Diumenge 9 d'octubre

Sortida entretinguda, de retrobada despres del periode vacacional.

M'he llevat a les 7:30 i he sortit de mataro a les 8:10, a les 8:45 arribava al parking de les aaigues. a les 9 he contactat amb el grup, amb moltes ganes de estar amb la meva gent i moltes ganes de bici.

Hem rodat aigues fins espluges, i allà hem fet tota la ladera sencera, desde espluges fins a la carretera de molins. En trobava be despres de tres semanas sense rodar, de fet estaba sorpres de poder seguir el ritme endiablat que marcavem davant el Jose i el Berni.

Al final de la ladera, al costat de la carretera, hem anat a buscar (amb algun repechon trampa inclòs) la serrie de corriols/trialeras que ens portan fins a la penya del moro, si aquestes línies les fes el Pepitu es sabria els noms correctes, si les fes el Jose o Salva se les inventariem. A la penya del moro baixem per la pista en direcció al bosquet de la salut. Allà fem una nova trialera on el Salva es llença com un posseso i te algun ensurt amb el terreny força descompossat, tot plegat molt divertit. Bosquet i llavors novetat, esmorçem a la masia de la Salut, situada just després del bosquet. Esmorçar correcte, tot i que el cambrer s'oblida de la nota i això li resta punts en l'exigent escala peixetera.

De tornada decidim anar a buscar l'autentica sarganta, desde abaix, que hi ha gent profesional apuntada a curses de debò i s'ha d'estar a l'altura. Aixi que agafem pista cap avall i als 5 metres la sempre ràpida i àgil ment del Salva troba una escapatoria a la temible pujada al grito de "per l'altra banda el camí es més maco". Amb la seva rica oratoria en 30 segons a convencut al grup de torna enrere per le bosquet i tornar a pujar la pista fins a la penya del moro, fer el corriol del Fede que surt en mig del rampot i en porta a la pujada de la cova, a mitja pujada.

Enfilem el tros del bosquet i jo encara estic fent la digestió, ja que en trobo pesat i sense energia, uf que patirem arà que l'efecte novetat de la sortida ja s'ha esbait. Despres del bosquet la pista amunt, deu n'hi do, no es la sarganta ni de lluny però té dos repechons respectables que ens fan treure els colors al Salva i a mi per el sollado, en l'horitzó es pot veure al Jose obrin camí i marcan el seu habitual ritme castigador.

Trialera/corriol del Fede. Un moment, puntualitzem, com molt be observa el Bernat, en el llenguatje de la colla comença a guanyar força la paraula corriol i perd força el mot trialera. Sembla ser que definim trialera com el camí estret i difícil, ple d'arrels, pedres i tallats. Corriol es el camí estret però fàcil, sense grans irregularitats. Áquesta tendencia en el llenguatje indica tambè una tendencia en la manera de fer, amb els anys hem anat substituin les trialeres per variants més fàcils, es més divertit però també limita els nostres recursos al perdre tècnica.

Trialera/corriol del Fede. Arribo totalment buit al inici i abans de fer-ho tinc que aturar-me i oxigenar-me, així com menjar una barreta. Disfruto enormement a la trialera, baixo al màxim de les meves actuals possibilitats (que no es molt) amb l'objectiu de deixar enrere el Pepitu que en pissa els talons. S'acaba la trialera i arriba la curva amb el repechon, uff!!! quasi ho aconsegueixo, en falten 5 metres, la barreta s'ha quedat curta...

Pista de la font de la cova; extraordinaria lluita al sollado amb l'àmic Salva, realitzant dos dels avançaments més llargs de l'historia del mountain bike, de fet la nostra pujada es redueix a aquests dos avançaments. Sòn com quan et trobas un camió avançant un altre en una autovia de dos carrils, comença a Lleida i acaba a Cervera. Quatre corves vaig necessitar per fer-li un "interior" al Salva, i ell va necessitar dos corves i la recta llarga per tornar a passar-me, llastima que al final de la recta se li va gripar el motor i va acabar a la cuneta.

Carretera de molins, al final de la pujada de la cova. El Salva i jo habiem deixat els restos i estabem tant esgotats que diem de anar per la carretera fins el merendero cremat, la resta voliem ladera però es solidaritzen i al final anem junts per carretera. El salva es recupera i vol vendetta a la pista que porta a vallvidrera, empata el partit. A vallvidrera baixem per carretera ja que no tenim reflexes per el turo d'en cors, el Jose i el Pepitu si. Acabem la jornada rodan els kilometres de la brossa per les aigües fins el tieso la colla, fins el parking un servidor.

No se quina distancia hem fet, pero per portar tres semanas sensè sortir i amb una mudança de per mig, estic content i baldat!!!