Midnight Trail

Aquí va la crònica de la nit de dissabte 8 de Setembre, una nit diferent però no desconeguda. Vam canviar la bici pel córrer. La proposta era una cursa de 14 kilòmetres per Collserola, com no. El recorregut més que conegut i assequible excepte un tram, serà desgranat a mida que avança la crònica.
La sortida era sota del Tibidabo, a l'entrada del Camí del Totxo de dalt. Vam arribar a quarts de nou al Tibidabo, vam recollir dorsals i vam començar a notar la presència de molta gent, i tanta gent que es van esgotar les inscripcions i érem 500 participants. Personalment encarava la proba molt malament d'entrenament i amb la por de que passaria passats el 50 minuts, temps al que m'he acostumat a córrer, però no més. I afegint que una setmana i mitja abans havia patit l'accident amb la bici. Però la il.lusió i la motivació eren grans.

Vam estar donant voltetes per allí tot esperant la sortida a les 22h. Tanta volteta em va regirar l'estomac i vaig haver de buscar un Roca, que vaig trobar al bar/restaurant de sota el Tibidabo. La propietària i veïna molt amable em va servir un bon cafè i jo després vaig fer la feina. El Palmer com que és del gremi va xerrar amb la dona i la conclusió és que pot ser un bon lloc pels esmorzars. Obre tots els dies menys dimecres.
Be, al lío. Intercanvi de paraules amb un pro, saludar per aquí i per allà, una mica d'escalfament per posar el cor a ritme, 4 crits a lo burro perquè el personal s'animés i es dona la sortida. Estàvem força endavant sense voler-ho i es clar el ritme era massa alt, però aniríem a parar als Cochinillos, així que era millor estar davant que enrere per evitar l'embús a l'entrada de la trialera. Quanta pols a la cara per favor! Bé enfilem la trialera i en un dels forats que de nit no es veuen m'hi vaig quasi deixar el turmell, imagineu si va ser bestia que el de darrera meu va cridar, - ostia! t'has fet mal? Afortunadament tinc els turmells de mantega i no em vaig fer res. Al sortir dels Cochinillos vam enfilar a  buscar Can Borni i més baixada, de moment tot anava bé, tot era baixada, el fet d'anar envoltat de gent i la foscor fan passar els kilòmetres ràpidament. Ens plantem a les aigües i comença el tram pla, aquí és on noto més que això de córrer es estrany per mi i em comencen a adelentar molts participants. Apago la llum frontal i ho encaro intentant disfrutar de la nit i la vista nocturna de la ciutat. M'agafa el Palmer i m'adapto al seu ritme, un pel alt per mi, però "vaig a roda"...jeje
I pam, el Palmer peta, es lesiona, dolar al peu, no pot córrer, i em deixa sol "ante el peligro", moment de dubte, moment de indecisió, em queda més de la meitat de la cursa i ja no tinc company. Al mal temps bona cara, i segueixo, intento agafar el ritme d'algún participant que em convingui i seguir endavant. Afortunadament, crec que alguns participants es van encigalar massa baixant Can Borni i al pla ho paguen, així que poc a poc vaig caçant corredors.
I arribem al punt crític, al mur de la prova, el ciment de la corba de la font. Si doncs rampa cap amunt, a buscar les escales que deixen davant l'entrada a la Budallera. Allí ningú te collons de córrer, almenys els que jo veig, caminem com podem i a les escales doncs anar fent. Altre cop el fet de estar envoltat de gent fa que les escales es facin molt més curtes del que em temia. Si ja s'han acabat, creuem carretera i cap a la Torre de Collserola per la pista directa amunt. Barreja de trot i caminar, i de nou avall per les escales de fusta fins sota la Torre on hi ha l'avituallament, dos gots d'aigua i som-hi, no vull parar, porto bon ritme i prefereixo seguir. Budallera cap avall fins la plaçeta que va al revolt de Les Monges i de nou amunt, i ara ja és tot pujada i pla fins la meta. Porto 1 hora de temps i la veritat que les cames ja estan cansades, les agulletes ja són presents, i alguns dits dels peus ja es queixen. Agafo ritme "trance", o sigui córrer i no pensar, limitar-se a moure un peu davant de l'altre sense morir en l'intent. I així em planto de nou al Camí del Totxo, el cronometre marca menys d'una hora i mitja, crec que podré baixar d'aquest temps i aquesta es l'engruna final de motivació per enfilar la rampa final del pàrquing del Tibidabo corrent i no caminant i entrar a meta amb dignitat i com un atleta.
Detall important el fet que l'speaker cantés el nom de cada participant al creuar la línia d'arribada, així no passa allò de que quan ja han acabat els 10 primers i la primera noia, la resta sembla que siguin bens tornant a l'estable. Punt positiu per l'organització doncs.
Bé respiro alleujat, recupero el pols, i miro el crono, 1h28m, siiii!!! Estic super content i satisfet, feina feta i amb força dignitat. Sol com un mussol busco el Palmer a veure si ha arribat retallant, no el trobo i em poso a la cua per recollir la botifarra clàssica i la birra. Menjo sol enmig del bullici i vaig a abrigar-me a la moto. Al tornar a la zona de meta trobo el Palmer, ja ha arribat i ha trigat un parell d'hores. M'explica que no ha pogut córrer més i que ho ha acabat caminant. Quin martiri!
Ell no te gana, i un pel trist prefereix marxar, així que recollim bartuls i cap a casa!

Una nit diferent, un esforç diferent...

Resultats:
http://resultats.championchip.cat/resultat/cursa/id/154