NO ES PLAN NO?

Sovint, quan pel meu treball haig de viatjar pel Berguedá, Osona o Andorra, miro des del cotxe a banda i banda, les valls, les muntanyes del meu al voltant i em fixo en senderes, pistes que es perden en paratges que desconec. Puc i vull imaginar que aquests corriols i fins i tot les pistes condueixen a frondosos boscos, a cims des dels quals poden veure's excel·lents vistes, i fins hi tot sóc capaç d’escoltar el so del silenci a les muntanyes, el vent, els ocells, la meva respiració, el so de la bici en rodar per la terra. Avui m'he dirigit per l'estreta carretera secundària que va de Casserres a Graugés, una urbanització molt petita a la vora d'un llac i que pertany al municipi d’ Aviá, estava ennuvolat, avui era un d'aquests dies que el verd és molt més verd, i l'olor del bosc t'embolica, fa olor de fresc, a herba fresca, a arbres mullats, a puresa. De tornada a Casserres, amb les finestretes obertes de bat a bat encara que plovía, a no més de 20 per hora i sense creuar-me amb cap cotxe malgrat ser dia laborable (Salva como entiendo lo que me explicas de los lunes…), he tingut una visió, vaig a ficar la bici dins del cotxe cada dia, i en aquestes estones mortes que tinc de vegades al migdia, em  vestiré de feina i em perdré per aquests llocs, pedalaré fins a la Riera Clará, fins a Graugés, o fins a Tavertet, i fins a Ordino, per que no…., però no era una visió, era una il·lusió, per que no es pot fer veritat?, no és plan.