Se me hace difícil escribirte unas líneas, como ves he postergado el asunto. El dolor, la impotencia, la rabia, el amor... se acumulan atropelladamente en mi interior y no se por donde empezar. Tu comentario del lunes me produjo rabia; ya esta otra vez que viene el lobo, perplejidad; ¿vendra está vez de verdad? ¿hasta cuando? (hasta que tu quieras y tomes la determinación), impotencia; ¿que le digo? ¿como le puedo ayudar?, amor; por muy imaginarios que sean las oscuras génesis de nuestros fantasmas interiores, los dolorosos efectos son muy reales, y jodidos.
Querido Jose, no quisiera hacerme repetitivo y pronunciar las gastadas y raídas palabras que tantas veces has escuchado de la gente que te aprecia y rodea, y lo que es peor, que tantas veces te has dicho a ti mismo. Sencillamente acabaré dedicándole un parrafo de un maestro que casualmente (o causalmente, nunca se sabe) he leído estos días, es de un tocayo suyo, Jose Saramago, de su libro la caverna:
...AUTORITARIS, PARALITZANS, circulars, a vegades el.líptics, els aforismes, també anomenats jocosament pensaments auris, són una plaga maligna, de les pitjors que han assolat aquest món. Diem als desorientats, Coneix-te a tu mateix, com si coneixe´s a un mateix no fos la cinquena i més dificil operació de l´aritmètica humana, diem als abúlics, Voler és poder, com si la crua realitat del món no es consagrés a invertir cada dia la posició relativa d´aquests verbs, diem als indecisos, Començar pel començament, com si aquest principi fos el cap sempre visible d´un fil mal cargolat que n´hi hagués prou d éstirar i anar estirant fins a trobar-ne l´altre cap, el del final, i com si, entre l´un i l´altre, haguéssim tingut a les mans un fil llis i continu on no hagués calgut desfer nusos ni desenredar entortolligaments, cosa imposible que passi a la vida d´un cabdell, ni tampoc, si se´ns permet una altra frase feta, al cabdell de la vida...
P.D: Un peto, ens veiem el diumenge al Montseny (el silenci de les montanyes sempre va be)
4 comentaris:
Chaval en esos libros tan raros que tu lees , no salen tias?
Grácies Edu. Només saber que patiu per mi quan jo pateixo ja em fa sentir millor. En aquesta ocasiò no només m'enfrento a una situació extremadament difícil, si no que a més a mes m'enfrento a mi mateix,i aquesta part es l'ha que m'ha ft mé mal, per que una cosa es com ens veiem i altre com ens veuen. Pasarán els díes i arrivará la normalitat, faltaría més, peró ara estis pasán una probe prou difícil, el futur d'una persona, encara que sigui un apetita part del futur d'una persona depen de mi, ufff!!. Demá no hi seré en vosaltres, de veritat que no ting humor, peró espero que quan vingui la pujada recordeu que JO ESTARIA AHÍ. Una abraçada amic,
...va aixecar les flassades per mirar el cos de la Marta. Estava girada cap al seu costat, amb els genolls una mica doblegats. La part inferior de la camisa de dormir se li cargolava a la cintura, la blancor del ventre amb prou feines es distingia en la penombra i desapareixia del tot a la zona fosca del pubis...
P.D: Jose, el dimecres vam fer tots la "cresta" de la plaça aquella que hi ha a sarria, on hi ha el cami amb les escales de fustes. Perque vaig intentar fer-te un homenatge pujant i l´unic que vaig aconseguir es una bona repasada del Bernat.
Es que ja esta be!
Publica un comentari a l'entrada