Diumenge 9 de Juny. Una espurna de normalitat.

He canviat de lloc de treball, estic a una botiga nova a Granollers, i anem de cul ajustant tot. Això ha fet que la setmana passada no pogues sortir amb la bici, i a més vaig agafar un refredat de por. Així que el diumenge en va costar una barbaritat aixecar-me i reunir les poques forçes per baixar a barcelona, pero el espiritu Pepitu/Juanito ens havía convocat!

Arrivo tard a la plaça Borras i la colla ja està pujant cap amunt, així que pujo amb el cotxe fins les aigües. Per la carretera em trobo el grup, a la retaguarda l'Albert ¨mimant¨ el Jose, el Pepitu en terra de ningu, i el Salva fotent un pal obrint camí.

Aparco i ens reunim. Rodem chino-chano per les aigües explicant batalletes i possant-nos al día. Arrivem als bombers i pugem amunt, el Salva torna a imprimir "ritmaco" i ens deixa enrera amb facilitat, el Pepitu i jo intentem seguir-lo i l'Albert continua mimant al Jose (sembla que avui no te ganes de gresca amb el Salva...)

Camí clàssic per sota de l'antena de comunicacions per anar a buscar el camí del totxo i els corriols de sempre per baixar a ca la Carme. Em llenço com un boig al primer corriol amb la tonteria del Strava, veig que no serveix per rés i que acabaré prenen mal... Al final de la baixada apareix el Salva darrera, i després el Jose que ha atacat al Pepitu en l'ultim repechon...quien tubo retuvo, i arà sembla que el Jefe ha tornat no tant sols per rebre "mimitos", sino per atacar-te al mínim despiste, oju!!!

Rematem els corriols amb el de final de pista de la tumba menovingia. Amb tanta pluja l'entrada està delicadeta, plena de reguerots i ja no pots llançar alegrement la bici avall com si rés. Es tira el Salva i jo darrera, cadascun per una banda, en un moment donat cambiem la trajectoria a la vegada i ens trobem al mig, el Salva a terra sense conseqüencies i jo a uns matorrals secs amb una rascadeta al braç. La resta de corriol sense incidencies i al arribar abaix remomtem pel corriol fins la Carme.

Esmorzem sense presses, i si no fos perque estava mig núvol i feià frescota encara estariem allà ji ji ja ja, gaudim de la absoluta disbauxa i descontrol que erà la plaça de Vila Joana, ja que un esbart dansaire estava fent una excelent demostració de com ens divertim els catalans i que animades son les nostres festes.

El que erà normalitat absoluta en els ultims temps s'ha convertit en una raresa, temps ença que no coincidiem cinc membres del collserola team! Sembla que poc a poc vol tornar la normalitat!

Tornem pel pantà, repetim la mateixa tònica en la pujada de la jornada. Turo d'en cors (on el Jose esprinta de nou per marcar territori) i cap avall com un boig cridant "desperta cala". No serveix de res arriscar la pell, quedo a anys llum de los mejores.

A les aigües despedida i cierre, Pepitu i Albert baixem pel mortirolo, Jose i Salva a rodar una mica més i jo em quedo al cotxe amb uns ridiculs 17 km però super content de retrobar-me amb tota la colla i de sortir amb la bici després de una setmana laboral mooolt desastrosa.