Aquesta crònica no comença el diumenge 16, día de la sortida, comença el diumenge anterior quan estavem en plena onada de fred. Vaig pujar al corredor a passejar i a les dotze del migdia encara hi havia tolls d'aigüa glaçats! El dilluns vaig passar molt de fred amb la moto per baixar a treballar, i el dimarts igual, amb el que vaig anar a veure al Salva per dir-li que si no millorava molt no pujava al cabreres...lamentablement el divendres el termometre va pujar gairabé deu graus i la meva excusa del fred polar se n'anava a norris.
Entrentingut amb les caboires térmiques anava passant la semana i el dissabte quedem amb la colla a mig camí, en una benzinera abans del Figaro, una G A L P !!!!! Quedem a dos quarts de nou, i entre que surto deu minuts tard i que m'equivoco de benzinera trobo a la colla (Bernat, Palmer, Pepitu i Salva) a les nou. Arrivem a santa Maria del Corco a les 9:30, cafeto ràpid i a pedalar.
La temperatura és fresca però respectuosa amb les extremitats, es a dir, no apareix la horrible sensació de puntes de dits glaçats. Sortim del poble i anem pujant pel prat de les vaques en busca del caminet de pedres. Les pedres rellisquen un munt, i quan no hi ha pedres hi ha fang, així doncs la pujada resulta mooolt distreta, i entre riures i patinades anem pujant. El tram de baixada fins arribar a camí principal de les llosses també conve anar amb compte, la bici s'aguanta bé en la traçada però no val a badar. Al arribar a les llosses trovem que han tirar formigo en les escletxes i esgraons que hi havien entre les plaques de pedra, àra es més fàcil pujar pel camí i deu ser més avorrit baixar. A perdut encant ciclista. Cantonigros, de moment anem bé i gaudint de la jornada. Remontem per pistes fangoses fins guanyar la pista principal on "la canalla no perdona", després agafem el trencall cap a Tavertet i rodem amb soltura per la pista dels tobogans fins arrivar al poble on parem a esmorçar. Són les dotze, esmorzem comentant la jugada, realitzem el ritual del mirador i reprenem la marxa sobre la una. Tot i no haver esmorçat gaire noto la panxa refatota i les primeres rampes son un petit calvari, el Bernat també esbufega al meu costat i el Salva es pregunta que collons fan los mejores en el sollado, mentrestant els Joseps obren camí cent metros per davant nostre xerrant sobre el fantàstic món del autònoms. Vaig fent la goma entre ells i el sollado tota la pujada, i finalment arrivem a la granja on comença la divertida baixada a Rupit...divertida i cabrona, primer tram tot ple de fulles que posen dels nervis, no saps ni veus on hi ha forats i que passara amb la roda, tots acavem patint algun ensurt. Desprès el tram de pedres esta molt humit i tampoc ofereix sensació de tranquilitat. Personalment faig una baixada de més a menys, els diferents sustos en fan encongir-me.
Poc a poc i anar fen arrivem al espectacular, meravellos, fantàstic i mundialment conegut (sobret tot per els autocars rusos) mirador de Rupit, amb el seu pont, les casetes, el campanar...i como no, els seus meandres!
Amb els ulls plorosos i el cor encongit de l'emoció deixem el mirador enrera i continuem baixant fins la carretera...
Fins aquí la crònica d'una agradable jornada ciclista, el que vendria a ser mitja crònica de la volta habitual al Cabrerés. Arà comença una nova crònica, la crònica d'una jornada plena de desproposits encadenats i que esdevenen en un petit gran embolic del que vem sortir gràcies a la providencia i, fins arà, al operatiu de rescat més gran emprat pel collserola team.
El Bernat havía estat fen investigacions de rutes i variants per la zona amb l'STRAVA, fins arà havia trobat coses molt interesants pel pirineu o mataró. Ens proposa fer una tornada alternativa desde Rupit, la tornada de la pedalada oficila del Cabreres 2012. Ens sembla bé a tots i enfilem la carretera amunt deixant enrera la variant de la granja que agafavem sempre. Al arrivar a la cruïlla de la carretera on es bifurca cap a Cantonigros o bé cap a Olot i sant Esteve d'en Bas agafem la direcció Olot per sorpresa general, aixó vol dir que anem en direcció opossada al nostre destí. Al poc de rodar per la carretera ens endinsem per una urbanització, unes rampes asfaltades però rampes, començan a castigar les nostres cames. després agafem un camí d'aquells macos i anem fent. De cop ens enfilem per una trialera amb detalls tècnics que fam possar el peu a terra, el camí es farrogos, molt maco, però dificil de pujar i això fa que avancem molt lentament. El Salva comença a sentir molesties a les cames de caminar, el Palmer molesties al peu de caminar i a poc a poc el temps avança i ens adonem que no tenim gaire marge de llum solar, són les quatre de la tarda i estem crestejant per unes valls desconegudes...en una hora començarà a fer-se fosc mooolt ràpidament.
Al final d'aquesta pujada tècnica les forçes comencen a flaquejar molt, es veuen nous estadis i nivells de dolor i escenes "walking dead". El Pepitu es suma a la festa dels incidents trencant la sola de les sabates, caldrà molt loctite per reparar això!
El Bernat comença a estar neguitos, disimula, ens intenta animar dient que ja estem apunt d'arrivar a una pista, a la carretera, que ja falta poc per la baixada i arrivar als cotxes. El seu llenguatje verbal es encoratjador, el corporal transmet nervis...Tic tac, tic tac, les cinc i la llum solar es redueix a una fina franja taronja en l'hotitzó....tic tac, el camí va remontant valls i tornant a baixar cap a noves...l'ultim tram de corriol el fem realment a les fosques, es veu les siluetes de les coses però no la traçada a seguir, estem nerviosos, anem fen amb calma i acabem la trialera en la part més tècnica caminat. Per fi arrivem a una pista, ja es fosc, són les sis i es perillos endinsar-se per dins del bosc. El Bernat diu que seguint la pista arrivem a una carretera, ja no hi han més corriols. Remomtem una vall i a la dreta es veu la vall oberta on hem de baixar, les llums de Vic a l'horitzó ens animen una mica, sembla ser que anem bé. El camí aquí sembla entrar en un bucle, petit descans+repechon+corva...i tornem-hi. A més, arriva un punt que la pista es va endinsant cap al bosc, a l'esquerra, deixant a la dreta la vall oberta on tenim que acabar. Estem cada vegada més cansats i nerviosos, hem veig trucant al 112, i amb això de la crisis arà fan pagar els rescats!!!
Arrivem a una cruïlla i arà sí que anem en direcció correcte (després de consultar mapes al mobil i als retols del camí il.luminats amb el mobil del Pepitu), arrivem al costat d'una masia i de cop unes llums ens enlluernan, un COTXE!!!! Quan el veig no ho penso i m'avanço cap a ell per tallar-li el pas, estic desesperat, el senyor al principi desconfia, normal, però en veure que erem uns pobres inocents perduts a la montanya es relaxa i baixa del cotxe per comentar la jugada. Ell coneix com sortir a la carretera...i es en direcció contraria de per on diu el STRAVA del Bernat (que no es partidari d'abandonar la ruta), mentres decidim que fer apareix un segon cotxe ALELULLA!!!!!!!!! El cunyat del primer cotxe que coneix bé la zona. Al final anirem a la carretera per on ells coneixem, un cotxe davant obrint camí, nosaltres al mig i el segon cotxe tancant el grup...i aixi amb escolta arrivem en un moment a la carretera ja que el cami és una pista però asfaltada i gairabé tot baixada menys algun repechon que fem a muerte treient forces de la adrenalina que portem a sobre. Al arribar a la carretera s'ofereixen per continuar escoltant-nos fins l'Esquirol, no portem llums de cap mena i la carretera a les fosques es perillossa. Continuem baixant a bon ritme, plat gran, fins el poble on ens despedim d'ells donant-los un milió de gràcies...ens han salvat la vida.
Al arribar al cotxe ens surt el cansament de cop, els nervis i l'estress acumulat, són les set tocades. Ens canviem i anem un moment al bar a fer un cafe ràpid per calmar-nos una mica i poder conduir en condicions.
D'aqui unes semanes riurem, al sopar de nadal, però ahir a les sis de la tarda les cares eren ben seriotes!!!
7 comentaris:
Com sempre una cronica fantastica amic Eduard!!
Es veritat la primera part va ser bonissima, malgrat que a la trialera casi faig truita de dos ous, no com a la Salut. El dia era magnific i tinc que reconiexar que el Josep em va sorpendre amb la decisio que va afrontar tots el trams mes complicats, si que es cert que va fer algun peu, pero ca anar molt mes lluny del que m'esperaba. Felicitat Palmer!!
Despres , la segona part es, com diu el Fletxa, un cumul de circustancies adversas i un fallo de calcul.Ningu va tenir en compte lo rapidament que fuig la llum a l'hivern. Aixo, mes el desconeixement del terreny, per mi realment dur, va fer que la marxa fos lenta i la nit ens caigues a sobre.
La sort va apareixa en forma de dos totterreyns, Berni no protestis mes pels 4x4 ja ja,qu ens varen treure de un bon ensurt.
Vaig arribar a L'Esquirol amb una barreja de sentiments, primer satisfaccio, tambe exitacio pels ultims Kms. a tota marxa, gracies Berni pel teu ajud, i per ultim orgull. Orgull de pertenya a un grup format per gent fantastica capaç de assimilar una situacio complicada, molt complicada i conservar un espirit de comprensio i amistat fantastics, Estic segur que un altre colla amb gent diferent hagues estat un infern.
Repeteixo, moltes gracias amics
Jo també vull recalcar que entre tots ens vam ajudar els uns als altres, i que en cap moment vam caure en la desesperació i la rendició, vam fer camí poc a poc cap a la tranquilitat sense parar a lamentar-nos i queixar-nos i la sort va estar amb nosaltres al trobar els dos cotxes que ens van treure del fosc bosc.
Vam tenir una actitud positiva enfront l'adversitat, sino hagués estat així haguéssim passat molta més estona per arribar a l¡Esquirol, segur! Vam romandre junts i ens vam animar, jo personalment tenia el cor en un puny desde que vam sortir de la trialera, però sabia que ho aconseguiriem. I així va ser, i com diu el Pepitu, ja tinc ganes de tornar-hi per disfrutar de la ruta en condicions. Almenys amb llum. El fang i la duresa tècnica són benvinguts i inherents a l'esport que tant ens agrada.
Felicitats a TOTS.
Correcions tècniques:
La ruta va ser extreta de WIkiloc.
Avui he mirat mapes i imatges de satel.lit altre cop per veure bé on erem quan van apareixer els nostres salvadors, i que haguéssim hagut de fer per arribar a la carretera, i puc confirmar que seguint el mapa que duia al GPS haguéssim anat a parar a la carretera, una mica més avall de on la vam agafar en companyia de la gent de Vic. Hauriem trigat una micaaa més.
Bona nit a tots.Siempre que salgo de BCN con vosotros,tiene que pasar grandes cosas,no?.La cronica es perfecta no se que mas decir,que me parecio una expeiencia magnifica y inolvidable.Cuando cierro los ojos,todavia recuerdo,a los dos 4x4enfocando la carretera con sus potentes luces direccion a l'Esquirol.Despues al llegar,los abrazos y los besos que nos dimos en señal de agradecimiento mutuo.He aprendido a pedalear de lado encima del barro.He bajado por sitios humedos y mojados,en fin he vuelto a disfrutar muchisimo del mtb.Gracias chicos.
Apendix.
Palmer: felicitar-te per la excelent primera part de la sortida, fins Rupit, anaves amb un altre mentalitat i provafes i feies coses impensables a collserola, bravo!
Cal dir també la finesa que mostra ultimanet el Bernat amb la Totxo arà que ja se l'ha fet seva, em veig al límit per seguir-lo i aixó que porto basculant i éll no. Soposso que el fet de portat una bici a mida que s'ajusta totalment a tu fa que els moviments del cos es trasmetint més ràpid.
Pepitu: no ens hem oblidat encara del ensurt de la cuneta, expliquem-lo. Quan anavem encegats darrera el cotxe baixant per la pista asfaltada en busca de la carretera, el Pepitu va perdre la traçada en una curva (cosa normal baixant com un boig a les fosques darrera un cotxe) i va ficar la roda dins la cuneta...PiSSSSSHHHHH escoltem tots i ens quedem glaçats, NO! una punxada arà NO! afortunadament era el fregament lateral de la roda en la cuneta, no hi va haver llantazo i vem continuar. Amb la tonteria va ser un altre cop de sort perquè si es creua el manillar el Pepitu hagues pogut tenir una bona hostia.
Salva: felicitats per la teva capacitat de patir, és impresionant, una semana abans de vacançes jalant com un porc i evidenment sense entrenar, i et vas fotre 61 km de patiment, els ultims repetin el mantra.."quina barbaritat..." mentres arrosegaves la bici com un zombi. Però ho vas aconseguir.
Bernat: Felicitar-te per l'actitud davant les dificultats, mantenint la ruta, la calma i els anims del grup. Clar que amb el teu insultant estat de forma...
Per acabar les dades bàsiques de la sortida: 61 km amb 1400 metres de desnivell.
Ja tinc ganes de veure aquesta nova variant amb llum solar!
Edu, aquest cop has clavat mes que mai la crònica sense definir amb noms toponímics. Anàvem pedalant per un món desconegut amb només el treball previ del Berni que, per cert, el felicito per la manera que va llegir la informació, adonant-se sempre amb una gran rapidesa quan, en alguna cruïlla difícil, ja intuïa que havia escollit amb error.Recordaré tota la vida la sensació que vaig tenir quan vaig veure la llum del vehícle que s'apropava.El camí escollit pel Berni també ens portava a la carretera perquè una de les primeres coses que vaig fer després de dutxar-me i endreçar-ho tot va ser estudiar-me uns planells molt detallats que tinc a casa per descobrir quines muntanyes i rierols haviem creuat.En l'aspecte humà tota la colla va estar insuperable davant l'adversitat i segur sortiran comentaris detallats que tots vam veure dels altres en properes tertúlies... i es que 61 qm, una quarta part d'ells a les fosques i gairebé sense lluna, et fan obrir molt i molt els ulls i les orelles.
Publica un comentari a l'entrada