Diumenge 25 de Novembrre.

Arrivo a la plaça Borras a les 8:40, aparco i pujo tranquilament per la carretera fins les aigües. A les nou apareix el grup, primer el Bernat amb el Pepitu, i a deu metres (Ah! Aquells eterns deu metres...) el Salva amb l'Albert. La ruta d'avui es anar a esmorçar a can Olive i baixarem pel camí de carena. Així doncs continuem pujant per la carretera fins vallvidrera, allà agafem el tipic camí de sota l'antena que ens porta al camí del totxo. En aquest primers metres comprovem que el terreny es força humit i cal anar amb compte. Continuem pel totxo fins agafar els cochinillos, baixem bastant bé per les condicions del terreny, s'agafa més del que sembla tot i que no et pots confiar massa. Dels cochinillos a la font groga i pista avall fins buscar la pista del forat del vent on agafem el corriol dels ocellaires fins la plaça de la merda. En el corriol dels ocellaires sembla ser que el Pepitu pateix graining i s'en va al terra, en el tram de pujada, la baixada està divertida, però cada vegada la trobo més tancada, plena de branques i arbrets a les bandes que fan la funció dels resaltes a les urbanitzacions, ja que t'obligen a frenar molt i passar amb cuidado.

Comencem el camí de carena, el Bernat va davant obrint camí, el segueixo a bon ritme, deu n'hi do com baixa aquest nano amb una rígida!!! Començem el tram més tècnic seguint les instruccions de l'Albert que va passar la semana passada i coneix l'estat del camí. Tot i així m'equivoco de traçada i el Bernat amb mí, mentrestant ens passa pel lloc correcte el Salva, tornem a intentar-ho i aquesta vegada aconseguim ficar la bici pel lloc correcte. Un nou tram tècnic en ziga-zaga, seguit d'un tram més corriolero que ens condueix fins el dur repechon d'enmig. Arà fa temps que no el pujo senser i arà que surto a machacar-me amb los mejores es l'hora de treure rendiment. Cop de ronyo aquí, allà, un pel de sort al passar l'ultima arrel i consegueixo per fí pujar fins adalt. El Pepitu torna a revolcar-se per terra en aquest tram de pujada, avui l'hi ha agafat el gust a caure pujant. Continuem baixant el camí de carena, a la part final agafem la variant suau de l'esquerra (m'agradaria provar un día el camí clàssic de la dreta a veure com està, desde que no sortim amb el Santi que no el fem! ja ja ja), aquesta part final es més obaga i menys pedregosa que la primera, així que trobem més humitat i fanget i la conducció s'ha de tornar més cautelosa, just en aquest tram el Salva punxa davant. Sortim a la pista de can Borrell, arà seria maco enllaçar amb la pista dels cavalls fins la caseta i agafar els corriols fins cerdanyola, pero ja són les once i anem tard, així doncs avall per la pista fins la carretera. A la cruilla de les piscines flor de maig enfilem la pista que surt a l'esquerrra  en busca del camí/corriol que baixa a can coll, el que comença amb uns esglaons enormes de fusta. Donc m'equivoco de camí i baixem per un altre que no té sortida, mitja volta i a remontar. Arà sí que agafem el bó, escales avall saltant els esglaons, fantàstic! En l'ultim esglao, el més alt, el Salva puja a l'helicopter, pero consegueix dominar la bèstia amb maestria. Arrivem en un moment a can Coll, i agafem un petit corriol amb pas d'arbre i tot que ens deixa a l'entrada de Cerdanyola, al costat de can Olive.

El Jose ha pujat amb la moto a esmorçar, així doncs aprofitem per concretar temes: confirmada la sortida al Cabreres el día 16, volem veure la "pink love edition" en acciò, i es concreta el dissabte 29 de desembre pel sopar de nadal a ca la Carme. Després d'esmorçar marxem en dos grups, l'Albert i el Pepitu s'en van per la via ràpida: can Borrell-sant Medir. El Salva. Bernat i un servidor pujarem per la viga torta. Així que baixem fins la riera de Cerdanyola i rodem per ella fins arrivar a la pista que remonta fins can Cata. Continuem fins la cruilla i agafem la pista de la viga torta...comencem recordan quan aquest camí era un corriol, ultimament havien enxamplat l'ultim tros per fer-lo pista...encara no sabiem la magnitut de la tragedia...al remomtar fins la primera cruilla veiem que han enxamplat tot el camí, sí, TOT, i arà és una pista fins adalt el bar Juaco. En fí, ja sabem amb els anys que portem pedalan per collserola que desde els estaments oficials foten el que els rota, i que no hi ha cap politica forestal ni cap logica ni sentit comu alhora de cuidar el bosc. Així, entre la fustració i la rabia, anem pujant per la pista fins adalt. Al arribar al punt on sortia el corriol que primer baixava i després pujava fins guanyar el Juaco per la part de darrera provem de fer-lo. Al inici, la baixada, és força tapat, pero al arrivar a la pujada comencem a trobar-nos troncs i més troncs que barren el pas. Encara són de la famosa nevada de fa quatre o cinc anys, però aquest tipus de corriol entre bosc no interessa netegar i mantenir, millor dedicar el temps a convertir corriols amb pistes.
Bé, aixi que arrivem adalt, per cert que el Salva i jo descobrim l'ampliació de l'anella verda, arà hi ha una pista que puja fins el juaco i fins adalt de la trialera dels pneumatics, per cert, carregant-se de nou un tros de bosc i un tros de trialera que baixava en paral.lel al mamut...
Forat del vent, repechon amunt i al arrivar al final de la pista i passar la cadena el Bernat s'atura. S'engantxa la cadena i fa un soroll extrany, examina la roda i veu que ha trencat l'eix de la roda i que no pot pedalar així i a més la roda li toca la vaina. Operació rescate en marxa. El Salva acompanya per la pista de la gosera al Bernat caminat fins l'Arrabasada, jo vaig pedalant a buscar la carretera i baixar directe a la ciutat per anar a la plaça Borras a buscar el cotxe per poder anar a recollir a la Arrabasada al Bernat. Arrivo al cotxe, recullo al Bernat i el baixo fins a casa...es que portem la bici descuidadeta!!! ja ja ja ja.