Lliçó

El dimarts a la nit l'Edu em va escriure dient-me que havia quedat amb l'Albert per dimecres al matí fer un sortideta pels corriols del voltant de Mataró. L'Albert és un noi que vam conèixer en l'anterior sortida per Mataró i que es va oferir a ensenyar-nos corriols per la zona.

A quarts de nou picava el timbre de l'Edu, els dos ben adormits enfilavem a la cita amb el guía Iluriense. A les 9 empreniem la marxa, pujant per la riera d'Argentona. L'Albert ens sondejava, ens mirava les bicis i intentava esbrinar quin tipus de baixadors som, la veritat és que les bicis aparenten molt més del que nosaltres som capaços en aquests moments. Ell al veure una Heckler i una Liteville va pensar que som bons baixadors i va dissenyar-nos una ruta a mida per tastar les primeres joies de la zona. De la seva boca sortien noms com La Ballena, aquesta massa llunyana, el Dragon Khan, ja viscuda la setmana passada, la Hawaiana, l'Arqueòleg i altres noms que ja no recordo.

El ritme així d'entrada era altet per ser una sortida “Enduro”, teniem només 3 horetes i una cosa estava clara, amb aquest ritme patiriem i a més sense temps per esmorzar.

Emprenem la primera pujada del dia després d'escalfar per la riera, el ritme segueix sent alt i trobem els primers corriols, els fem de pujada i anem guanyant desnivell, fins arribar a l'entrada del primer descens, som-hi! Recordeu la baixada d'aquell turó a Collserola que era un slalom entre arbres? Bé, doncs més o menys de l'estil. Em tiro darrera l'Albert i intento seguir-lo, missió imposssible, aixeco el cap i ja ha desaparegut. No sé si l'Edu em segueix i em menja el cul o no, vaig massa concentrat en el camí, quin camí! Peraltes, apoyos, petits baixadors, corves aqui i allà, uffff! Quin stress però qué divertit!! Suposo que en alguns trams vaig per sobre les meves possibilitats actuals, perquè? El guía va davant, molt per davant i sense ell no som res, ell és molt més ràpid que nosaltres i sap on va, nosaltres no, per tant ens hem d'esforçar en no deixar-li massa marge, pero ell solet el guanya. A mitja baixada, patam! ... l'Albert punxa, respir, i descans.

Seguim baixant. Encadenem una baixadeta rera l'altre, el corriol és franc i el terreny en condicions inmillorables amb aquell punt d'humitat que fa que les cobertes s'enganxin com una paparra, guanyem confiança i felicitat, quina canya!

Bé primera baixada completada i tornem a ser a la riera, crec que el guia treu les seves conclusions sobre el nostre nivell i s'equivoca! No hauriem de pujar el nivell avui, ens hauriem de mantenir on estem i al cap d'uns dies pujar a aquest nivell. Però bé, ens posem a les seves mans i que ell decideixi.

Seguim doncs en ruta i tornem a enfilar-nos direcció Can Bruguera. Primerament ens anem enfilant per un corriol molt agradable i molt bonic, tot i que al cap sempre pensem, osti això de baixada ha de ser molt guapo... un altre dia. Després i com que no tenim massa temps anem directes a Can Bruguera per anar a buscar la versió “light” de l'Arqueòleg, aquest corriol és obra i gràcia de l'Albert. Ens explica mil i una possibilitats, ens diu noms i més noms, ens parla de descensos mítics i ens fa propostes i més propostes. Aquest noi és un pou de sabiduria.

Passem per Can Bruguera, aqui si fos dissabte o diumenge parariem a esmorzar, però avui no hi ha temps i passem de llarg volant. Arribem a l'Arqueòleg, com he dit abans l'Albert decideix fer la versió light, que és la versió llarga. Ostia! Quin corriol, ufff!!! Aquest és més tècnic, té més pendent, és franc i llis, però té més pendent, només hi ha dos o tres trams molt empinats, però el terreny els deixa fer bé, lents però bé. Ell corre molt, s'ho sap de memòria, sap les seves possibilitats i sap el que aguanten les bicis i els pneumàtics, no obstant havia fet descens anys enrera. En un parell de passos renunciem a arriscar i ell ens mostra la llum, el camí. Qui sap, més endavant. Acabem l'Arqueòleg i jo personalment penso que he perdut molt nivell, molt i ja no és por a baixar sinó falta de tècnica, falta de saber posar el cos, falta de saber dominar els elements i falta de confiar en el material. Però no m'importa gens...perque...

Ja només ens queda l'ultima baixada, una part de la Hawaiana, un camí més ample i obert on la velocitat és el factor clau. Es pot correr molt i es pot jugar molt, tant que jo acabo dins un reguerot, de forma controlada, però els perdo i quasi en el següent creuament m'el salto. Acabem la Hawaiana i ja som a Mataró.

No m'importa gens perque he disfrutat com un nen, he après moltíssim i he retrobat sensacions que havia perdut. Ens han col.locat el llistó més amunt i nosaltres l'hem pujat a buscar i seguirem pujant, perquè tal com ho hem fet avui, només podem aprendre i disfrutar. No sé si llegiràs mai això Albert, però gràcies!

I jo ja estic pensant en una tija telescòpica! :-)

Eduard, ets molt lliure d'afegir el que sigui!