Dissabte 4 de Maig.

Avui he pujat a visitar al nostre estimat Bernat per les seves noves terres. Sembla que estigui a l'altre punta del país però no es per tant, en una hora i mitja s'arriba a Campelles. Crec que les fotos que haviem vist al blog de la casa no li fan justicia, m'agradat molt i em fa enveja de la bona.

Entre bromes surt la idea de provar la mítica Cyclo totxo, i després de un canvi de pedals i un parell d'ajustos puc fer la sortida amb la totxo. S'ha de dir que aquesta gent de Cyclo treballa molt bé, triges a poder provar la bici (hi ha més llista d'espera que per anar al Celler de Can Roca) però a canvi de l'espera proves la bici a l'alta muntanya en condicions inmillorables!

Per fer honor a les sortides pirinaiques del collserola team comencem tard, a les deu pasades. Sortim de Campelles en direcció Ribes baixant un corriol de 4km, divertit i fàcil però amb un parell de problemes, que està cobert per una catifa de fulles i no veus per on trepitjes i que les corves son molt tancades (estil font ferro de santa creu). Son les primeres impresions de una Cyclo, i 29, a les curves sembla que no hi hagi espai per girar amb unes rodes tan grans, però és més psicològic que real i després de barallar-me una estona acabo fent la meitat de les curves. No se explicar els detalls tècnics, però les sensacions baixant són molt bones, no sembla una rígida de les antigues, absorveix molt bé i no es noten sotrecs forts, ni tant solts als afloraments de pedra pels quals passa molt bé.

Arrivem a la carretera i baixem dos km fins Ribes, on anem a buscar la primera pujada del día. Aquí la Cyclo es mostra inquieta, es pujada i això vol dir que una bici rígida treu el seu caracter trepador. Per molts avanços tecnologics que fagin, la sensació de "repris" al pedalar d'una rígida mai la podra tenir un basculant. La Cyclo puja molt bé, encara que la roda gran exigeix moure-la amb més "alegria" que la 26, no et deixa marge per pujar fent "tai chi", amb el que sense adonar-te et trobes pujant a ritme (per allò d'aprofitar l'inercia) i al cap dels km passa factura, a no ser que tinguis un estat de forma MBH (mountain bike hero).

Després de la pujada per pista continuem per un corriol/ladera que va planejant, pujant i baixant. Molt maco. Llastima que acabi en una forta pujada final que acavo patejant.

Després un tros de pista pla que s'agraeix per recuperar l'aligitat a les cames i l'aire als pulmons. Baixem per un corriol curt pedregos i la facilitat de la Cyclo per baixar em continua seduint, amb aquestes rodotes tant grans es minimitzen les irreguralitats del terreny enormement i l'inercia baixant supleix amb escreix el basculant a la part posterior. I això que una de les virtuts de les Cyclo són que estan fetes a mida del cilcista, i la que provo no es de la meva mida sino del Berni.

Creuem un rierol i remontem per un altre corriol el desnivell baixat. Aquesta pujada es pedregrosa com la del corriol inicial del Cabreres, i aquí em torna a sorprende agradablement la Cyclo amb la facilitat que supera els esgraons si aconsegueixes mantenir el cop de pedal per no perdre inercia. Gairabé no t'has de preocupar de buscar traçada perque s'ho traga tot.

Arrivem a un poble, Serrat, i al horitzó veiem Campelles. Es tard, la una tocada, i només portem 12 km si fa o no fa. La volta prevista feia 39, però volem arrivar a dinar i no a sopar. Així que baixem cap a Ribes on parem a fer un petit mos i encarar l'ultima pujada del dia.

Enfilem per la collada de tosses xino xano, en fa mal la cama en una estrebada que m'he fet caminat abans però no molesta amb cadencia alta, pasara factura més endevant als repechons exigents, on no pots fer tai chi amb una 29 i has de pujar "alegre".

La pujada es dura però factible, tot i que la meitat dels repechons els tinc que fer caminant pel dolor a la cama. El Berni compleix esplendidament la pujada. Jo experimento les paraules del mestre MBH "una 29 exigeix un bon estat de forma", m'he presentat amb un estat de forma regular, un cinc pelat, i pujar amb 29 vol un notable alt o més.

Després de creuar uns quants fangars i deixar-nos la pell arrivem adalt i planejem els ultims metres per entrar al bonic poble de Campelles, on ens espera una cerveceta fresqueta al jardí. Com uns reiets.

Al final hem fet 25 km, amb força desnivell que no sé i ja dirà el Bernat. El recorregut ha tingut de tot, més corriol del que m'esperava la veritat, i he disfrutat molt de tot, companyia, bicicleta, entorn, casa...

Ja estic desitjant tornar-hi!