El dia 1 de març el recordaré com el primer i últim marató de la meva vida. Són les 6 del matí i començo a esmorzar. El dia es lleig, fa fred i amenaça pluja. Arribem al Passeig Maria Cristina a les 8, i dic arribem perquè amb mi ve la protagonista d'aquesta petita història. La sortida ràpida i divertida. Em trobo a l'Almu i l'Alex que finalment fariem la cursa junts. Passem els deu kilómetres a 55 minuts, molt sobrats, de debó. Els 21 en 1h 55 min, també molt be. Però al Km 31 començo a patir uns dolors que mai havia patit, mal de caderes, als dos costats. Un mal horrible que fa que camini uns quants minuts. D'intentar fer la marató en un temps record que haguès sigut 3h 45 min, em veig obligat a acabar-la en un temps discret: 4h 14min. Fredament penso que el primer objectiu era acabar-la i ho he assolit, però es que anava també...... Des de aquest blog vull donar-li les gràcies a la Mónica, cada "x" quilómetres allà estava ella amb els power gels, animant i sent particep d'una festa que es la marató. L'arribada pel carrer Sepulveda ha sigut molt maca, per posar-hi els cabells de punta. De cantó a cantó ple de gent. Del Paral.lel a Maria Cristina m'he sentit el home mes feliç del món. No hi cabia ni una agulla. La gent d'aquí i d'arreu del món, animaven sense contemplacions a tots els atletes. Per uns moments semblava que jo era el primer en arribar. Creuar la línia d'arribada ha sigut meravellós, tenint present els greus problemes de pues que porto arrosegant des de fa mesos. Només acabar i tornar-me a retrobar amb la Mónica, l'he posat la medalla. Ella porta patint pels meus entrenos i les meves angoixes en silenci. Avui m'ha demostrat que sempre ha estat al meu costat i jo de vegades no ho he sapigut veure.
Va per tu guapa!
6 comentaris:
felicitats nano, de tot cor
Molt be noi. Quan hom aconsegueis allo per el que lluita no pot sino sentirse satisfet, pero a mes ames et felicito per la emocio y la veritat que has sigut capaç de descriure amb el teu relat. Moltes felicitats per tot.
OLE, felicitats als dos!!
Has fet realitat un somni i això és el més important, i al rellotge que li donguin, vas creuar la meta i et vas sentir un campeón, perque els campions son els que es plantejen un objectiu i l'aconsegueixen entre altres. FELICITATS, i també pel relat que posa els pels de punta...
SOm-hi!
Felicitats amic, olé tus güevos per acabar, la descripció excepcional. Felicitats per tindre a la Mónica al costat, i per que comparteixi amb tu las tevas ansias i objectius, i a més, que estigui amb tu quan arrivas, que més dona el 4 14 o al 3 50, ho has fet tiu,
Una abraçada amic...
Enhorabona!.
La soletat del corredor de fons queda diluïda amb les sensacions que tan bé has descrit.
Una abraçada.
Palmer no fagis aquestes coses que estic molt sensible i s´ha m´escapen les llagrimetes...
Moltes felicitats de tot cor, campio.
P.D: Ara ja pots apretarte los "machos" amb la bici que la cosa esta molt revolucionada!
Publica un comentari a l'entrada