El Pedraforca

Diumenge 27 de maig del 2012.
Bikers: Bernat, Pepitu, Jose, Salva i Eduard.
Ruta: la volta al Pedraforca amb tres ports; grassolet-bauma-collell, josa, la mola.

Arrivem a Gósol el dissabte a la tarda, contents i amb aquelles ganes e il.lusió de les grans ocasións, de les grans rutes. Ens instal.lem a la casa i després de fer un passeig pel poble preparem el sopar, el Bernat un delicios plat de pasta a la carbonara autèntica, rés de crema de llet, el Pepitu una
magnífica parrilada de peix, de la peixeteria de confiança, ja ja ja, i jo un pastís de formatge amb "coulise" de fruits vermells. Tot això regat considerablement amb tres, TRES!!! ampolles de sidra i cervesses. S'ha de preparar bé el cos per patir!
Diumenge, les 7 del matí, comença a moure's el personal. Sembla que tindrem bon temps, baixem al cal Peraire a pendre el café i recollir els entrepans. Les nou, comença el espectacle...primeres pedalades plàcides per la carretera per guanyar el coll de la trapa i després deixar caure la bici fins Saldes, i el riu, aquí s'acaba la comedia i comença la primera gran pujada del día, el gressolet, que continua amb la bauma i continua amb el collell, casi na! Tenia sensacions extranyes al començar a pujar, sabia que el día es faria molt llarg i calia reservar, no havia esmorçat gaire i tenia gana. Arrivem al àrea del Gressolet i parem, menjo una barreta i continuem pujant la Bauma, continuo amb ganota, arrivem adalt i menjo un altre, l'última, que va funcionar molt bé i amb permís del Bernat que estaba sobrat, vaig poder coronar el collell jugant a mantenir distàncies amb el Pepitu mentres el Jose cuidava del Salva que se li acumulava la feina al sollado. Com canviaríen les coses al llarg de la jornada i com trobaria a faltar aquella barreta!
El temps adalt del collell s'estava posant ruful, nuvols baixos i una mica de boira envolicavant l'enforcadura del pedraforca, bufava vent i la parada per menjar l'entrepa va tenir que ser rapideta. Aquell entrepanet va quedar curt.

Baixada d'aquelles tensas cap a la carretera de Josa, no per la complicació tècnica sino per el tipus de terreny, pedregos i suelto que et manté en tensió per tal de mantenir l'equilibri. Arrivem a la carretera i deixem el paradis a l'esquerra, una plàcida pujada per carretera fins gòsol, per agafar l'infern d'un nou port, el coll de Josa. Aquesta pujada es deixa fer bé, si la prens amb calma, te una primera part més fàcil Jose amb una gran facilitat en fa un interior de llibre en plena pujada. La cosa es posava magra quan el Salva va explotar i va dir prou, "m'en torno abaix i us espero a Tuixen", jo pensava que si habiem de continuar pujant a aquell ritme tambè en tornava, peró vem fer veure que s'habia de continuar, no ens podiem rendir al segon port, no, com a mínim haviem d'arrivar al tercer. En aquestes converses estavem, que si que no, quan arriva el Pepitu i diu: Salva, treute els manguitos que canvia el mon. Que collons de manguitos si es una samarreta, li espeta el Salva. Vist el panorama el Pepitu continua amunt amb aquella gran mentida ciclista: ja m'agafareu. A tot aixó el Bernat no s'havia adonat de rés degut a la distància que portava, amb aquella facilitat del mountain bikes hero. Continuem la marxa cap adalt amb un ritme mol més tranquil, del ordre de dos pinyons, i mimant la distància amb el Salva, deixant-lo al seu aire però que ens veies com a referencia. Arrivem adalt del coll i trobem estirats al solets com dos reiets el Pepitu i el Bernat, en la tónica del día es arribar tots adalt i espatllar-se el sol, amb el que poc descans i cap avall. Baixada bruta, d'aquestes que no et deixan recuperar gaire perquè has de mantenir un punt de tensió degut al terreny, pedregos i amb trampes. Em trobo comode i baixo amb un punt de velocitat alegre que em permet passar per sobre las pedres amb comoditat, el Pepitu baixa engantxat darrera meu, molt bé, però s'emociona massa i en una paella prova de fer-me un interior, la traçada neta era per fora, per dins les pedres no es porten gaire bé amb els pneumàtics i l'escup, perdent l'equilibri i aterritzant al terra amb el genoll. No hi han danys greus però sí una bona rascada de xapa i pintura. L'escola interiorista del Jose tenia millor pla d'estudis que la del Pepitu. Continuen avall, arribem a un rierol on el Pepitu neteja la ferida i repechon, més llarg que curt, fins adalt per arribar a Cornellana. Parada a la font per refrescar-nos i recaregar aigua i baixar a Fonolls. Agafem una pista empaellada i plena de pedretas sueltas que ens condueix fins el molí de Fonolls. El Pepitu ja ha quedat servit de paellas i es pren la baixada amb calma, només patim un incident en forma de llantada per part del Jose que s'estava animant i agradant-se saltant pedres.

Molí de fonolls, parada tècnica per dinar. La resta d'entrepa i un pica pica d'embutits del país. Són les quatre i ja portem al voltant dels 60km, amb dos ports ven macos a les cames. Ara mateix ja hem fet la rutina habitual dels diumenges, de fet més dura i tot, i el cos interpreta aquesta parada com el final del esforç. Error, gran error, sortim del molí en direcció de Tuixent per una agradable pista que transcorre paral.lela a la carretera i puja suaument fins Tuixent, però les cames que es pensavem que ja haviem acavat estàn fredes i "tiesas", els petits i suaus repechons es converteixen en puertacos, i cal possar el platillo. El Bernat, Jose i Pepitu ens han deixat enrera, van bé, però al Salva i a mí s'ens està atravessant aquesta aproximació al port, i nomes es aixó, l'aproximació! Que encara queda el més dur, el coll de la Mola, se masca la tragedia.
Tuixent, ja el tenim aquí, carretera direcció Sant Llorenç de Morunys, una lleugera baixada i apareix la paella on surt la pista del infern, vull dir el coll de la mola. En aquest tros carretera pasen coses, el Jose roda darrera meu, deixem caure la bici sense pedalar, esperem al Salva i de cop i volta en giro i el Jose ja no hi es...misteri per resoldre. Arrivo a la cruilla on esperen el Bernat i el Pepitu, el Jose no apareix i el Salva tampoc...misteri, al cap d'una estona apareix el Salva amb un pot de loctite sortint d'una butxaca del camelbag, sí, ens vem adonar, i resolt el misteri, el Jose ha bloquejat el buje de la roda i no pot continuar, la té clavada i no gira. El Salva que és molt generos s'ofereix solidariament a fer companyia al Jose mentres la resta del grup continuem "gaudint" de la bici port amunt per anar a buscar el cotxe i rescatar els companys caiguts. No ens podem fer carrec del greu que els sap no poder continuar i tenir que esperar el cotxe estirats al solet. El Bernat que juga en un altre lliga agafa les claus de la casa i ens deixa enrera a la segona curva de pujada amb una facilitat pasmosa mentre el Pepitu i jo comencem amb calma la llarga pujada de 10 km. Els primers tres kilòmetres són de pista bona, es deixan fer molt bé i els fem conservant, em noto buit d'energia, patirem. Despres una petita baixada de 200 metres fins una àrea de lleure i comença un altre história, la pista es torna més farragosa, més pedres i mes repechonets cabrons, sense trampes ni muros infernals, però la mola et matxaca amb la paciència del martillo pilon, et va picant a les cames corva darrera corva, metre darrera metre, fins que t'esgota i et deixa buit. A meitat de la pujada, als 5km, trobem el trencall del coll de Port, aquí m'agafa el Pepitu amb aquell esperit lluitador de no rendir-se mai, pedalem junts uns metres i ja no puc més, he de parar i posar peu a terra. Per segona vegada el coll de la mola m'ha vencut, els humans no guanyem mai a la montanya, èlla és deixa guanyar a vegades. A partir d'aquest punt comença el típic calvari ciclista de quan estat totalment fos, un tros caminant i un tros en bici, tot a 3km/hora. Arriva un punt que m'agafen rampes caminat i tot, haig de parar i descansar una estona, com trobo a faltar aquella barreta de la Bauma! A partir d'aquí un tros en bici i dos troços caminant. Tot i el patiment, la sensació és màgnifica, no es sent rés, la sensació es de soletat davant la natura, nomes s'escolten els ocells als arbres (menys mal, s'arriva a escoltar un porc senglar o un ós i no podria escriure aquesta cronica, al seu estomac no hi ha cobertura). Després de dos hores per fí veig la figura del Pepitu, alegre i feliç adalt del coll, al costat de la torre elèctrica que feia un hora es veia petiiiiita al horitzó. S'ha acabat el patiment, una mica de llimonada que generosament m'ha guardat el Pepitu per recuperar i pista avall cap al camping de Gòsol. La baixada no te gran cosa, deixar caure la bici perqué no hi forces per rés més. Hi ha un GR que talla la pista que fa ziga-zaga, però cap dels tres, Bernat (una hora i pico abans!!!) Pepitu o jo tenim esma per provar el corriol, prou feina tenim per aguantar la bici a la pista pedregosa.

No ho sembla, però cal avisar als organitzadors de la Volta a Catalunya o la Vuelta o el Tour, que del camping de Gòsol a cal Tinent, ja un superpuertacodelahostia on poder fer un final d'etapa d'aquest ratoners que ni el purito te collons a pujar amb dignitat.

Les 8 del vespre quan arrivem a cal Tinent amb vuitanta i pico kilòmetres a les cames i tres senyor ports, deu n'hi do, no està gens malament...el cronista es veu obligat a censurar aquesta part per tal de no deixar "mal sabor de boca" als lectors...quan arriven el Bernat amb el Jose i el Salva, que es mostran super tristos de no haber pogut fer l'últim port del día. Dutxes i a sopar que es tard.

No deixin de tastar les "olles podrides" de cal Paraire.
Quan tornem a rematar el coll de la mola? El Jose i el Salva el tenen pendent, i jo vull tornar a provar de pujar-lo sense caminar.