Com cada any aquest cap de semana tocaba un clàssic de l'estiu (es curios com ens agraden els clàssics a la colla alhora que detestem els camins de sempre i estem fars de passar per segons quins enllaços, però també es curios el que costa asimilar els canvis al grup i sortir de la monotonia, en fi, deixem estar les caboires i continuem amb la crónica)...LA NOCTURNA!

Quedem a les 19h a la rotonda prat de la riba, on la corachan. Arribo i trobo al Jose i Salva esperant, baixo la cresta del jardinet i darrera meu un senyor intenta fer freeraid i acaba fen estil lliure amb aterrada contra el ciment. Si hagues estat de la colla haguessin rigut de valent, sent un desconegut els riures anavem per dins, que dolentots de mena que sóm...Al poc arriba el Bernat que li ha fotut un palet al Pepitu pujant pel corte ingles, marcant territori. Així doncs ja estem tots i podem començar a pedalar cap a la montanya. Pujem fins la plaça borras i enfilem a bon ritme la carretera amunt, vaig tensan el ritme per veure la gent i como no, allà estavem el Jose i el Bernat pujant sense problemes i tranquilament A RODA!!! Arrivem a les aigües i parem per acabar de concretar la ruta. Decidim anar directes al merendero cremat i no fer bucles "laderencs" per anar-hi per tal d'estalviar temps. Així doncs continuem per la carretera fins vallvidrera, agafem la pista de darrera i inclòs fem un can llavallol, el Berni va ençigalat amb tant canvi de bicicleta i baixa una mica descontrolat, pasada la font i amb el canvi de pendent se li trava la cadena i provoca una montonera, el Pepitu veu aquella carn jove i tendre, aquell cos musculat i no es pot estar i "se aberroncha contra el rocaje!" en aquest cas contra el Berni. Risas i cap amunt.
Agafem el camí clàssic i de sempre (aquells odiosos enllaços que deiem) desde el merendero cremat fins els okupas i els contain'iders. A la sargantana agafem la pista de davant que porta on el cotxe abandonat, l'idea es baixar per la variant de la font del ferro que pujem ultimament. Deixo correr la bici al costat del Jose en el camí del cotxe i anem aixecant un nùvol de pols, el terreny necesita una bona pluja urgentment. Continuem fins la carretera i disfruto molt deixant correr la bici, creuem la carretera i baixem el primer tros de camí que es pista fins el corriol. Baixant aquest tros prens consciència de lo dur que es pujar-ho, té molta pendent i encara que es pista es d'aquelles molt trallades que només té una petita traçada ben marcada, i si surts de la mateixa estas venut. El corriol està molt divertit, i també prens consciència de que es molt dur de pujar. De nou a la pisteta d'abaix que porta a la carretera o a la  font del ferro. Agafem direcció carretera i el Bernat fa una exhibició de forma jugant amb el Jose i un servidor en els repechons més durs de ciment fins la carretera, arà en deixo agafar, arà marxo, i tot amb aquella facilitat dels campions.
Un cop estem tots a la carretera recuperem l'alé i continuem, son vora les nou i tenim taula a dos quarts. L'idea es baixar per un corriol que surt just al creuar la carretera i baixa fins la riera de can castellvi, però resulta que han pasat la maquina i el corriol arà es una bonica pista on algun día que la gent estigui despistada pujarem per allà, té bona pinta per fer-ho i que el Jose disfruti com un canalla mentres el Berni juga amb nosaltres. Arrivem abaix i fem els raiers entre riures, un altre clàssic. Remontem fins la carretera i enlloc de baixar a buscar els troncs per pujar, probem l'aventura d'una pista que puja adalt i no coneixem. Surt desde el pont de la rierada, al costat de la cadena i surt adalt on agafem la trialera que baixa a la rierada i per tant al costat de la caseta blava. La pujada comença amb unas eses i una pendent acceptable, es deixa fer molt bé, continua amb unes placides rectes i un suau desnivell, anem pensant que es massa maco i no pot ser, en qualsevol moment apareix un rampage. Doncs no, la pista continua fins una cadena, hi han unes cases i aquí s'empina una mica més però encara es deixa fer bé, i ràpidament es guanya la placeta on comença la trialera. Hem fet una bona descuberta per pujar-hi, ja ens ho havia dit el Palmer que estava molt bé.

La esquinita, a sopar! El primer es hidratar-se, i  per això les primeres cerveses "s'evapòren" al instant. Sopem correctament (l'esquinita està bé però no es el ticket, ja ja ja) i començan les paraules majors, ja es ben fosc i cal fer servir les llums, tots estem tranquils menys el Pepitu que mostra certs dubtes envers el seu nou llum. Baixem ràpid però amb precaució fins can Busquets, de moment els llums funcionen bé, inclós el del Pepitu. A can Busquets enfilem la trialera amunt, variant dreta segons pujem i que ens portara fins la pista del cotxe abandonat i la sargantana. Si la trialera es difícil de pujar de dia i amb llum solar us podeu imaginar de nit i amb llums artificils. Caminem sovint, però també es cert que pedalem molt. El Jose va davant obrint pas i netejan el camí de teranyines, es el que té portar l'auténtica LUPINE i no l'imitació xina. Aquesta trialera es tancada i s'escoltan els nostres crits de huy hay contra els esbarcers, collons a Mataró no en tenim d'això! Arrivem a la pista i tenim l'opció de continuar per trialera o bé agafar la pista amunt, decidim continuar per la pista ja que de nit la trialera es preveu complicadeta. La pista es més fàcil pero puja igual o més que la trialera i les primeres rampes són fortetes, esbufegem de valent. Per fi arrivem a la sargantana, la llum del Pepitu comença a baixar d'intensitat, es el seu punt feble, l'autonomia. En els containers decidim baixar per la pista enlloc de la carretera i a mig camí enredem al Salva per baixar per la trialera de mas pins, on el fede feià trial en aquells vells temps que sortiem amb el Santi...La trialera es mostra canviada per la nit, sort que la coneixem de memoria i sabem la traçada perqué les ombres enganyem molt i no es pot apreciar l'autèntica caiguda als esglaons de pedra. En aquest punt la llum del Pepitu va morir definitivament i el pobre va anar una mica de cul a la trialera fins que el vem poder il.luminar amb els nostres llums, aquí va pendre consciència de l'error i que aquest llum no està fet per sortir normalment per la muntanya, si no més aviat està dissenyat com a llum de suport per la ciutat i per ser vist.
Acabem la trialera, sortim a la pista i remontem fins vallvidrera, el Jose apreta, està gaudint com mai de la nocturna amb la LUPINE.  Baixem per carretera fins les aigües, veiem els clàssics porcs senglars de cada any i agafem el camí del carroç fins avall, al sortir a la carretera trobem un cotxe dels mossos que renyen al Salva per la nostra actitud, pobres, no saben el que es fan, renyar al mestre dels renyadors!!! Ràpidament el Salva desplega tota la seva ironia per replicar i enfotren-se del mossos...hum, sermonets a mí!

Arrivem a la plaça Borras i ens despedim aquí que tinc el cotxe aparcat. Són dos quarts de dues, no està malament. Una bonica sortida farcida de detallets diferents a altres nocturnes.

P.D: com que no hi havia ningu a les 8 a la pergola, he pujat 15 vegades al castell i he tornat cap a casa a escriure la crònica.