12 De Juny: I R A T I

Diumenge 12 de Juny del 2011, per fí a arribat la jormada en que rodarem per les boniques i encisadores terres de la selva d'Irati.

Vem arribar en diferents tongades, fins a un total de tres, a Orbaitzeta, base d'operacions del collserola team per aquelles contrades. Després d'instal.lar-nos l'amic Bernat elabora un fantàstic arroç negre, que acompanyat de unes kokotxes amb gules i tres ampolles de vi, ens fa la funció de sopar d'una manera més que acceptable.
Ens aixequem el diumenge amb ganes de rodar i després de cuinar el dinar, uns entrepans de xistorreta amb formatge, i pendre el café amb llet i cereals sortim a buscar el nostre anyorat i entranyable canal del Betolegui. El capità, oh mi capitan, comença bé el día, nomes sortir de la casa punxa, arriba a la carretera a peu i a tot aixó el cap de la cursa ja estaba arrivant al horma (muro) del pantà. Irati és Irati i no s'hi val a badar que la gent anem amb el ganivet apunt.
Canviem la roda i, ara sí, comença la sortida. Fantastic corriol del canal del Betolegui, aquest any estaba força lliscant, amb fanguet i molt humit, s'ha d'afinar la punteria i molt trossos "facils" els acabem fent a peu. En aquest tram comandaben l'expedició el Jose, el Pepitu i el Berni. Arribada al pantà i continuem amb el fantástic corriol que l'envolta, cal destacar els 4 !!! intents del Bernat per fer la curva del corriol, just a l'inici, pero malgrat la seva bona forma el estat llefiscos del terreny no li permet fer la gesta.
Ah! Oh! MMMM! anem exclamant a mida que fem el corriol, fins les cases d'Irati. Aquí introduint la novetat del any, enllóc d'anar a buscar la virgen de las nieves (per aquella pista de metavolanteaplatograndemariquitaelúltimo), anem a buscar la cua del pantà i el canvi de pais. Ens endinsem per una pista magnifica,que s'acaba asfaltant, a França. La pista ens porta per una magnifica vall oberta que ens ensenya un paistge totalment diferent al que estem acostumats per l'altre vessant, aquí la vall té una tonalitat de verd diferent, més clar, i la seva silueta es molt més oberta i perfilada, no es tant agresta. La pista puja suaument i de manera molt agradable durant força estona fins a un camping a Sant jean de Pieu de Port.
Perdo, perdo, en deixaba algo no?, que cabrón soc, je je je. No hi ha Irati sense trifulca i emprenyamenta, és ja un clàssic de la colla. Aquet any els protagonistes van ser l'Albert i el Bernat, discrepancies en la ruta alhora d'entrar a França i falta de confiança amb el GPS. Després de la INDIGNACIÓ del día tot va tornar a la normalitat i tant amics, una mala tarde la tiene qualquiera. Per cert, jo no se si degut al malentés o que però en el tot el tram de pujada l'Albert es va mostrar intractable, el rei de tapla feia presencia seguit del seu escuder Pepitu i el cap de pujades de la colla, el Jose. El Salva i un servidor feiam guardiola (Orion) per la resta del día al sollado, i el Bernat anaba i venia amb les seves fotos.
Esmorçem al xalet d'en Pedro, un xiringuito, com uns senyors, amb cervessa i tot. El temps, que fins ara s'había comportat, amenaça pluja, així que no ens encantem gaire i marxem. La realitat es que la cervessa francesa no es gaire bona, sino encara estem allà. Baixem per la carretera/pista que torna fins a Irati. En una cruilla deixem la carretera i agafem un camí, error, no es el bó, enrera i ara sí agafem una pista que baixa i pam, trampa, pujadeta sobtada, sort que després vem fer un bonic corriol de baixada al riu i... coño cuanta agua que baja!
Un altre clàssic d'Irati són els raiers, es una zona molt fluvial i plena de rierols, gairebé sempre acabem creuant algún. Aquet any, però, el nivell ha estat alt, l'aigua cobria totalment el neumàtic i la llanta, per tant, tambè el peu senser, i a mig riu l'aigua baixaba amb força, es notaba com arrosegaba la bici. Evidenment tots vem creuar a peu, era totalment inciclable.
Una vegada creuat el riu, pista fins a la virgen de las nieves, punt clàssic de la ruta, i com que anabem sobrats, bucle: pujar un tros de tapla i corriol fins el pantà. A tapla no tenia esma, m'arrosegaba en el sollado de la sempre estimable companyia del capita, oh mi capitán, cada revolt semblava l'ultim, i com sempre, a cada revolt li seguia un altre...uf que llarg s'en va fer. Per contra, al Pepitu se li va fer curt, va agafar la directa i cap amunt. El duke se lo tomo de relax, es recuperaba del cop al genoll de la caiguda abans dels raiers, terreny traidor. L'heroi de tapla va defensar el seu titol amb honor. Bernat anaba tantejant el personal, tenia un as sota la maniga. Per fi el trencall de la pista, avall fins al corriol, pasant per unes cuantes ortiges per allò de la depilació integral.
Tornada al pantà i fi de festa...Orion, pujada final asfaltada que condueix desde el parking del pantà a la carretera i a Orbaitzeta. Hora de cancelar la llibreta d'estalvi i retirar el fons d'energia estalviat durant la sortida: primer calma i relax al sollado, el Pepitu comença a fer tombs, sembla que Orion li pasarà la factura de la sortida tan bona que ha fet fins el moment, a por él, una vegada paso al Pepitu, el següent en el horitzó, el Jose, continua en la linea de tranquilitat i no força el genoll després del cop, just pasar al Jose, l' Albert, amb bon ritme puja i en costa deu i ajut passar-lo, i sobretot, mantindre el ritme sense mostrar el meu abatiment. Albert, si m'aguantes 10 metros en aquell moment hagues petat. Despres de l'Albert, ¿? Bernat? On es?, sembla ser que l'exploració del dissabte a la tarda va anar bé, les anotacions al marge del full de ruta del cap de taller marcaben un atac fertge el els primers repechons de la pujada, ja que van seguits de dos petits descansos, va fotre el pal i com es costum, va arribar el primer a Orion, i sobrao.
Bajada embogida per la carretera fins a Orbaitzeta i a la casa, anyorant ja la sortida i pensant en les possibles variants i enllaços per l'any vinent.
Sopar mooolt generos al Betolegui: alubies negres, sopa de ceba, croquetes, pate, esparrecs, truites de riu, estofat de vedella, guisat de pollastre, cuallades, flan, gelat,cafes, infusions, pacaharan...Ah! cal relatar la derrota soferta a mans del Bernat en el fronton, 11 a 6 ó 7, ja no recordo, el cas es que no vem poder ni fer un partit sencer, que es a 21 punts, ja que el dolor a la ma era considerable. Encara s'esta descollonant el sogre de riure...
Dilluns, cares llarges al matí, s'acabat Irati 2011. Tot un any somiant, enyorats, recordant i després tot passa taaaaant ràpid. En fí, com algú va dir a la casa (Jose? Albert?) els bon viatges es viuen tres vegades: la preparació (quines rutes hen retomat a collserola per preparar-nos, escletxes i tot!), la realització (magnifica com sempre), i el record, reviure els moments felicos.

Ha començar a pensar en el següent, Irati 2012.