Cap a la collada de Meianell, 15 km non-stop de pujada per pista una mica pestosa i pesada, més per la distància que per la pujada. Arribats a Meianell, reagrupament i contineum per falso llano fins el desviament per començar a escalar. Primer tram bucòlic, fa un dia preciós i soleiat, de moment. Desviament a l'esquerra per la pista que puja de l'altre vessant, i assolim un altre collet, emb un petit estany, i amb les vistes del que ens espera, al fons es veu el coll de 3 Pics, sembla mentida que es fes una pista per arribar-hi. Amunt per pista doncs, fortes rampes i descansillos, que permeten agafar aire.
Vaig en companyia de l'Ernst, un holandès afincat a Barcelona que fa 20 anys corria en semi-prefessionals de carretera a Holanda, ho va deixar i fa dos anys que fa MTB. Quien tuvo retuvo!
Assolim el coll de 3 Pics, els últims metres impossibles o no, pregunteu-li al Dani...el paio quasi ho pedala tot! Fabuloses vistes a Coma de Vaca, Bastiments, Pic de l'Infern... I ara toca empenyer, i de tant en tant es pot pedalar per corriol d'alta muntanya, fins el mur final de uns 20 minuts empenyent i carregant bici fins el cim! 2585m.
Si, ja hi som, fotos de rigor, i no ens entretenim massa, el mal temps previst comença a fer acte de presència, grans nuvolades créixen ràpidament i el sol va desapareixent. Comencem a baixar per trialera rocosa, i després més assequible fins els primers prats.
El Víctor que duu una doble i baixa molt bé, es tira a lo loco, i el Ernst darrera, ens ho mirem desde una mica més amunt, se masca la tragedia, efectivament, la bici li fa un parell de amagos de helicoptero, i al tercer, PAM, a terra! Per sort chapa i pintura....
Continuem per prats a buscar el corriol, comença a ploure i el terreny es va posant delicat, baixar per herba mullada te molt de morbo, toques massa el fre i la bici et fa un 360º preciós! Arribem per fi al corriol, que en baixa a Serrat, corriol molt maco i llarg, passa al meu rànking en tercera posicio dels favorits.
A Serrat el cel ja no aguanta mes i comença a ploure de valent. Decidim retallar el tros final de sortida, i baixem per carretera, ja xops, de cop para, surt el solet, i en un parell de kilometres ja som a Ribes quasi secs. Un cim més a la butxaca, 40km, i 1700 de desnivell, tots al principi. Ja només em queda el Puigmal, de la triada ciclable de la vall, paraules majors! T'en recordes Edu? I aquí el vídeo que va grabar el Víctor de la sortida

8 comentaris:
Superinteresant, avui per avui jugueu a un altre lliga!!
Un gran reportatge per un desnivell comprimit... ara bé: la mitja muntanya és molt divertida i no tan exigent físicament on els que juguem categories inferiors ens sentim còmodes.
Amb sol.... qualsevol ho fa!!!
fa molta enveja, pero com diu el Jose, es otra liga, la de los Mountain Bikers Hero, i al collserola team nomes hi ha un MBH i viu a Campelles, la resta a la mitja muntanya com diu el Pepitu.
Edu: si no vols entrar al MBH et proposo mbh amb lletres grosses...
Tots som MBH!
I no sempre les sortides són així, i ja sabem una cosa, la duresa no la posa el terreny, sinó el ritme.
El viatge de l'Albert també podría ser un infern si es pedala a mil per hora i amb aquella calor...
Publica un comentari a l'entrada