Diumenge 23 d'octubre

Comença bé el día, en llevo puntual a les 7, puc esmorçar i sortir al hora. Arribo al pont de la carretera de les aigües a les 8:50. El grup encara no a arribat, fa fred i estic mig adormit, però tinc moltes ganes de bicicleta.
Al cap d'un moment de començar a rodar apareix per la carretera l'heroi 3349 al capdevant del grup per no perdre la costum, en sorprem veure'l perque a les 7:30 havia rebut un sms seu explicant: "he tenido una noche difícil, no saldre en bici", penso que es la recurrent estrategia del duke, que malito estoy, pero quan arriba al pont veig que enlloc del seu picaro sonriure canalla de "jo estic fotut, però tú estaràs pitjor quan et pegui una repassada, je je je" la seva cara reflexaba sofriment i dolor, de veritat estaba fotut fins al punt de no poder acompanyar-no, ni tant sols a esmorçar, ni tants sols en cotxe! Desde aquí desitjar una ràpida recuperació, es troba a faltar la teva companyia...millor la teva silueta a l'horitzo, que es el que es veu desde el sollado.
La resta de la colla també arriba al pont, el Pepitu, el Bernat i el Salva, es baixa l'Albert que té compromisos i no pot venir (vigila la forma que nomes queden dos semanas per els ports!!).
La ruta de salo consistia en rodar fins sant pere martir, baixar a la ladera, merendero cremat, baixar a buscar la penya del moro, trialera i pista fins a la cova, pujar la cova i adalt trialera que pasa per les torres de la llum i acaba abaix a la sargantana, sargantana amunt fins a la cruïlla, trialera fins al muro, muro i esmorçar a can tintorer, després fer el corriol de la fosca i la pista molins está ahí abajo.
La ruta feta a patit l'estissorada (es temps de retallades, je je je) del seny català. començem pues pujant per la carretera fins a vallvidrera, vaig fred encara, com que no pujo desde abaix...., darrera vallvidrera el pixarreta fa honor al seu nom i continuem pista fins merendero cremat, allà ens trobem amb una pedalada que sense saber-ho encara tindria repercusions en la ruta. Agafem el la ladera d'adalt i remomtem fins la pista de la cova, allà agafem la trialera que ens portarà a la sargantana. Fa molt temps que no rodo per aquest indrets i estic emocionat, la primera part de la trialera es molt "pa de nuvòl" flow i encara que el terreny (com l'ambient tot el día que no acaba d'aixecar) es molt humit i rellisca un pel faig el tram força ràpid, divertint-me. La segona part comença amb algún reguerot que m'espanta i faig renuncio, llavors apareix el Pepitu, s'ho fa amb aquella prestancia i m'inspira amb les paraules: vaig agafant confiança, me n'adono que es bloqueig mental, no rellisca tant com sembla i realment la bici no m'ha donat cap avis important de veritat en les pedres, començo agafar confiança en els fets i no en les pors i acabo fent tota la part d'abaix, estic content.
Arribem a la sargantana i remomtem fins a la cruïlla, allà veiem que la trialera d'enllaç fins el muro està molt perdura (arbres caiguts) i decidim baixar per la pista fins el muro, hi ha una mica de boira degut al fred i humitat, el paratge es misterios i ençissador. Arriba el temut muro, fa anys que no el pujo i tinc ganes, com sempre l'aproximació ja et possa a puesto i arribas al pont amb la llengua penjant dos o tres pams, creuas el pont i al aixecar el cap no veus res més que una pared de terra interminable davant teu, uf! el Bernat obre la marxa a bon ritme, l'intento seguir i als deu metres veig que es un suicidi, per el que baixo el ritme i passo a modus supervivència, però aquests deu metres son suficients per marcar una distància amb el Pepitu que en trepitxa els talons, sort que per culpa d'una dubtossa traçada deixar anar un peu a la sorra i no m'agafa. El Salva es recorda de tota la meva familia, pateix com un jabato en el sollado, però finalment sobreviu amb aquell saber fer tant seu.
Esmorçem a can tintorer, al menjador de dins al costat de la finestra contemplant tota la vall emboirada, fantàstic. Veig que les dificultats del Salva no s'acabem amb l'esmorçar, la butifarra negre que li han possat es de la mida del muro, i tambè se li fa llaaarga, je je je.
Sortim d'esmorçar i amen a buscar la trialera de la fosca, amb agradables troballes, fem el corriol gaudint i al final retornem en busca de la pista "molins está ahí abajo", al arribar a la pista veiem les marques al terra de la pedalada que habiem trovat al merendero cremat, pensem "si seguim les marques arribem al merendero cremat" i com a rucs començen a seguir les marques. Per començar baixem enlloc de pujar, arriben al castell de noseque i agafem una pista que va per camps i horts i ens porta a una cruïlla coneguda, on surt una trialera que pujaba i baixaba un turo i acavaba en una hermita, continuem les fletxes i sortim als camins polsuts de la hipica i finalment a la cimentera, la creuem i, sorpresa, els de la pedalada són uns catxondos, els fan pujar la pista de la cova per tornar-los a baixar per la casa abandonada i tornar-los a pujar per la hipica fins al merendero cremat, amunt-avall-amunt, uns catxondos. Una vegada més, el seny català ens porta a fer només una pujada, i el Salva es treu de la chistera una variant interessant: bosquet, pista fins sant just (que esta molt divertida), remontada per la pista fins l'esplanada nova que han arreglat com a merendero, just passant la masia d'on surt la temible pista de la casa abandonada. Al merenderu agafem una pista que surt a la dreta i que ens porta al tunel nou d'aigües del bessos-llobregat, allà enfilemt una pista (que abans erà corriol) i poc després agafem un corriol (que habitualment fem de baixada desde adalt la hipica), una variant i acabem morint a la ladera d'abaix. Arribem fins al tenis i agafem la carretera de les aigües fins al cotxe, on en despedeixo dels amics. Al poc de rodar amb el cotxe cuatre gotes repiquen al vidre, haura anat justet si no els ha agafat la pluja als companys.

Un altre ruta diferent que continua una linea innovadora de redescobrir camins oblidats en les profunditats de la memoria. Estic tornant a disfrutar com fa molt temps amb aquesta tendencia d'obrir noves rutes i nous indrets, amb tirades més llarges i sortint de la rutina de Ca la Carme i Can Jane. Amb tot el carinyo del mon per la carme, el julian i l'isidre&company.