En breu, la película
dijous, 28 de febrer del 2013
diumenge, 24 de febrer del 2013
SANT PERE MÀRTIR DAY.
He dormit poc perquè tenia sopar amb part dels companys del viatge a Namíbia però tenia clar que tocava sortir: les imatges d'un dissabte especial i el meu aniversari dijous passat m'obligaven moralment, sol o amb companyia, al ritual de cada any.
No hi ha ningú al punt de trobada i enfilo amunt per accedir al Mortirolo per l'avinguda de Pedralbes, vaig abrigat i amb el buff polar tapant les orelles, dels peus no puc parlar però les mans fan "pupa".
Arribo a la zona de terra i el sól està molt dur, amb restes de neu a tocar, la tracció és molt bona i decidit encaro el tram final: he fallat a dos mètres de Les Aigües per culpa meva. No problem, avui o mai perquè tot ho veig molt fàcil: deu mètres enrere, pipi, i fita assolida amb facilitat.
He anat al Mirador de Finestrelles, avall a la plaça Mireia i mentalment preparat a buscar la directa a Sant Pere Màrtir: ha estat maravellòs, amb un cel blau, bastanta neu als costats de la pujada i un vent a favor que m'ha portat a dalt amb l'esforç menys exigent de tots els meus rituals... 9.30h i 10.8 qm.
Al solet no s'estava malament i avall per fer tota la pista de Les Aigües per anar a busca Can Borni, a les obages la pista està plena de neu dura, costa agafar un ritme àgil però arribo a la carretera i amb ritme al cim del Tibidabo, fa força vent i no paro per continuar avall pels corriols de sota la Torre de Collserola, carretera amunt i baixo pels Bombers i la trialera.
De nou Aigües fins la plaça Mireia, avall pel corriol, Sant Joan de Déu, parc de Cervants, Diagonal i Joan Güell fins a casa on marco 42.4 qm de matinal ciclista.
Senyors, encantat de la vida!
dissabte, 23 de febrer del 2013
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
dimarts, 19 de febrer del 2013
Dimarts 19 de Febrer. Sant Just bikeparc
Aquest dimarts he quedat amb l'amic Bernat per sortir per collserola. Després de la sessió de corriols mataronenca avui hem rodat per la zona de Sant just, i cal dir que no li té rès a envejar, es podem fer una serie de enllaçadas corriolencas amunt i avall que també et deixen fi.
Hem pujat per Sant Joan de Deu, ladera completa amb variant de baixar fins l'hipica inclòsa. Una vegada a dalt de tot baixem per una trialera a buscar la penya del moro, corriol del fede (on el Bernat a disfrutat com un boig deixant correr la bicicleta sense aturar-se a traçar. Avui portava basculant i dono fé que l'ha aprofitat) remontada del repechon i a buscar la trialera del forn ibéric que baixa a la pista de la cova. Que maca està la trialera, però avui feià molta humitat i les pedres estavem mullades, així que al arribar a les pedres del mig m'he fet caqueta mentres veia com el Bernat pasava pel costat meu amb molta prestancia. Bravo!
Arrivem abaix i remomtem per la cova per anar a buscar la nova trialera, la del jabalí. Al arribar a dalt, tenim la bonica idea de baixar per la trialera de la sargantana fins la cruïlla i remontar per l'altra trialera fins la carretera. Fa temps que ho voliem provar, i podem confirmar que... es una autentica bajanada, es camina casi tot, una tonteria. Després jabalí avall fins la sargantana, remomtem per la pista els primers repechons fins arribar a la cruïlla de pistes i allà anem a buscar la trialera del misterio. Està arregladeta i li han posat peraltes, arà que té desnivell i la bici s'envala i costa de ficar a les curves. Sortim a la pista i enllacem amb la trialera de star wars (la vem fer fa poc, que ens vem trobar uns caminaires enmig del aflorament txungo de pedres). Com m'agrada aquesta trialera, curta però intensa. Aquesta vegada es el Bernat el que es fa la picha un liu en la traçada al arribar al aflorament bestia de pedres.
Arribem abaix, la salut, remontada pel bosquet i a sant Just. Són les once i en mitja hora tinc que estar a la feina per poder dutxar-me i fer un café, així que enlloc de remontar per la beca hem de anar directes per sant just fins l'hospital de sant joan i entrar a la ciutat pel parc cervantes.
Al final arribo bé a la feina, amb 35 km a una mitja de 12. El Bernat s'ha portat bé amb mí i a la tarda només he tingut "dolor bueno" a les cames, no em feia mal el cap ni estava destrossat.
Hem pujat per Sant Joan de Deu, ladera completa amb variant de baixar fins l'hipica inclòsa. Una vegada a dalt de tot baixem per una trialera a buscar la penya del moro, corriol del fede (on el Bernat a disfrutat com un boig deixant correr la bicicleta sense aturar-se a traçar. Avui portava basculant i dono fé que l'ha aprofitat) remontada del repechon i a buscar la trialera del forn ibéric que baixa a la pista de la cova. Que maca està la trialera, però avui feià molta humitat i les pedres estavem mullades, així que al arribar a les pedres del mig m'he fet caqueta mentres veia com el Bernat pasava pel costat meu amb molta prestancia. Bravo!
Arrivem abaix i remomtem per la cova per anar a buscar la nova trialera, la del jabalí. Al arribar a dalt, tenim la bonica idea de baixar per la trialera de la sargantana fins la cruïlla i remontar per l'altra trialera fins la carretera. Fa temps que ho voliem provar, i podem confirmar que... es una autentica bajanada, es camina casi tot, una tonteria. Després jabalí avall fins la sargantana, remomtem per la pista els primers repechons fins arribar a la cruïlla de pistes i allà anem a buscar la trialera del misterio. Està arregladeta i li han posat peraltes, arà que té desnivell i la bici s'envala i costa de ficar a les curves. Sortim a la pista i enllacem amb la trialera de star wars (la vem fer fa poc, que ens vem trobar uns caminaires enmig del aflorament txungo de pedres). Com m'agrada aquesta trialera, curta però intensa. Aquesta vegada es el Bernat el que es fa la picha un liu en la traçada al arribar al aflorament bestia de pedres.
Arribem abaix, la salut, remontada pel bosquet i a sant Just. Són les once i en mitja hora tinc que estar a la feina per poder dutxar-me i fer un café, així que enlloc de remontar per la beca hem de anar directes per sant just fins l'hospital de sant joan i entrar a la ciutat pel parc cervantes.
Al final arribo bé a la feina, amb 35 km a una mitja de 12. El Bernat s'ha portat bé amb mí i a la tarda només he tingut "dolor bueno" a les cames, no em feia mal el cap ni estava destrossat.
diumenge, 17 de febrer del 2013
Diumenge 17 de Febrer. Mataro bikeparc...
Aquest diumenge el collserola team ha pujat a rodar per les terres maresmenyes, a gaudir una miqueta del flow i a patir amb les seves encerrones i trampes...vinga que ja s'ha acabat i ara es baixada...
Arriba la colla, el Salva, Pepitu i Bernat, a casa meva gairabé a les nou. Problemes amb el despertador. He quedat amb l'Albert al dara, timdrem el privilegi de tenir el guia local acompanyant-nos en la sortida, així el Bernat tindrà companyia a les pujades i jo no em sentire sol al sollado, ja ja ja.
Comencem amb la primera pujadeta del dia, curta, 1 km, pero amb els primers repechons durs que fan que el Salva es noti que avui no carbura bé.
Després enllacem amb el primer corriol del dia, un corriol a mitja ladera que marcarà el perfil del dia. Constants puja-baixa amb repechons curts però durs.
El Pepitu obre l'espectacle amb una bonica caiguda "a la zanja" amb tirabuixo i doble mortal, els jutges otorgen eigth poins.
La ladera ens deixa a la pista dels porcs, i allà agafem un corriol nou dels avis que ens baixa ziga-zaga fins la riera, tornem a remontar per pista fins el mateix punt i aquí comencem a pujar pel corriols dels porcs, pujada dura, tant per la pendent com per els passos tècnics. Aquesta pujada té chicha, els corriols de mataró són fantàstics, però també durs i fan suar la cansalada de valent. Tot és més intens, baixades i pujades, més curtes i intenses que a collserola, i per tant, no acabes de recuperar i sempre vas amb el gantxo a la boca...es lo que tiene salir con los mejores por sus tierras!!! ja ja ja.
Aixi doncs, la pujada dels porcs té troços de baixada, pero curts, i vas sobreestimulat i fatigat. En aquest estat em trobo als companys Salva i Pepitu mentres al horitzó l'Albert i el Bernat pujent "tranquilament" parlant de bicis i vicis...són "los mejores".
Arribem adalt, bé, es un dir, arribem a un punt on deixem la dura pujada per agafar un trencall i començar a baixar per un altre corriol fantàstic, clar que continuem en aquesta noria de puja-baja fins arribar a una pista que baixa fortament, remontar un dur repechon, creuar una urbanització, nou repechon dur i arribem a la baixada, per fi, arà sí, dels taulons. Baixada que ens porta fins a Dosrius on esmorzem.
Mal asunto això de no fer cas dels consells rusos en temas climàtics, ens fem els milhomes i esmorzem amb fres i humitat. Llastima d'això perquè el Salva tenia en la fulla de ruta atacar sortint del esmorzar, però ens quedem "pajaritos" i així la musculatura no funciona correctament...
Sortim de Dosrrius en busca de la Torrasa, pujarem pel costat del dragon khan, una pujada llarga que tot i la duresa et permet marcar un ritme i anar fent...fins arribar al enllaç on conectem amb el Dragon khan, i sí, es molt més divertit que la pista i més curt, pero tambè més dur. Aquí el Capita acaba de patir de valent, però per fí arribem a la Torrasa i baixem cap a Sant Carles per l'antic descens de LLinars. El Bernat protesta que li faig tap, el Pepitu disfruta de la baixada, el Salva protesta que del cansament arriba tard i va a la contra, i l'Albert...com sempre el perdo de vista al segon revolt després de contemplar quatre piruetes tècniques.
Al arribar a Sant Carles trenquem a la dreta per uns corriols/camins que van remuntant alçada gradualment amb alguna que altre baixadeta al mig per "recuperar". Anem fent amb la calma, el Pepitu s'aguanta amb aquella dignitat de patidor, però el Salva ja en té prou de bici avui, i aquí no es coneix les escapatories! Per fí acabem de pujar definitivament i começa l'ultima baixada del dia fins el Bell Raco i la riera, avui no vaig tant al limit com l'ultim dia i al Bernat li costa més seguir-me, o això sembla pels crits que sento darrera meu, ja ja ja.
Amb el cansament els reflexes funcionen a camara lenta, i els obstacles del camí s'apropen a velocitat de la llum, amb aquesta combinació la tragedia es palpable...el Salva perd la traçada en la baixada i s'en va a buscar cargols muntanya avall, a lo loco, fent-se una bonica esgarrapada de guerra a la galta, txapa i pintura, dando espectáculo!
Una vegada arribats a la riera només queda rodar tranquilament fins a casa. Al final ens han sortit uns 38 km, el desnivell no el sé, però si que és una sortida amb chicha com diu el Pepitu. Terreny nou pels companys que sempre fa que no rodis amb seguretat i tranquilitat, aixi com l'incertessa propia de una ruta nova en la que desconeixes fins a quin punt es dura la pujada o quan queda. Amb tot ha estat una bona jornada rodant darrera "los mejores".
Arriba la colla, el Salva, Pepitu i Bernat, a casa meva gairabé a les nou. Problemes amb el despertador. He quedat amb l'Albert al dara, timdrem el privilegi de tenir el guia local acompanyant-nos en la sortida, així el Bernat tindrà companyia a les pujades i jo no em sentire sol al sollado, ja ja ja.
Comencem amb la primera pujadeta del dia, curta, 1 km, pero amb els primers repechons durs que fan que el Salva es noti que avui no carbura bé.
Després enllacem amb el primer corriol del dia, un corriol a mitja ladera que marcarà el perfil del dia. Constants puja-baixa amb repechons curts però durs.
El Pepitu obre l'espectacle amb una bonica caiguda "a la zanja" amb tirabuixo i doble mortal, els jutges otorgen eigth poins.
La ladera ens deixa a la pista dels porcs, i allà agafem un corriol nou dels avis que ens baixa ziga-zaga fins la riera, tornem a remontar per pista fins el mateix punt i aquí comencem a pujar pel corriols dels porcs, pujada dura, tant per la pendent com per els passos tècnics. Aquesta pujada té chicha, els corriols de mataró són fantàstics, però també durs i fan suar la cansalada de valent. Tot és més intens, baixades i pujades, més curtes i intenses que a collserola, i per tant, no acabes de recuperar i sempre vas amb el gantxo a la boca...es lo que tiene salir con los mejores por sus tierras!!! ja ja ja.
Aixi doncs, la pujada dels porcs té troços de baixada, pero curts, i vas sobreestimulat i fatigat. En aquest estat em trobo als companys Salva i Pepitu mentres al horitzó l'Albert i el Bernat pujent "tranquilament" parlant de bicis i vicis...són "los mejores".
Arribem adalt, bé, es un dir, arribem a un punt on deixem la dura pujada per agafar un trencall i començar a baixar per un altre corriol fantàstic, clar que continuem en aquesta noria de puja-baja fins arribar a una pista que baixa fortament, remontar un dur repechon, creuar una urbanització, nou repechon dur i arribem a la baixada, per fi, arà sí, dels taulons. Baixada que ens porta fins a Dosrius on esmorzem.
Mal asunto això de no fer cas dels consells rusos en temas climàtics, ens fem els milhomes i esmorzem amb fres i humitat. Llastima d'això perquè el Salva tenia en la fulla de ruta atacar sortint del esmorzar, però ens quedem "pajaritos" i així la musculatura no funciona correctament...
Sortim de Dosrrius en busca de la Torrasa, pujarem pel costat del dragon khan, una pujada llarga que tot i la duresa et permet marcar un ritme i anar fent...fins arribar al enllaç on conectem amb el Dragon khan, i sí, es molt més divertit que la pista i més curt, pero tambè més dur. Aquí el Capita acaba de patir de valent, però per fí arribem a la Torrasa i baixem cap a Sant Carles per l'antic descens de LLinars. El Bernat protesta que li faig tap, el Pepitu disfruta de la baixada, el Salva protesta que del cansament arriba tard i va a la contra, i l'Albert...com sempre el perdo de vista al segon revolt després de contemplar quatre piruetes tècniques.
Al arribar a Sant Carles trenquem a la dreta per uns corriols/camins que van remuntant alçada gradualment amb alguna que altre baixadeta al mig per "recuperar". Anem fent amb la calma, el Pepitu s'aguanta amb aquella dignitat de patidor, però el Salva ja en té prou de bici avui, i aquí no es coneix les escapatories! Per fí acabem de pujar definitivament i começa l'ultima baixada del dia fins el Bell Raco i la riera, avui no vaig tant al limit com l'ultim dia i al Bernat li costa més seguir-me, o això sembla pels crits que sento darrera meu, ja ja ja.
Amb el cansament els reflexes funcionen a camara lenta, i els obstacles del camí s'apropen a velocitat de la llum, amb aquesta combinació la tragedia es palpable...el Salva perd la traçada en la baixada i s'en va a buscar cargols muntanya avall, a lo loco, fent-se una bonica esgarrapada de guerra a la galta, txapa i pintura, dando espectáculo!
Una vegada arribats a la riera només queda rodar tranquilament fins a casa. Al final ens han sortit uns 38 km, el desnivell no el sé, però si que és una sortida amb chicha com diu el Pepitu. Terreny nou pels companys que sempre fa que no rodis amb seguretat i tranquilitat, aixi com l'incertessa propia de una ruta nova en la que desconeixes fins a quin punt es dura la pujada o quan queda. Amb tot ha estat una bona jornada rodant darrera "los mejores".
dilluns, 11 de febrer del 2013
Diumenge 10 de Febrer.
M'aixeco sense gaire ganes de bici, deu ser que encara em dura la sobredosis del dijous, ja ja ja. Tot i això arribo a temps a la cita, aparco i començo a pujar mooolt tranquil la carretera. Fa fred, i no tinc bones sensacions. Arribo a les aigües i encara no hi es el grup, aixi que com que no hi ha sol i fa fred giro cua i baixo a buscar-los. De seguida, al mig kilòmetre, em trobo pujant tranquilament al Bernat i el Pepitu, el Albert els segueix patint uns metres enrera, el Salva ha fet servir el vell truc d'adormir-se i puja amb ferrocarils/funicular.
Ens trobem tots plegats doncs a la plaça de Vallvidrera. El Salva té una ruta, vol anar a ca la Carme i vol anar per les trialeres que hi han a la banda dreta de les planes, les que baixen de la urbanització (carrer aigües de sant cugat) fins la via dels ferrocarils i la carretera. Tota aquesta part la faig al trum trum, tapadet dins el grup, tinc els peus i les mans glaçades i no vaig comode sobre la bici. La trialera te chicha, és pot fer tota bé, però no et permet gaire marge d'error. Vaig fent darrera del Bernat que obre molt bé camí atacant els obstacles i afrontant-los amb empenta i desició. Al arribar al ultima cruïlla, el Bernat es va a investigar un camí, per un moment penso en anar amb éll però la veu de la consciencia em repeteix "tu sitio está en el sollado, mindundi, no te quedo claro el jueves?" i finalment marxo amb la resta del grup i acabem de baixar fins avall, remomtem la carretera xino xano i ens enfilem per la trialera clásica del baixador fins adalt vilajoana.
Fem un esmorzar llarg, el termometre marca 6,7 graus quan arribem, i no marxem fins que no marca 10,4 graus.
Sortim de vilajoana, trialera fins la carretera i remontada "shock" per la sagrada familia. Aquest tipus de remontada tenen tela, son dures, però com diu el Pepitu en un moment guanyes molta alçada i et plantes adalt. Tambè té el ventatge que anivella les diferències, em paraules del filòsof Salva "puestos a sufrir, nos jodemos todos...". Esmentar el gest "de los mejores", el Bernat va i en plena curva, quan s'encara el repechon més dur, va i s'enfila per la trialera enlloc de per la pista (massa fàcil i avorrida per éll).
Una vegada tots adalt, enllaçem per la pista fins can castellvi i via okupes sortim a la carretera, on els containers. Baixem per la carretera uns metres fins arribar a la trialera que baixa a la sargantana, on agafem la variant nova que ens va ensenyar el Bernat. Aquesta variant es diu "el jabali" a l'Strava. Per fi aconseguim passar l'unic punt tècnic, un arbre caigut i creuat just en plena curva. Baixem fins la cruïlla i remontem per la trialera, arà repechon dur, arà tram de baixada, fins la pista de la cova, adalt de tot. L'Albert ja ha tingut prou i s'en va per la carretera, el Salva l'acompanya fins el merendero cremat. El pepitu, bernat i jo anem per la ladera fins trobar el Salva. Ja no fa aquell fred del matí i començo a trobar-me millor, així que marco un ritme "castigador", ja ja ja, en aquest tram.
Trobem al Salva a la placeta de vallvidrera i anem a buscar el turo d'en cors. El Bernat i jo baixem encigalats, agradant-nos, i de pas, espantant als pobres caminaires que trobem. Aigües i...el Pepitu que és un provocador insinua un can semenat, així que li agafo la paraule i quan arribem a la entrada l'encaro i em llenço. No et pots despistar però es deixa fer, clar que no pots parar fins 300 metros més avall, i al girar-me veig que tots han baixat, bravo.
Sortim a la ciutat i ens despedim, vaig al cotxe i em surtem 26 km. Un agradable passeig per recuperar. La semana que ve ja pujarem la cota si el collserola team ve a rodar pel maresme.
Ens trobem tots plegats doncs a la plaça de Vallvidrera. El Salva té una ruta, vol anar a ca la Carme i vol anar per les trialeres que hi han a la banda dreta de les planes, les que baixen de la urbanització (carrer aigües de sant cugat) fins la via dels ferrocarils i la carretera. Tota aquesta part la faig al trum trum, tapadet dins el grup, tinc els peus i les mans glaçades i no vaig comode sobre la bici. La trialera te chicha, és pot fer tota bé, però no et permet gaire marge d'error. Vaig fent darrera del Bernat que obre molt bé camí atacant els obstacles i afrontant-los amb empenta i desició. Al arribar al ultima cruïlla, el Bernat es va a investigar un camí, per un moment penso en anar amb éll però la veu de la consciencia em repeteix "tu sitio está en el sollado, mindundi, no te quedo claro el jueves?" i finalment marxo amb la resta del grup i acabem de baixar fins avall, remomtem la carretera xino xano i ens enfilem per la trialera clásica del baixador fins adalt vilajoana.
Fem un esmorzar llarg, el termometre marca 6,7 graus quan arribem, i no marxem fins que no marca 10,4 graus.
Sortim de vilajoana, trialera fins la carretera i remontada "shock" per la sagrada familia. Aquest tipus de remontada tenen tela, son dures, però com diu el Pepitu en un moment guanyes molta alçada i et plantes adalt. Tambè té el ventatge que anivella les diferències, em paraules del filòsof Salva "puestos a sufrir, nos jodemos todos...". Esmentar el gest "de los mejores", el Bernat va i en plena curva, quan s'encara el repechon més dur, va i s'enfila per la trialera enlloc de per la pista (massa fàcil i avorrida per éll).
Una vegada tots adalt, enllaçem per la pista fins can castellvi i via okupes sortim a la carretera, on els containers. Baixem per la carretera uns metres fins arribar a la trialera que baixa a la sargantana, on agafem la variant nova que ens va ensenyar el Bernat. Aquesta variant es diu "el jabali" a l'Strava. Per fi aconseguim passar l'unic punt tècnic, un arbre caigut i creuat just en plena curva. Baixem fins la cruïlla i remontem per la trialera, arà repechon dur, arà tram de baixada, fins la pista de la cova, adalt de tot. L'Albert ja ha tingut prou i s'en va per la carretera, el Salva l'acompanya fins el merendero cremat. El pepitu, bernat i jo anem per la ladera fins trobar el Salva. Ja no fa aquell fred del matí i començo a trobar-me millor, així que marco un ritme "castigador", ja ja ja, en aquest tram.
Trobem al Salva a la placeta de vallvidrera i anem a buscar el turo d'en cors. El Bernat i jo baixem encigalats, agradant-nos, i de pas, espantant als pobres caminaires que trobem. Aigües i...el Pepitu que és un provocador insinua un can semenat, així que li agafo la paraule i quan arribem a la entrada l'encaro i em llenço. No et pots despistar però es deixa fer, clar que no pots parar fins 300 metros més avall, i al girar-me veig que tots han baixat, bravo.
Sortim a la ciutat i ens despedim, vaig al cotxe i em surtem 26 km. Un agradable passeig per recuperar. La semana que ve ja pujarem la cota si el collserola team ve a rodar pel maresme.
EL PROPER DIUMENGE 17: SORTIDA PEL MARESME
Hola a tots, si no hi han novetats de darrera hora confirmo la meva presència i la del Free pel proper diumenge (si no recordo malament a les 7'30h. a la benzinera). Al Free podem anar 4 persones i 4 bicis, una d'elles amb la roda desmontada ocupant l'espai del seient abatible, en aquestes sortides de dia únic i cap equipatge important... Albert, si canvies d'opinió, cap problema.
divendres, 8 de febrer del 2013
Algu té el telèfon del Eufemino?
Aquest dijous vaig sortir "con los mejores", i ho vaig pagar, a la tarda semblava un "despojo humano", em va passar com l'Albert el diumenge, ni tant sols tenia esma ni per escriure.
Vem fer 44 km, seguits, del tiron, sense esmorzar enmig, SACRILEGI!!!, i a una mitjana de 13,3. Després arriva tard a casa, dutxat-treu a foska-menga alguna cosa, tot en vint minuts perquè arribas tard a la feina...feina que realitzas de peu amunt i avall...total, dos aspirines i un ibuprofeno per poder sobreviure...
Algu té el telèfon del Eufemino? Necessito parlar amb éll o bé deixar de sortir amb "los mejores".
A banda del ritme infernal, explicar que vem estar rodant pels corriols de la Roca del Valles, molts troços de la prehistòrica (Salva, encara no tenen la teva samarreta, la estàn imprimint) que ens anava explicant l'Albert, alguna pujada cabroneta, moltes baixades al.lucinants, corriols ràpids, sense grans dificultats técniques aparents (nomes la de posicionar bé el cos i equilibrar els pesos de la bici per no frenar i girar...casi na).
En fí, una bona sessio de ciclisme, amb molta chicha que diu el Pepitu, arà bé, massa per mi si després tinc que anar a treballar. Jose, i si comprem una bici d'aquestes electriquès a mitjes? tu la fas anar el diumenge i jo entre semana amb l'Albert.
Vem fer 44 km, seguits, del tiron, sense esmorzar enmig, SACRILEGI!!!, i a una mitjana de 13,3. Després arriva tard a casa, dutxat-treu a foska-menga alguna cosa, tot en vint minuts perquè arribas tard a la feina...feina que realitzas de peu amunt i avall...total, dos aspirines i un ibuprofeno per poder sobreviure...
Algu té el telèfon del Eufemino? Necessito parlar amb éll o bé deixar de sortir amb "los mejores".
A banda del ritme infernal, explicar que vem estar rodant pels corriols de la Roca del Valles, molts troços de la prehistòrica (Salva, encara no tenen la teva samarreta, la estàn imprimint) que ens anava explicant l'Albert, alguna pujada cabroneta, moltes baixades al.lucinants, corriols ràpids, sense grans dificultats técniques aparents (nomes la de posicionar bé el cos i equilibrar els pesos de la bici per no frenar i girar...casi na).
En fí, una bona sessio de ciclisme, amb molta chicha que diu el Pepitu, arà bé, massa per mi si després tinc que anar a treballar. Jose, i si comprem una bici d'aquestes electriquès a mitjes? tu la fas anar el diumenge i jo entre semana amb l'Albert.
dimarts, 5 de febrer del 2013
diumenge, 3 de febrer del 2013
Diumenge 3 de Febrer. El Duque.
Aquesta semana em trobo amb els amics al mirador de la carretera, hi sóm quatre, el Bernat, Pepitu, l 'Albert i un servidor. Decidim d'anar fins can coll per remuntar la torre del guarda i baixar fins cerdanyola per la trialera del "bujero". Ens aproparem a can coll baixant per la trialera del Santi, remuntant les tres Maries i baixant la torrentera.
Enfilem doncs carretera amunt fins les aigües, rodem fins can Borni i comencem a pujar a bon ritme sota els crits de protesta del Albert, es coneix que la distància de castig del Jose, aquells vint metres, no li agraden gens. Ens recupera terreny en el descandillo, pero en l'ultim tram, passat la font, el Bernat acaba d'apretar un punt més i ens quedem sols fins adalt. Missatge al Salva, anem a can Olive, i continuem la marxa. Font groga i a buscar el pas de rei fins el forat del vent. Arribem a la baixada del Santi i ens trobem amb la pista, ja ens va passar l'ultima vegada i no ens hem enrecordat, ja no val la pena baixar per aquí, arà el morbo es pujar. Sort que encara queda l'ultim tram trialero per gaudir una miqueta. Baixo fort i porto el Bernat engantxat a darrera com sempre.
Penitencia! Arà a remuntar les tres maries que ens faran guanyar el pas a la torrentera. Començem a pujar i de cop el Bernat sembla que porti un motoret perquè accelera com si rés i ens deixa enrera, intento seguir-lo, pero en l'ultim tram acaba de collar-me els cargols amb una volta més i s'en va com si res amb una facilitat pasmosa...es el que tenen els King of Mountains!
Pista d'enllaç i la torrentera. Al inici calma, escolto protestas mentres bec aigüa del camelback, comença el pendent i apreto, el soroll del Bernat s'escolta aprop, la trialera està millor que les ultimes vegades que vaig passar, ja fa temps, o almenys aixi ho recordo. La traçada es clara i si pot correr molt, hi han un salts fàcils i divertits, tres. Al arribar en un dels descans que hi han al mig, abans d'encarar el tros del pas de l'arbre, sento un crit del Bernat i per fi el deixo enrera, mesos de sang i suor m'ha costat! El mountain bike hero per fi mostra una petita debilitat, és humà!!!
En l'ultim tram el que s'equivoca soc jo, em sorpren un canvi del camí sortint d'una paella on arà s'enllaça obligatoriament per el que abans era nomes una opció de tallar camí. Després un ultim salt enllaçat amb el wallride del final i la sortida, fantàstic.
A tot això s'ha fet tard, gairabé les onze, i decidim anar a esmorzar i després ja farem el "bujero". El Berni i jo fem l'enllaç fins can Olive per dins el corriolet, la resta per la carretera.
Arribem a esmorzar a can Olive i ens trovem amb la agradable i enorme sorpresa de que el Jose hi es present, amb la seva prestancia i elegancia de duque i ofereint-nos aquell encissador sonriure. Ja fa un més que va passar pel taller mecànic i fa progresos de campeon, més aviat del que pensa ens tornarà a possar aquells vint metres de castig a les pujades. Esmorzem tots plegats, els sis. Arà feià temps que no coincidiem. L'esmorzar s'allarga i al sortir l'Albert no ho veu clar, s'acull al aixopluc que li ofereix el Salva i tornarà amb el cotxe...el Pepitu amb aquell punt de dignitat diu que torna amb la bici, però per la carretera directe. Així doncs, em torno a quedar sol amb "los mejores", ja vaig patir de valent el divendres i arà sembla que tornem-hi. Apa doncs, cap adalt la torre forestal i baixada per la trialera clàssica, deixarem el "bujero" per un altre dia que no sigui tant tard. Baixem fortets la trialera, tot i que no val a badar. Sortim a la pista i al arribar al bosquet agafem el "cañon del colorado", atacant-lo, amb il.lusió, ens llancem pel rampage, salt, peralte, enllaçada de curves aperaltades i de sortida dos salts enllaçats, GUAU!
Sortim a la pista que porta a can Cata i fem la tornada clàssica, a ritmo de los mejores, fins arribar als dubies, allà pujem al Juaco per la torre de la llum, aquí no puc seguir el ritme endialblat del Berni. Tornem al pas de rei, pujadeta asquerosa enmig i pista de sempre, in crescendo, fins la font groga. Baixem can Borni i agafem la trialera de les escales per rematar la baixada a les aigües, rodem i "esses" per acabar de sortir a la ciutat. Al final ha sortit una sortida completeta i llarga, 37 km em surten a mí, a una mitjana de dotze.
Enfilem doncs carretera amunt fins les aigües, rodem fins can Borni i comencem a pujar a bon ritme sota els crits de protesta del Albert, es coneix que la distància de castig del Jose, aquells vint metres, no li agraden gens. Ens recupera terreny en el descandillo, pero en l'ultim tram, passat la font, el Bernat acaba d'apretar un punt més i ens quedem sols fins adalt. Missatge al Salva, anem a can Olive, i continuem la marxa. Font groga i a buscar el pas de rei fins el forat del vent. Arribem a la baixada del Santi i ens trobem amb la pista, ja ens va passar l'ultima vegada i no ens hem enrecordat, ja no val la pena baixar per aquí, arà el morbo es pujar. Sort que encara queda l'ultim tram trialero per gaudir una miqueta. Baixo fort i porto el Bernat engantxat a darrera com sempre.
Penitencia! Arà a remuntar les tres maries que ens faran guanyar el pas a la torrentera. Començem a pujar i de cop el Bernat sembla que porti un motoret perquè accelera com si rés i ens deixa enrera, intento seguir-lo, pero en l'ultim tram acaba de collar-me els cargols amb una volta més i s'en va com si res amb una facilitat pasmosa...es el que tenen els King of Mountains!
Pista d'enllaç i la torrentera. Al inici calma, escolto protestas mentres bec aigüa del camelback, comença el pendent i apreto, el soroll del Bernat s'escolta aprop, la trialera està millor que les ultimes vegades que vaig passar, ja fa temps, o almenys aixi ho recordo. La traçada es clara i si pot correr molt, hi han un salts fàcils i divertits, tres. Al arribar en un dels descans que hi han al mig, abans d'encarar el tros del pas de l'arbre, sento un crit del Bernat i per fi el deixo enrera, mesos de sang i suor m'ha costat! El mountain bike hero per fi mostra una petita debilitat, és humà!!!
En l'ultim tram el que s'equivoca soc jo, em sorpren un canvi del camí sortint d'una paella on arà s'enllaça obligatoriament per el que abans era nomes una opció de tallar camí. Després un ultim salt enllaçat amb el wallride del final i la sortida, fantàstic.
A tot això s'ha fet tard, gairabé les onze, i decidim anar a esmorzar i després ja farem el "bujero". El Berni i jo fem l'enllaç fins can Olive per dins el corriolet, la resta per la carretera.
Arribem a esmorzar a can Olive i ens trovem amb la agradable i enorme sorpresa de que el Jose hi es present, amb la seva prestancia i elegancia de duque i ofereint-nos aquell encissador sonriure. Ja fa un més que va passar pel taller mecànic i fa progresos de campeon, més aviat del que pensa ens tornarà a possar aquells vint metres de castig a les pujades. Esmorzem tots plegats, els sis. Arà feià temps que no coincidiem. L'esmorzar s'allarga i al sortir l'Albert no ho veu clar, s'acull al aixopluc que li ofereix el Salva i tornarà amb el cotxe...el Pepitu amb aquell punt de dignitat diu que torna amb la bici, però per la carretera directe. Així doncs, em torno a quedar sol amb "los mejores", ja vaig patir de valent el divendres i arà sembla que tornem-hi. Apa doncs, cap adalt la torre forestal i baixada per la trialera clàssica, deixarem el "bujero" per un altre dia que no sigui tant tard. Baixem fortets la trialera, tot i que no val a badar. Sortim a la pista i al arribar al bosquet agafem el "cañon del colorado", atacant-lo, amb il.lusió, ens llancem pel rampage, salt, peralte, enllaçada de curves aperaltades i de sortida dos salts enllaçats, GUAU!
Sortim a la pista que porta a can Cata i fem la tornada clàssica, a ritmo de los mejores, fins arribar als dubies, allà pujem al Juaco per la torre de la llum, aquí no puc seguir el ritme endialblat del Berni. Tornem al pas de rei, pujadeta asquerosa enmig i pista de sempre, in crescendo, fins la font groga. Baixem can Borni i agafem la trialera de les escales per rematar la baixada a les aigües, rodem i "esses" per acabar de sortir a la ciutat. Al final ha sortit una sortida completeta i llarga, 37 km em surten a mí, a una mitjana de dotze.
dissabte, 2 de febrer del 2013
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)