya amb las bicis "mazacotes" baixant corriols i trialeras, telecadires i telecabinas a dalt i a baix , i acabant en la bicicleta en el seu vessant mes "festivaler", amb la meva Create a la platja, Montjuich, el Forum, el Gotic o Santa María del Mar i la Ribera, ben dora, i descavalcant si és necessari i amb la bici a la mà per fer un "guiripasseig" tranquil, i tot aixó m'ha portat a pensar que la bicicleta em porta sempre records positius, per que de entrada no recordo caigudes, ni avaries ni patiments, el primer que recordo és bo, divertit, agrait, vibrant, adrenalinic, des la il-lusió de la primera bici en la qual em vaig muntar de petitó, o les cues al pavelló de la INI (El Salva sap de que va...) per muntar en una flamant BH plegable i tunejada d'un xaval del barri, els esmorçars al Prat, el descubriment de Collserola, el primer Pedraforca, ...el més ingrat de la bici, no ho recordo, si de cas al final. És una xorrada, però si ets capaç de pensar en això pujant la Sargantana, o Larrau o el Collell, i et convences que estás elaborant un bonic record potser ho veus d'una altra forma i es fa més suportable no?, dic jo....
3 comentaris:
Tens raò Jose, comença un temps de melàncolia. Avui hem sortit a passejar amb la Miren i la foska fins dosrius, sortiem a dos quarts de set de casa i arribavem al poble a les 8, ja es notava l'hora baixa, la caiguda del sol i aquell to vermellos del cel. M'he adonat que fa unes semanes aquet fenomen començava a dos quarts de nou, i fa un mes a les 9, i per sant Joan a dos quarts de deu!
Aquest fenomen em permitia gaudir de la bici com explicava el Jose, sortia de Turris a les 8, a dos quarts arrribava a casa i la Miren m'esperava amb la bici, encara teniem una horeta de llum per gaudir d'un agradable passeig per la riera, o vora del mar.
Tot això s'ha acabat, arà quan arrivi a casa en quedaràn 15 minuts de llum natural...
Es el final de d'estiu, no només de les vacançes, sino de la caloreta, el bon temps, les passejades en bici, sortir a correr...
En fi, sempre em quedarà el sollado, ja ja ja.
Tens raò Jose, comença un temps de melàncolia. Avui hem sortit a passejar amb la Miren i la foska fins dosrius, sortiem a dos quarts de set de casa i arribavem al poble a les 8, ja es notava l'hora baixa, la caiguda del sol i aquell to vermellos del cel. M'he adonat que fa unes semanes aquet fenomen començava a dos quarts de nou, i fa un mes a les 9, i per sant Joan a dos quarts de deu!
Aquest fenomen em permitia gaudir de la bici com explicava el Jose, sortia de Turris a les 8, a dos quarts arrribava a casa i la Miren m'esperava amb la bici, encara teniem una horeta de llum per gaudir d'un agradable passeig per la riera, o vora del mar.
Tot això s'ha acabat, arà quan arrivi a casa en quedaràn 15 minuts de llum natural...
Es el final de d'estiu, no només de les vacançes, sino de la caloreta, el bon temps, les passejades en bici, sortir a correr...
En fi, sempre em quedarà el sollado, ja ja ja.
Per mi, el final del estiu sempre és trist, es la estació que més m'agrada i gaudeixo amb diferència, com molt bé dius Edu, la llum fa que el día sembli llaaarg, en la meva vida personal i professional em sento amb les piles carregadas, i la caloreta m'empeny a sortir amb la bici a passejar, anar amb els amics, o a la platja a nedar..., com més gran em faig més valoro l'estiu, quina melanconia m'está entrant collons!
Publica un comentari a l'entrada