Diumenge 23.08.15
Continuan amb la tónica del Agost, mes de vacances, ens trobem elJose i jo per fer una volta per Collserola, sense masas ganes de fer Kms. que a primera hora la xafogor apreta força.
Variacio de ruta amb pujada per Cervantes, cap a la Plaça Mireia. Tinc les cames que semblan ferro i la rampeta del Cervantes em deixa un mal rotllo a sobre que es confirma a l'engross amb la pujada de Finestrelles i els corriols fins la plaça. Putos biorritmes matiners!!!
Fem cap a la Beca fen el primer troç de trialera, bastant degradat, i despres la variant del corriol de la dreta per baixar per sobre de les cases i un cop allí el nou troç que ens porta fins a la camera d'aigues.
Arribats a la pista principal , de las varies opcions, decidim pujar per la hípica i el corriol del Berni fins al final de la ladera. El Duke puja amb una facilitat pasmosa ijo.... Be jo pujo com puc, pero pujo.
El corriol es força exigent i a la tercera remontada, per sobre de una arrel, faig figa. Vull tornar a muntar a la bici, pero m'adono que estic deixam.me el esma i encara queda molta sortida. Mentre tant la calor ja es bastan inaguantable.
Arribem a dalt i llavors es produeix una de aquestas escenes comicas per las cuals la nostra colla es famosa arreu del mon. A la cruilla em trobo el Jose disposat a anar per la ladera amunt. Li faig veure que per anar cap al Panta de vallvidrera tenir que agafar el cami de l'esquerra per acabar de pujar la Hipica. Giro cua i escomenço a tirar quan em trobo una parella de caminaires perduts, mentres ve el Jose els hi dono les e`plicacions necesaries. A tot aixo el Duke no ve. Espero. Espero. Espero i crido.Torno a cridar espantant a un runner que em mira de mala manera. Aprofito per preguntar.li si ha vist mes endavant un tio amb bici amb cara de desesperat. Diu que no. Penso " Tate el Jose a anat pel corriol de adalt i me esta esperant a la hípica. Torno enrrere per confirmar que no li ha passat res i vaig cap a la pujada. No el trobo. Torno a esperar i a cridar. Res. Vaig pujant amb la esperança que el Duke hagues cregut que jo anaba per devant. Tonteries si hagues anat per devant m'hagues agafat de seguida.
Arribo al merendero cremat i ni rastre del company, allí ja no crido que hi han molt bikers i no vull ferme famos per comportarme com un idiota. Truco pel mobil, tinc cobertura, pero no l'agafai llavors apareix tot sudoros i varmellet com un tomaquet. Resuilta que alla abaix ell ha entes que tirabem per un altre lloc i a baixat per la trialera com "Alma que lleva el Diablo", a mes a mes gustándose fins i tot un troç que sempre li fa yu-yu l'ha passat amb prestancia i velocitat, pensant que jo anaba darrera.
S'a venio arriba!!!! Pero quan s'ha girat tota la crua realitat li ha vingut a sobre i ha tingut que remontar tota la trialera fins al cami i despres la hípica a tota hostia. Ja Ja Ja
Baixada pel panta fins anar a esmorçar al bareto nou alla mateix.
Bon esmorçar i llarg arreglant el mon i possant a parir als amics absents. Despres el Jose a proposat pujar per sota el pont.
Faig un incis per explicar que el Duke aprofita quan venim els pardalets amb un estat de forma lamentable, per fer.nos la encerrona del pont.
Tota la solana caien a la puta pala que no s'acaba mai i quan creus que ja esta el troçet de ciment t'acabna de rematar. Petit descans a Can Castellvi de Dalt, preng un gel, que no em servirá de res crec per el resultat i continuem pujant fins a la carretera per anar a buscar una trialera que la tenim oblidada.
Surt de la carretera , despres hi ha la opcio de fer.ne una nova que te la famosa arrel, i arriba fins el cami que va cap a la pujada de la Cova.
La trialera esta per possar.te dels nervis, tota trencada amb molt pedra suelta i amb necesitat de afinar la traçada perque es molt difícil rectificar sense sortir disparat. No es pot deixar correr la bici fins el troç final. Molt exigent i cansada.
Arribem al corriol i allo ja es la puntilla , les rampes intermitges va fent que deixi forçes a cada cop de ronyo i al final a l'ultima posso peu a terra i arribo a la pista tot desmanegat. Sort del Gel. Em tiro a terra com una collilla i bec tota l'aigua que em queda.
Merendero cremat fins Vallvidrera i baixada per carretera fis Aigues per on rodem fins el Tranvía Blau per descansar les cames. Es Agost , no hia gent i bufa una mica d'airet molt agradable. Pero tinc cames i braços fents una merda.
Baixada fins casa deixanse caure. Al final 37 Km. variats , a estones divertits, amb un punt de suspense,"On estará el Duke" que serveixen per no perdre la merda de forma que tinc.
2 comentaris:
La verdad es que es cierto que el domingo con el bochorno que se preveía no apetecían grandes kilometradas, máxime cuando yo hice el domingo anterior 52 km y el sábado casi 40 km non stop y con una calor semejante, pero te he de decir Salva que tienes la virtud de preparar buenas rutas aún improvisando, y ésta me gustó mucho, me gustan los senderos de subida aunque sean exigentes, me divierten, y recuperar una trialera (Que cabrona estaba!) como la que hicimos, me pareció fantástico, por cierto que mi error de interpretación de..."A la izquierda que vamos a la ladera" en lugar de "a la izquierda que si no vamos a la ladera!, me supuso un calentón de cal Dios.
Quiero agradecerte, y lo digo muy en serio, tu esfuerzo, por que a pesar de no estar en tu mejor momento de forma, te atreves con rutas que requieren de un sufrimiento añadido, es decir, que antepones el mountain bike a tu confort personal, con dos coj.... !
Gracias tio. Si algo he aprendido en este puto deporte es que no te ragala casi nada. Te compensa, pero no te regala.
Por costumbre ya hace años que decidi escoger los esfuerzos. Si considero que no vale la pena no me preocupa, hasta cieto punto, renunciar. Pero si veo la recompensa, entendiendo eso que todos conocemos, el placer de un trozo de camino, oyendo los neumáticos rodar sobre la tierra, y el repiqueteo de las piedrecillas golpeando el cuadro, mientras hacemos flow, nos cachondeamos de la palabra pero representa la esencia del tipo de mtb que me gusta, entonces, entonces no dudo en sufrir, porque efectivamente antepongo el mountain bike, mi hobby, al confort.
Con respecto a los recorridos siempre os he dicho que en la cabina paso mucho rato solo y tengo tiempo para hacer Mtb de salón. Ja ja ja
Publica un comentari a l'entrada