Si, ja está, ja ha passat, ahir ho vam fer, 38km de res, i uns 2000 o metres de desnivell, classificació: els dos ultims de la pedalada, pero això és el de menys, vam acabar la carrera més dura que jo he fet mai, durant el primer kilometre quan em vaig poder acostar al Josep, perque ell esta mes fort que jo tot i que a la meta li vaig treure uns minutetes, li vaig dir entre esbufecs, nene, que deu ens agafi confessats! i collons la premonicio mes dura era poc! quines rampes! quines pujades! no hi havia collons de poder pedalar, la bici s'encabritava, el cor es disparava , les cames volien explotar i un no tenia mes remei que posar peu a terra, imagineu-vos el muro pero una mica mes i aixo ho veies cada cop que aixecaves el cap, desolador! si haguessim pogut pedalar otro gallo cantaria!, pero en fi tant d'esforç ens va ser retornat en forma de trialera de somni, de les deu millors que he vist mai, una maravella de "flow", peraltes, pujadetes suaus, bosc, wallrides, cano emboscat, una maravella, una joia a la que nomes es pot accedir amb dolor, mucho dolor! i despres de la trialera, 4km inhumans! dels 1800 als 2600, en 4 km! imagineu! Per acabar la cursa descens maco per trialera i pista, unes cuantes rampes mes! despres un "rampage" digne de New World Disorder a on el Josep se li va apareixer la verge i de veritat, aquesta vegada si que la va veure, encara sento els seus crits quan tanco els ulls, berni berni berniiii, ahhhhh ahhhhhh ahhhhhhh i silenci, pero afortunadament no va passar res. I ja per acabar una pista vermella del bike park grandvalira, ciclable si bueno...jeje
I aixi es com va anar el diumenge 16 de setembre, pero estem contents, ho vam aconseguir i aixo es el record que ens enduem, grans paisatges, un dur dia de mountain bike, camins de somni, suor, marejos pero alegria i joia! La joia que ens produeix passar un diumenge sobre la bici alla on sigui, amb amics, i de ben segur que repetirem, a Grandvalira no ho crec, a no se que estiguem moltttttt més forts! pero repetirem...
Una abraçada a tots...
4 comentaris:
Que estampa nas bonita, y no me refiero a la forta abrassada dels companys, sino a la de ver al Palmer empujando la bici en una rampita.Hay que entrebar mas , que si no nos quedamos tirados en cualquier sitio.
Mientras tanto yo sufriendo en una piscina, que entre la cervecita y los berberechos me quede hecho un asco.
Felicitats per l'esforç maquinetas!!!!
La previsió es que sería epic, i si senyor, ha sigut epic. Només em resta expresar-vos l'admiració per la vostre gesta (Al canal freetube donaban la Transalp del 2004!!!! i segur que alguns dels caretos que he vist eran com els vostres) els ultims, i qué! lo importante es participar (Per cert, aixó del Josep de caminar era per que "esperaba algu"?)
Ole collons!!
Gracies amic Bernat per explicar-te tant be. Va ser un diumenge diferent,amb nervis,cagaleres de ultima hora i a les 8:00 a inscriurens a la pedalada.Quina sorpresa nomes hi havien 10 persones apuntades que fort. Miravem la muntanya i ens deiem:la sortida es per aqui,no per aquella pujada,no que començen baixant, en fi, angoixa. A la sortida nomes veiem gent fornida,unes bicicletes de ensomni, i dos nois treballadors de l'hosteleria en mig de tots ells ;per flipar. La sortida va ser descomunal,per fer-hi boca un muro mes un muro i les pulsacions es disperavan a 180,quines rampes hostia puta,pero alla estavem disposats a acabar la carrera si o si, a muerte que grande.Portariem 11 km i senyal de pedalada curta o llarga,ens mirem i decidim tirar per la llarga,os aseguro que la curta començava amb una rampa de la hostia,riu-te'n dels caçadors.A parti d'aqui,que deu ens agafi confesats,al menys a mi em va salvar d'una hostia monumental.Estaven baixant una pala enorme,gegantesca quan la bici comença a derrapar sense demanar permis,en veia al vitaldent per demanar hora per fer-me una reproduccio dental.Per fi domino la bici,aconsegueixo baixar-me i em poso a reçar un pare nostre a 180 pulsacions, que grande!.En Berni reia per no plorar. Despres d'aixo no en podia pasar res mes vaig pensar jo pero anava errat. Si! Vam patir, vam caminar,pero sobretot vam riure com descosits.Canallas, ha valgut la pena l'esforç realitzat;tanco els ulls i encara recordo veure a 5 bultons a 2650mt, els desnivells, els anims que ens donavem per aconseguir el que tant haviem desitjat,les converses amb el amic Bernat,de sobte crido,tinc una suor freda hem veig volant per la pista vermella, i ring ring son les 5.30am. Em rento la cara i començo a riure recordant les imatges tant fantastiques d'un diumenge tant diferent.Gracies amic Bernat per ser com ets;i a vosaltres canallas heu estat presents tot el 16 de septembre;una forta abraçada.
Que maco, hem fareu plorar. Despres d´un estiu sortin juntets cad a tarda, despres de mesos de fregaments robats darrera el taulell del bar, despres del desig esclata l´amor en foram d´una bonica mini lluna de mel a Andorra.
Claro, después de toda una noche "conversando" (ahora le deben llamar así, me estoy quedando anticuado) llegan las rampas y no podemos...
¡Quina imatge heu donat del gran "collserola-team"!
Jose! Vamos a tener que ir a la pedalada Sant Just-Montserrat a lavar la imagen del grupo.
Publica un comentari a l'entrada