TOTS ELS COLORS DEL VERD. IRATI 2016.

He escollit aquesta frase que vaig escoltar per primer cop en boca del cantautor de Xàtiva per homenatjar el santuari emblemàtic del nostre petit grup ciclista. Enguany reduit per doloroses circunstàncies de les que tots desitjem final feliç. Abans d'iniciar la narració vull aprofitar per agraïr a tots l'immensa satisfació sentida pels bons i intensos moments compartits. Hem endarrerit la nostra hora de sortida inicialmente prevista: un plugim suau i intermitent junt als consells de la propietària de la casa ens han fet agafar el diumenge amb tranquilitat... teniem tot el dia per davant. A les 10:30, amb fotografia per al record comencem a pedalar sota un cel tapat cap al canal de Betolegui previ trams de carretera, pista i corriol ascendent. El canal amb els tram mític de llosses i els corriols ben humits i carregats de bassals no el trobo especialment complicat: arrels i pedres humides sempre donen ensurts però el nivell d'encerts a les traçades el considero aceptable i de mica en mica, sense baixar en cap moment l'atenció i la tensió, ens habituem a uns elements poc habituals a les nostres sortides. El tram final desprès del pont, i malgrat intents de pedalar memorables té punts de dificultat extrema que fan caminar a tots nosaltres... malgrat aixó la forta pendent final sobre herba abans de l'aparcament ha estat finalitzada amb éxit... Com sempre el Betolegui estava esplendorós! Ens espera el segon tram mític del dia: el corriol del pantà, ben humit i amb la novetat de zones amb gairebé un pam de fang amb un bon porcentatge d'aigua que les fa de fàcil pedalar, els ponts de troncs son un suicidi que evitem pedalar, aigua abundant i impetuosa a totes les torrenteres, moments tots ells de gran intensitat i precaució acompanyats de llargues estones de deliri ciclista amb molts motius de satisfacció personal per cadasqú de nosaltres... arriba el pont i després el corriol i la sortida a la pista que, saturada d'aigua, ens porta a la Virgen de las Nieves. L'Edu es queda al darrera amb un pedalar menys intens, per davant un tàndem Berni&Jose exultant. Hem saludat a la Gemma: la colla representant del Club Ciclista d'Altafulla, mes matinera, va per davant. Ens trobem amb la meta d'una cursa pedestre abans d'arribar al Centre de BTT i la visita concertada al bar: acollidor. Després de pendre begudes calentes hem decidit separar-nos. L'Edu restarà una bona estona abans d'iniciar la llarga pujada a Tapla. Nosaltres ens desviarem cap a Koitza. Després pujada cap a Larrau, els Abodi i continuar plegats per la completa ruta completada en la penúltima visita per aquestes terres. Finalment les condicions físiques i metereològiques ens han fet variar la ruta. Els cinc km de pujada per Tapla cap a la pista de l'esquerra el fem a diferent ritme. El tàndem Berni&Jose marquen un ritme bo i assenyat, jo vaig davant, em sento bé i marco ritme amb decissió provant les novetats que representen un pes equilibrat i un estat de forma cuidat: estic molt satisfet de com ha respós el meu cos. La pista cap a Koitza té un inici de pujada suau i una baixada final sostinguda. Al'arribada un sol sense estridències indica que el cel s'està obrint. Pedalem fins el tancat on sempre ens aturem per menjar i descansar per encarar els imminents reptes. A la sortida he relliscat sobre les fustes humides i llefiscoses: he caigut sense contemplacions i la mà oberta m'ha evitat problemes greus... ha estat una caiguda molt ràpida. Tornem a pedalar i creuem el pont per iniciar la pujada, hem decidit esperar-nos a l'inici de la pista blava d'esquí de fons, una corva abans de les edificacions. Veig que el tandem es queda enrera, no he notat res d'anormal i m'he tornat ha marcat el ritme intens d'abans: he pujat com els àngels, com mai, cap indici de defalliment i amb un ritme que em sorprenia: és fantàstic sentir-se bé!. Arribo al lloc concertat i m'aturo... el temps transcorre i em sorprenc... això no és normal... veig venir al Berni sol... em fa saber que en Jose no s'ha trobat bé: calfrets? taquicàrdia? mareig?... m'he quedat de pedra... si tot anava bé! Ara arriba en Jose: el trobo preocupat, blanc de pell, amb cara de circunstàncies... Decidim agafar la pista blava per apropar-nos per via fàcil on trobariem a l'Edu. En Berni ha escollit bé i per obaga anem fent via amb tranquilitat: pla i lleugeres pujades i baixades per finalment encarar una pujada que paulatinament ha endurit porcentatge, tots caminant un troç no gaire llarg però exigent fins arribar a la carena dels Abodi on hem descobert la desagradable pressència d'un fort vent de nord, no hi ha alternativa ni cobertura telefònica, cal tirar endavant per trobar un Edu que deu impacientar-se per la nostra absència... i encara falta bastant!. Hi han motius sobrats per preocupar-se: veiem al Jose fluix físicament i anímicament, el vent en augment, el rellotge no ajuda, no hi ha cobertura, inicis de rampa a la cama esquerra m'impideix pedalar en algun moment...sóna el telefon... alegria per poder parlar amb l'Edu... concretem malament l'hora de trobada i ell decideix baixar de cota perquè Tapla està insoportable... passa el temps i a les 17:00 estem sota el cim de l'Abodi. Ens resguardem a solana per evitat el vendaval i si o si ens mengem l'entrepà del dinar, cal recollir forces perquè la situació no és fàcil... un esforç mes perquè ja veiem Tapla i comença la trialera de baixada... alegria i baixem acabant camp a través. Arribem , en Berni davant jo després i en aquells moments l'Edu puja el tram final de carretera. Retrobament fabulós mentre ens abriguem amb tot el que portem a la motxila: crec que la temperatura de sensació s'apropa als 0 graus perquè no noto gens els dits de les mans: els meus guants de dits llargs eren de primavera. Decidim abandonar la carena i baixem per Tapla mentre el nostre cos i la nostra ment es normalitza i passat el desviament cap a Koitza agafem la mítica pista cap a l'esquerra que, a tocar de les màgiques dolines ens porta a la trialera que, una mica complicada per l'humitat ens porta a la paret del pantà: En Berni i jo gairebél'hem feta tota mentre que l'Edu i en Jose han mantingut una línia mes conservadora. Jo encara tinc petits problemes de rampa i junt al Jose desitjem no pujar el port: preferim, com diu en Berni, desfer un Betolegui que descobrim s'ha normalitzat bastant: personalment l'he disfrutat i he evitat pujar a la zona de llosses. Pista i arribada a la carretera on ens hem felicitat plegats per l'imminència de l'arribada a Orbaitzeta. El comptaquilòmetres em senyala finalment 69km i 6:45 pedalades. Considero que donades les circumstàncies hem encertat totes les decissions i hem agafat experiència per encarar futures dificultats. Epidor compartida i aperitiu salat amb brindis feliç... dutxa ràpida per anar a sopar amb el company Albert i compartir taula amb les seves amistats.