Darrerament, estic vivín una seria d'aconteixements molt tristos en el meu entorn familiar i laboral, situacions que com están properas a la edat que jo ting et fan reflexionar força, i sobre tot, tocar de peus a terra, i utilitzan una frase del meu cunyat (Al que estimo com si fos un dels meus germans) que está patín especialment, la runa que aixecan las bombas que cauan al meu costat ja m'están tocán...., i aixó em fa reflexionar força, i utilitzan un altre frase, a la meva edat ja se el que no seré, i no puc evitar pensar aquellas coses que ja se que no faré, aquells riscos que ja se que no correré, aquellas aventuras que només somniaré, i en aquest entorn, qualsevol atac proper i concretament a la meva salut, es una amenaça de quelcom que se que m'acabará pasan, que se que tart o dora m'acabará afectan, las malaltías están ara, més a la vora que mai, jo que trevallo amb estadísticas de vida, ho se, i així ho diuen, he traspasat la barrera dels 50 i una pólissa de vida val un colló, tots sabem per que, i de vegadas sembla com si estés esperán l'embat decisiu.
Així, que cada sortida en bici que no faig, es una sortida que ja no faré, cada aventura que no porti endavant, la perdré, els velers que ara em miro de lluny cada vegada s'allunyan més, totas las conversas que no he tingut amb el meu fill, ja no las tindré, tots els moments que m'he perdut amb els meus amics, no els recuperaré, i veig com es deterioran molts somnis (Alguns d'ells estupids, pero somnis meus) fins que s'esbaeixin en el aire.
"Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts.... "aixó es del Lluis Llach, a mi m'agradaría ser com a minim el de la foto, peró no tan sol, mai tan sol,
8 comentaris:
Jose, carinyo, que estem en la crisis dels 50????
Llegint-te es possen els pels de punta perque sembla que t´hagi d´agafar algo aquesta mateixa nit i estiguis trist per el que hauria pogut ser i no es.
La vida no ve amb manual d´instruccions, i no sabrem mai que pasara i sobre tot que hagues passat si hagues pres aquella decisio enlloc de l´altre en aquell momoent. Nomes tenin idealitzada la decisio que no vem agafar.
Crec que si ets concient del que has escrit encara ets a temps de replantejar-te les coses, aixo si, no et sera facil i comportaria renuncies. No et quedis lamentant-te del que no tens i valora com cal el que tens, ets un gran tio i vals molt la pena (a mes estas per ferte un favor encara). La situacio familiar del teu cunyat lamentablement es la que es i no pots fer-hi molta cosa, nomes "estar ahí" que ja es molt, t´ho dic per experiencia. Amb el teu fill has perdut moltes converses, pero si et lamentes continuaras perdent mes, i encara us queden molts anys de converses.
Una forta abraçada company.
P.D: Concertirem el vell dolor en amor i el llegarem solemnes a la historia....Lluis LLach
Grácies Edu.
Estic completament d'acord amb l'Eduard Jose.
No és l'edat lo important, són les ganes de fer el que sigui el que compten.
Una abraçada!
Lo importante no es el el tiempo en el que vives, sino como vives el tiempo que te toca.
Entraré a "saco".
Tots sabeu que la meva vida, els darrers temps, no es precisament allò que en podríem dir feliç. Malalties, la feina, la mort de persones estimades, i mes coses que sempre hi ha, i la edat, es cert, cada dia es un dia menys que ens queda cada dia es un somni menys, però a la vegada... a la vegada es un dia que hem viscut, i aquest es el quit de la qüestió. Saber que cada dia que vivim, podem aprofitar-lo, o deixar-lo escapar (em sona a cançó den Serrat també).
Avui no tenia putes ganes de sortir, però, podia deixar escapar el dia, o viure'l amb els companys.
Somnis perduts? somnis que mai realitzaré? moltissims, però he viscut,i encara viuré, i el que mai sabré, es si els somnis no realitzats haurien esta millors que el dia a dia que he viscut.
Jose, no se si mai farem el viatge amb veler per la costa del mediterrani, però si se que si miro enrere, des de fa 15 anys surto els diumenges amb una gent, que val mes que tots els somnis que he tingut mai (excepte una nit amb la Angelina...)
Aprofita cada dia com si fos l'ultim, i no et preocupis de somnis, perquè a vegades els somnis es fan realitat, i quan els tens, corres el risc de que no siguin tan meravellosos com mentre els somiaves.
A tu, i a tots, gràcies per existir
Amic meu, tens por? Por de la mort? Por de perdre els teus grans amics, familiars, etc.? Estàs en el millor moment de la teva vida. Tens una familia collonuda. Els amics t'estimen molt. Però no pots lluitar contra aquesta por. La tens que aceptar i viure amb ella.
L'altre día vas anar a dinar a un xinés, ens vam saludar amb el cap i vas desapareixer. Jo ja vaig tindre prou, veient al gran Duque, passant per davant del bar. I la guinda del pastís va ser que vas poder fer una mica mes de temps, amb la agenda tan apretada que tens, i vas entrar per fer un últim cafe amb mi. Amic meu per un moment em vaig sentir el tio mes feliç del món, el Duque està amb mi..
Dintre de cop rebràs un cop molt fort, per molt que ho estiguis esperant, sempre serà dur. No tinguis por, parlar va be. Surt ja sigui en bici, caminant o en vaixell. Allà on siguis em trobaràs. Tu ho saps canalla.
La propera setmana, el dimecres, podré sortir a caminar, em farà falta un guia. Qué t'apuntes? Digues a la feina que tens diarreas o la grip A i que els donguin pel cul. T'ho deixaràs perdra amic meu? Només seràn tres hores caminant, xerrant de lo maravellosa que es la vida, de lo que ens dona i a la vegada ens treu. Ah! Porta frontal. Aquesta sortida està oberta a tots els canalles.
Jose segueix somiant, jo tambè vull ser particep dels teus somnis.
Pedals de foc? Transgermani? Cape Epic? Barna-Eivissa en vaisell? O pujar en globus?
No vull de cap de les maneres que et vinguis abaix. Lluita amb totes les teves forces.
No dejes que la tristeza del pasado y el miedo al futuro te estropeen la alegria del presente. No se de qui es això, pero mola molt, je, je.
Molts petons canalles. T'espero dimecres.
Quasi mai la realitat correspon amb els nostres desitjos i quan s'encadenen un seguit d'esdeveniments deplorables com per exemple el que ha viscut el company Albert aquests darrers temps, i que es poden repetir en qualsevol de nosaltres et fa obrir els ulls i valorar els bons moments d'una manera especial on sembla que no vulguis que passi el temps.
A la vida la posició "em planto" deu estar sols a l'abast d'una minoria que potser ningú ha conegut, per això les il.lussions, els somnis, si poden ser compartits aquest cas amb els amics, tenen un significat especial.
Aquest 2009 s'acaba i segur que tots desitjem aportar noves experiències o repetir vivències extraordinàries, patint o no, plegats, damunt de la bicicleta.
Salut física i mental per disfrutar-ho!.
Jo necessito a tothom!.
Una mica per acabar amb aquesta entrada que potser no tindríe que haver fet mai, vull agrair a tothom els vostres comentaris, de veritat que em sento molt i molt apreciat, i per tot aixó em sento estimat malgrat els meus rampells, i em sento per aixo afortunat. No estic deprimit, sì trist..., no ting por a la meva mort (A la meva), es un fet inevitable i que m'ha acompanyat fa anys, no puc cambiar el que sento, i ting aquestas sensacions, i ho repeteixo per acabar, ja se el que no seré i no faré. Vull desde aquí, agrair especialment el comentari del Albert, ¿l'heu sentit queixarse mai? la vida li ha fotut unas hostias i no l'he sentit queixarse, per mi es un ser admirable, un home com cal. Grácies a tots, espero seguir rien i gaudin com un nen molts díes en bici,
Publica un comentari a l'entrada