La insostenible atracció cap al costat fosc...

La Sargantana, dissabte a la tarda, les 4 aproximadament. Estic al repla de la pujada, allà d'on surt una trialera, es pot seguir amunt o es pot tornar a l'esplanada de baix. Però hi ha més opcions, desconegudes i ignorades, però hi son, i la bicicleta o jo enfilem el turo que queda a l'esquena, el terreny es tou i descompost, hi ha rastres, no se si son de bici, les petjades son gruixudes, poso el plat petit i amunt, 100 metres mes tard i passada una curva ben dura em trobo una torre de llum, fiasco, deu ser el típic camí que arriba a les torres de la llum. Però un instint, una crida del més enllà em fa vorejar la torre i buscar, més que buscar, el camí em troba a mi, només hi ha una possible direcció i es endavant, planejo uns metres, esquivo uns arbres, supero unes roques, la cosa promet, el camí està destapat i encara no he hagut de posar peu a terra. Segueixo envoltat d'una aura de misteri, el silenci es tanca sobre meu i nomes sento la friccio dels neumatics amb la pinassa i les fulles i la meva respiració, al cap de poc, el camí enfila cap avall, bé baixada, ciclable, toveta i fàcil, curva cap aquí curva cap allà, esquivo pins que m'abracen i sembla que m'obrin pas, cada metre és nou i el que be per davant és desconegut, cada pedra, cada arrel, cada curva...la cosa es complica, la pendent augmenta i la meva postura comença a buscar la seguretat i relaxació, tiro el cos enrera, estic espectant, no se que hi ha després de cada curva i em temo a cada metre el pitjor, un tallat o que el camí mori, pero entre silencis i petites derrapades per controlar la bici faig camí, ara ja no tinc volta enrera, i una successio de petites rampetes que m'enfilen cara avall em fan perdre desnivell, la intuicio em diu que vaig be, tinc confiança, el neumatic davanter s'arrapa a la terra i dibuixo amb el cos cada revolt que m'ajuda a para la velocitat i recomposar l'equilibri. Ara davant meu el cami es torna molt empinat, estic animat i m'hi tiro, uff la roda davantera s'espanta, es bloqueja i sembla que no vulgui seguir, em dona una fuetada pero consegueixo posar-la recta i torno a trobar el repòs, aquest avís em fa despertar, estic sol enmig de la muntanya, en un cami desconegut i prenc consciencia que no hauria de ser aquí, sol no, no hauria de ser aqui? S'acaba la trialera en un replà, veig la sortida a la pista, una pista que m'es familiar, l'inici del tot de la pujada de la cova, i la sortida és dificil, decideixo no arriscar i baixar a peu, tot i que m'ho miro amb ansia de fer-ho damunt la bici, un altre dia, un altre dia acompanyat ho podre intentar...l'ultima passa, ja soc a la pista, estic content, feliç...descanso 5 minuts, pujo a la bici i cap amunt...